Pàgines

dimarts, 30 de juny del 2009

Les llengües i la seva pervivència en el temps

Enguany celebrem els 200 anys del naixement de Charles Darwin, l’eminent naturalista anglès que va revolucionar la biologia amb la teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural. Amb el pas del temps, aquesta teoria, plenament consolidada, ha depassat els límits estrictes de la biologia i ha estat reinterpretada des de molts altres camps, de vegades amb uns objectius i un rigor certament qüestionables. Una d’aquestes reinterpretacions ha tingut lloc en l’àmbit de la sociolingüística, amb l’aparició del corrent anomenat darwinisme lingüístic. Fent un paral·lelisme entre les llengües i el que passa a la natura, el darwinisme lingüístic pretén justificar la desaparició de llengües al llarg del temps basant-se en l’argument que només sobreviuen les més fortes i les que s’adapten millor a l’entorn. Tanmateix, aquest plantejament -que s’utilitza sense complexos per justificar l’arraconament de les llengües minoritàries- passa per alt el fet que totes les llengües disposen, a priori, de les mateixes capacitats per descriure l’entorn en què s’originen i en el qual es desenvolupen; són, per contra, factors econòmics, polítics i fins i tot militars els que acaben relegant determinades llengües a una situació de minoració, mentre d’altres van ocupant els seus espais naturals d’ús. No debades, els grans defensors del darwinisme lingüístic han estat, tradicionalment, els estats amb les llengües més poderoses demogràficament i política.

A l’extrem oposat al darwinisme lingüístic hi trobem l’ecolingüística, una disciplina que té com a objectiu la protecció de la diversitat lingüística mundial: les llengües no són només instruments de comunicació, ans també maneres particulars i úniques d’entendre el món, de descriure l’entorn i de relacionar-s’hi, així com elements d’identificació col·lectiva per als parlants. La diversitat lingüística entesa com un patrimoni de la humanitat és, precisament, el punt de partida del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), una iniciativa de l’entitat Tallers per la Llengua de la qual se n’han realitzat ja més de 160 sessions a escoles i instituts d’arreu dels Països Catalans.

Els orígens

El TEL va néixer l’any 2005 amb la voluntat de transmetre als adolescents el valor de la diversitat lingüística global i, a l’ensems, per fer-los prendre consciència de la importància que tenen els hàbits lingüístics individuals a l’hora de fer que una llengua mantingui la vitalitat com a instrument vehicular d’una determinada societat. De la mateixa manera que el civisme, la protecció del medi ambient o la igualtat entre gèneres s’han anat incorporant al corpus de valors que es transmeten als estudiants de Secundària, vam considerar que, en un marc cada cop més intercultural i amb una presència més notòria de llengües a les aules, el coneixement del patrimoni lingüístic global i la necessitat de preservar-lo també havien de formar-ne part. D’aquesta manera, l’aprenentatge del català -garantit per la immersió lingüística en el cas del Principat de Catalunya- aniria acompanyat d’una exposició que animaria els joves a voler fer el pas del mer coneixement del català a un ús desacomplexat i normalitzat de la llengua, especialment en el cas d’estudiants que no el tinguessin com a llengua inicial.

El TEL s’estructura en tres grans blocs: la diversitat lingüística, la desaparició de les llengües i el paper determinant de la llengua comuna.

La diversitat lingüística

El primer bloc dona a conèixer la gran diversitat de llengües que hi ha al món (unes 6.000) i arreu dels Països Catalans (prop de 300) i, com suara comentàvem, s’aprofundeix en el rol que desenvolupa cada llengua ultra la funció estricta de comunicació. Amb una sèrie d’exemples gràfics, i amb el valor afegit que aporta el fet que les aules catalanes siguin, també, microcosmos lingüístics, fruit de la incorporació d’alumnes nouvinguts, la diversitat lingüística esdevé quelcom tangible i valorable.

La desaparició de les llengües

Tot seguit, el taller s’endinsa en els processos de substitució lingüística. Deixant de banda els factors polítics que hi incideixen (el taller té un enfocament absolutament apolític), l’exposició es centra en la dinàmica existent en territoris amb llengües en contacte. Mitjançant un exercici pel qual demanem la participació activa dels alumnes, mostrem com els hàbits lingüístics personals són decisius a l’hora de determinar el nivell d’ús social d’una llengua. Com més freqüent és la pràctica de la submissió lingüística, és a dir, l’hàbit de passar-se a la llengua de l’interlocutor -un hàbit a bastament estès entre els parlants de llengües minorades- més baix és l’ús social d’aquesta llengua. Cal afegir, finalment, que una submissió lingüística clarament majoritària comporta, amb el pas del temps, l’arraconament de la llengua minorada i la plena substitució per part de la dominant. En el cas del català, aquesta submissió lingüística és practicada per més d’un 80% dels parlants, un fet que explica perquè, malgrat l’elevat grau de coneixement de la llengua, l’ús social continua sent força baix o, en indrets com ara el Rosselló, l’Alacantí o el Baix Vinalopó, està, fins i tot, al límit de la desaparició com a llengua d’interacció social.

