Enguany celebrem els 200 anys del naixement de Charles Darwin, l’eminent naturalista anglès que va revolucionar la biologia amb la teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural. Amb el pas del temps, aquesta teoria, plenament consolidada, ha depassat els límits estrictes de la biologia i ha estat reinterpretada des de molts altres camps, de vegades amb uns objectius i un rigor certament qüestionables. Una d’aquestes reinterpretacions ha tingut lloc en l’àmbit de la sociolingüística, amb l’aparició del corrent anomenat darwinisme lingüístic. Fent un paral·lelisme entre les llengües i el que passa a la natura, el darwinisme lingüístic pretén justificar la desaparició de llengües al llarg del temps basant-se en l’argument que només sobreviuen les més fortes i les que s’adapten millor a l’entorn. Tanmateix, aquest plantejament -que s’utilitza sense complexos per justificar l’arraconament de les llengües minoritàries- passa per alt el fet que totes les llengües disposen, a priori, de les mateixes capacitats per descriure l’entorn en què s’originen i en el qual es desenvolupen; són, per contra, factors econòmics, polítics i fins i tot militars els que acaben relegant determinades llengües a una situació de minoració, mentre d’altres van ocupant els seus espais naturals d’ús. No debades, els grans defensors del darwinisme lingüístic han estat, tradicionalment, els estats amb les llengües més poderoses demogràficament i política.
A l’extrem oposat al darwinisme lingüístic hi trobem l’ecolingüística, una disciplina que té com a objectiu la protecció de la diversitat lingüística mundial: les llengües no són només instruments de comunicació, ans també maneres particulars i úniques d’entendre el món, de descriure l’entorn i de relacionar-s’hi, així com elements d’identificació col·lectiva per als parlants. La diversitat lingüística entesa com un patrimoni de la humanitat és, precisament, el punt de partida del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), una iniciativa de l’entitat Tallers per la Llengua de la qual se n’han realitzat ja més de 160 sessions a escoles i instituts d’arreu dels Països Catalans.
Els orígens
El TEL va néixer l’any 2005 amb la voluntat de transmetre als adolescents el valor de la diversitat lingüística global i, a l’ensems, per fer-los prendre consciència de la importància que tenen els hàbits lingüístics individuals a l’hora de fer que una llengua mantingui la vitalitat com a instrument vehicular d’una determinada societat. De la mateixa manera que el civisme, la protecció del medi ambient o la igualtat entre gèneres s’han anat incorporant al corpus de valors que es transmeten als estudiants de Secundària, vam considerar que, en un marc cada cop més intercultural i amb una presència més notòria de llengües a les aules, el coneixement del patrimoni lingüístic global i la necessitat de preservar-lo també havien de formar-ne part. D’aquesta manera, l’aprenentatge del català -garantit per la immersió lingüística en el cas del Principat de Catalunya- aniria acompanyat d’una exposició que animaria els joves a voler fer el pas del mer coneixement del català a un ús desacomplexat i normalitzat de la llengua, especialment en el cas d’estudiants que no el tinguessin com a llengua inicial.
El TEL s’estructura en tres grans blocs: la diversitat lingüística, la desaparició de les llengües i el paper determinant de la llengua comuna.
La diversitat lingüística
El primer bloc dona a conèixer la gran diversitat de llengües que hi ha al món (unes 6.000) i arreu dels Països Catalans (prop de 300) i, com suara comentàvem, s’aprofundeix en el rol que desenvolupa cada llengua ultra la funció estricta de comunicació. Amb una sèrie d’exemples gràfics, i amb el valor afegit que aporta el fet que les aules catalanes siguin, també, microcosmos lingüístics, fruit de la incorporació d’alumnes nouvinguts, la diversitat lingüística esdevé quelcom tangible i valorable.
La desaparició de les llengües
Tot seguit, el taller s’endinsa en els processos de substitució lingüística. Deixant de banda els factors polítics que hi incideixen (el taller té un enfocament absolutament apolític), l’exposició es centra en la dinàmica existent en territoris amb llengües en contacte. Mitjançant un exercici pel qual demanem la participació activa dels alumnes, mostrem com els hàbits lingüístics personals són decisius a l’hora de determinar el nivell d’ús social d’una llengua. Com més freqüent és la pràctica de la submissió lingüística, és a dir, l’hàbit de passar-se a la llengua de l’interlocutor -un hàbit a bastament estès entre els parlants de llengües minorades- més baix és l’ús social d’aquesta llengua. Cal afegir, finalment, que una submissió lingüística clarament majoritària comporta, amb el pas del temps, l’arraconament de la llengua minorada i la plena substitució per part de la dominant. En el cas del català, aquesta submissió lingüística és practicada per més d’un 80% dels parlants, un fet que explica perquè, malgrat l’elevat grau de coneixement de la llengua, l’ús social continua sent força baix o, en indrets com ara el Rosselló, l’Alacantí o el Baix Vinalopó, està, fins i tot, al límit de la desaparició com a llengua d’interacció social.
El paper determinant de la llengua comuna
Després d’haver constatat la importància de preservar la diversitat lingüística, i coneixent el funcionament dels processos que duen a la desaparició de les llengües, el tercer i darrer bloc del taller exposa la necessitat de fer que la llengua pròpia de cada territori hi esdevingui també la llengua comuna, és a dir, l’instrument d’interrelació entre les diverses comunitats que hi conviuen. En el cas dels Països Catalans, amb gairebé 300 llengües, cal que el català adopti la funció de llengua comuna, sense que ningú hagi de renunciar, però, a la seva. Aquesta és la proposta del taller i l’eix central del debat que generem a la part final de les sessions, en la qual demanem als estudiants que participin, bo i aportant reflexions que permetin afavorir la pràctica de la fidelitat lingüística (oposada a la submissió) i que, per tant, ajudin a incrementar l’ús social del català.
La culpa no és del temps
La gran participació dels alumnes durant les sessions ens permet concloure que el TEL és una bona eina per despertar la sensibilitat dels adolescents envers la diversitat lingüística i per esperonar-los a adoptar unes conductes lingüístiques que ajudin a fer del català la llengua comuna als Països Catalans i que, de retruc, serveixin per aportar un granet de sorra a favor del patrimoni lingüístic de la humanitat. Els lingüistes d’arreu del món calculen que durant el segle XXI cauran en desús entre el 50% i el 90% de les llengües que actualment es parlen. Contràriament a les proclames que es fan des del darwinisme lingüístic, aquest fet no representaria una evolució natural, sinó una involució induïda. Les llengües, certament, evolucionen al llarg del temps, però no és el temps qui les va allunyant de les funcions per les quals van originar-se, ans la voluntat uniformadora que pretén reduir-les a una mera newspeak orwelliana de caire estrictament funcional. Som els parlants, doncs, els que tenim a l’abast unes actituds lingüístiques que poden ser decisives per tal de garantir per a la nostra llengua uns espais d’ús normalitzats. Sens dubte, hi intervenen molts altres factors, però el nostre rol és absolutament imprescindible.
David Vila i Ros
Secretari de Tallers per la Llengua i coautor del Taller d'Educació per la Llengua
Publicat a Escola Catalana, maig-juny 09