El paper determinant de la llengua comuna

Després d’haver constatat la importància de preservar la diversitat lingüística, i coneixent el funcionament dels processos que duen a la desaparició de les llengües, el tercer i darrer bloc del taller exposa la necessitat de fer que la llengua pròpia de cada territori hi esdevingui també la llengua comuna, és a dir, l’instrument d’interrelació entre les diverses comunitats que hi conviuen. En el cas dels Països Catalans, amb gairebé 300 llengües, cal que el català adopti la funció de llengua comuna, sense que ningú hagi de renunciar, però, a la seva. Aquesta és la proposta del taller i l’eix central del debat que generem a la part final de les sessions, en la qual demanem als estudiants que participin, bo i aportant reflexions que permetin afavorir la pràctica de la fidelitat lingüística (oposada a la submissió) i que, per tant, ajudin a incrementar l’ús social del català.

La culpa no és del temps

La gran participació dels alumnes durant les sessions ens permet concloure que el TEL és una bona eina per despertar la sensibilitat dels adolescents envers la diversitat lingüística i per esperonar-los a adoptar unes conductes lingüístiques que ajudin a fer del català la llengua comuna als Països Catalans i que, de retruc, serveixin per aportar un granet de sorra a favor del patrimoni lingüístic de la humanitat. Els lingüistes d’arreu del món calculen que durant el segle XXI cauran en desús entre el 50% i el 90% de les llengües que actualment es parlen. Contràriament a les proclames que es fan des del darwinisme lingüístic, aquest fet no representaria una evolució natural, sinó una involució induïda. Les llengües, certament, evolucionen al llarg del temps, però no és el temps qui les va allunyant de les funcions per les quals van originar-se, ans la voluntat uniformadora que pretén reduir-les a una mera newspeak orwelliana de caire estrictament funcional. Som els parlants, doncs, els que tenim a l’abast unes actituds lingüístiques que poden ser decisives per tal de garantir per a la nostra llengua uns espais d’ús normalitzats. Sens dubte, hi intervenen molts altres factors, però el nostre rol és absolutament imprescindible.

David Vila i Ros
Secretari de Tallers per la Llengua i coautor del Taller d'Educació per la Llengua

Publicat a Escola Catalana, maig-juny 09

divendres, 26 de juny del 2009

L'arbre més alt

M'han demanat que tradueixi a l’anglès la pàgina web dels Amants de Lulú i, aprofitant l’avinentesa, us en faré cinc cèntims.

Els Amants de Lulú són un grup format per músics d’arreu del país (el Ripollès, el Vallès, l’Anoia i el Vinalopó) que ofereix un repertori basat en la música d’arrel, no només catalana, sinó també gitana i jueva. Recuperant la tradició folklòrica d’aquests pobles, i fusionant-la amb la música clàssica i amb alguns tocs de jazz, els Amants de Lulú han trobat un so característic, mediterrani i intercultural, que els converteix en una proposta realment atractiva. Possiblement, la clau de l’èxit rau en el fort arrelament que tenen amb la tradició musical del país. Com se sol dir, l’arbre més alt, el que té la panoràmica més àmplia, és també el que té les arrels més enfonsades. I als Amants de Lulú, d’arrels no els en falten.

De fet, no cal que us en diguis res més. Vosaltres mateixos podeu entrar al seu web (en la versió catalana, eh?) i conèixer-los millor. Això sí, si hi trobeu la Lulú, aviseu-me!

diumenge, 21 de juny del 2009

Manel, per descomptat

Sé que estic descobrint la sopa d'all, però Manel són realment bons. N'havia escoltat un munt de vegades el disc, me n'havia après, sense ni tan sols adonar-me'n, totes les lletres, però veure'ls en concert ha estat genial. Interactuen amb el públic d'una manera que fan que les cançons et semblin, ja no properes, sinó absolutament teves. Si els podeu anar a veure, no ho dubteu! És fantàstic saber que en aquest país tenim artistes d'aquest nivell.

Així doncs si un dia véns i passes per aquí, i si malgrat la boira trobem un matí...

dimecres, 17 de juny del 2009

Eskerrik asko, Euskal Herria!

Aquests darrers dies hem estat amb la Marina (Sagarra!) a Euskal Herria en visita “oficial” de 7dquatre. L’objectiu -a bastament acomplert- era conèixer a fons com treballa la cooperativa EMUN, dedicada al desenvolupament i implementació de plans lingüístics per a empreses i administracions. Han estat dos dies intensos de formació teòrica i de constatació pràctica d’uns plantejaments que s’han mostrat molt efectius a l’hora de potenciar la presència i l’ús de l’èuscar a l’àmbit socioeconòmic. I ara la nostra tasca, un cop paït tot plegat, serà mirar d’adaptar aquest enfocament al cas català. Molta feina, certament, però també moltes ganes de fer-la.

I com que ens agrada aprendre, no cal dir-ho, però també ens agrada compartir, vam aprofitar l’avinentesa per presentar-los, com a Tallers per la Llengua (gangues de poder representar una empresa i una entitat), la nostra experiència amb el Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana i amb el Taller d’Educació per la Llengua. Actualment EMUN ja està impartint el Taller d’Espai Lingüístic Personal en èuscar, de manera que, si ho desitgen, ara podran disposar també dels altres dos formats que oferim des de Tallers per la Llengua.

Precisament, una de les principal conclusions que hem extret d’aquest viatge és que, malgrat les diferències considerables entre la realitat sociolingüística catalana i la basca, tenim moltes coses per aprendre els uns dels altres. I si fóssim capaços, fins i tot, d’aprofitar sinergies, de ben segur que esdevindríem molt més eficients en els nostres respectius camins cap a la normalitat lingüística. En tot cas, nosaltres, des de la nostra modesta posició, ho intentarem.

Eta EMUNeko jendeari, milesker zuen arreta eta ongietorriagatik. Oso atsegina izan da, etxetik kanpoko jendearekin elkartzea ta gure hizkuntza eta lurraldearekiko maitasuna partekatu ahal izatea; herri bat non ez da zapaltzen utziko, nahiz eta estatuek askatasun hitza ez ulertu eta behin ta berriz herria desagertarazi saiatu izan arren. Zeren eta haiek boterea daukate, baina guk hitza daukagu, eskerrikasko Euskal Herria. Katalaniar Herria beti zuen etxea izango da.

(Moltes gràcies per la traducció, Maider!)
La visita en alguns blocs d'Euskal Herria:

dimecres, 10 de juny del 2009

Un despertador

La reivindicació i la creació, tal com vaig comentar a la presentació del bloc, són per a mi dues vies ben complementàries per avançar devers la normalitat nacional. I si bé generalment centro la meva tasca en la reivindicació, de tant en tant m’agrada perdre’m en l’irracional món de la creació. Això vaig fer quan en Ferran C. Ugas, amic i mestre, va proposar-me d’escriure lletres per a les cançons del seu grup de fusió, Saiaia. Malgrat que el grup ja va dissoldre’s, vaig tenir el plaer i el privilegi d’escriure’n un parell. Aquesta n’és una. Sense pretensions, l’amor amb un rerefons oníric.
Ah, i aquí podeu sentir-la: Un despertador.
Un despertador

Un despertador s'interposa entre tu i jo
a tres quarts de nou.
Un despertador s'interposa entre tu i jo
des de l'ull de bou.

Un despertador s'interposa entre tu i jo
a un terç de set.
Un retolador traça somnis de colors
i un llambrec xamós.

Un despertador s'interposa entre tu i jo,
un quatre de vuit.
Un acotxador fa l'aleta galanxó,
amb folra i tot.

Anys enllà dos camins
van retrobar el far,
meandres mar endins
resten oblidats.
Bes de vent,
capvespres d’argent,
les dreceres van menant-nos
vers un nou matí.
Vers un nou delit.

dissabte, 6 de juny del 2009

A bots i barrals

No fa pas gaire es va fer públic un estudi sobre els blocs d’internet. Una de les dades més rellevants que aquest estudi aportava era el fet que el català ocupa la segona posició en el rànquing de les llengües més utilitzades en els blocs a nivell mundial, just rere l’anglès.

Aquesta dada, com us podeu imaginar, no va deixar indiferent ningú. Des de tribunes espanyolistes es van afanyar a constatar la procedència de l’estudi, convençuts que devia ser un encàrrec del Govern d’aquest petit país nostre. Ni de bon tros. Resulta que l’estudi havia estat realitzat als Estats Units, un país que, pel que sembla -i m’estalviaré ara tota mena de comentaris- disposa d’una solvència contrastada en la matèria. Els espanyolistes, doncs, incapaços d’entendre que el català pogués anar per davant de l’espanyol en algun camp, van haver de marxar amb la cua entre les cames. Però no només des de posicionaments clarament hostils es va rebre amb incredulitat aquesta informació. La mateixa societat catalana, amb la baixa autoestima que la caracteritza, va dubtar-ne. Tanmateix, estudis posteriors, si bé matisant lleugerament les dades, han permès constatar que el català ocupa la cinquena o sisena posició en el món dels blocs. O dit d’una altra manera, la 88a llengua més parlada del món (de gairebé 6.000) està entre les més utilitzades a la xarxa!

Aquesta dada -i moltes altres de similars, si bé no tan espectaculars- ens indiquen que el català, que els Països Catalans, estem lluny de ser una cultura minoritària. Minorada, en tot cas, pels estats espanyol i francès, però en cap cas minoritària. Ans al contrari, la nostra cultura, la nostra llengua, en definitiva, la nostra identitat, poden avançar vers la plena normalitat nacional si així ho volem. I per aconseguir-ho, ens cal continuar reivindicant i, també, ens cal continuar creant. La reivindicació és la base de la supervivència política d’un poble; la creació, és la base per a la supervivència cultural.

Així doncs, per compartir reflexions sobre el país, per reivindicar i per crear, m’he decidit a obrir aquest bloc, un més dels molts que es fan en la nostra llengua. Perquè la paraula és la forma més subtil de transgressió. Malgrat la boira.