Pàgines

divendres, 26 de febrer del 2010

Pedacets al sol, d'Àstrid Bierge

Vaig conèixer l’Àstrid fa uns quants anys, quan jo estava a la CAL. Resulta que havíem de contractar una persona llicenciada en periodisme perquè coordinés les tasques de comunicació de l’entitat i, entre la quasi trentena de currículums que vam rebre, un era el seu. Després de fer una preselecció amb vuit candidats, la cosa va quedar entre ella i una altra persona, per la qual finalment vam decidir-nos perquè en teníem moltes referències. I recordo que, tanmateix, em va quedar la sensació de “calla, aquesta noia semblava molt espavilada, també...”. El fet és que, al cap d’un temps, vam tornar a coincidir, quan l’Àstrid va interessar-se per Tallers per la Llengua i va incorporar-se al Comitè de Direcció de l’entitat. I va ser aleshores que, tot parlant, va sortir la proposta de publicar-li, amb Edicions 7dquatre, un recull dels seus articles. I això és el que ara presentem.

Pedacets al sol no és només, però, un recull dels articles que ja ha publicat al seu bloc, a El Singular Digital o per a la Fundació Catalunya Oberta, sinó que hi podreu trobar també una pila d’articles nous, escrits especialment pel llibre. I no són tan sols de caire polític, no us penseu, ans hi podreu trobar l’Àstrid més personal, més íntima. L’equilibri entre un vessant i l’altre és, al meu parer, aristotèlic, gairebé perfecte. Coses seves, coses del país... tot amb l’estil característic de l’Àstrid, una escriptora -sí, noia, que no et faci res de descriure’t així- que té moltes coses a dir i, molt més important encara, té una manera única de dir-les. L’Enric Vila, en el pròleg, la descriu perfectament.

Així que, no ho dubteu, i llanceu-vos a descobrir-la.

dilluns, 22 de febrer del 2010

Som com som perquè ens volen fer creure que no som

L’any 1700, Lluís XIV de França signava un edicte pel qual “toutes les procédures qui se feront dans les Sièges et Juridictions desdits Païs de Roussillon, Conflans et Cerdagne (...) seront mis et couchés en Langue Françoise, à peine de nullité. Defendons à tous Avocats, Procureurs, Greffiers, Notaires et autres, de ne se plus servir pour cet effet de la Langue Catalane.” Aquest edicte va significar la primera prohibició explícita de l’ús de la llengua catalana, en aquest cas a les comarques septentrionals del país, annexades a França pel Tractat dels Pirineus gairebé mig segle abans, i un precedent per als Decrets de Nova Planta que s’anaren promulgant a mesura que les tropes francocastellanes ocupaven els diferents territoris de parla catalana durant la Guerra de Successió (València, 1707; Mallorca, 1715; Catalunya, 1716). Un fragment d’aquests decrets explicita “Que se actue y los instrumentos se escrivan en la lengua castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que castellano.” D’aquella època és també la cèlebre instrucció d’Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, segons la qual "Pondrá el mayor cuidado (el corregidor) en introducir la Lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Amb aquests decrets, la repressió política de la llengua catalana tot just acabava de començar. L’any 1768, mitjançant la Real Cédula de Aranjuez, es prohibia l’ús del català en l’àmbit judicial i educatiu; el 1857 la Ley Moyano de Instrucción Pública imposava l’espanyol com a llengua de l’ensenyament; i l’any 1870 s’il·legalitzava l’ús de la llengua pròpia en el Registre Civil. Aquestes lleis només són una breu mostra de la persecució que ha patit la llengua catalana els darrers 300 anys, una persecució les conseqüències de la qual són encara ben visibles avui dia. I és que amb l’excepció del període 1914-25, en què la Mancomunitat de Catalunya va començar a introduir l’ensenyament del català a les escoles del Principat, i del breu període republicà de 1931-39, en què la llengua pròpia va adquirir -només al Principat de Catalunya- la condició de cooficial, juntament amb l’espanyol, el segle XX es va caracteritzar per un acarnissament encara més ferotge de les institucions espanyoles (i franceses, al Nord) envers la llengua catalana, d’una manera especial durant la dictadura feixista del general Franco.

Trenta anys després del final (teòric) d’aquella dictadura, la situació legal del català és considerablement diferent, si bé els segles de repressió política i l’actual foment del liberalisme lingüístic, tant o més perillós, a efectes pràctics, que la pròpia repressió, fan del català una llengua encara minorada i el cas d’anormalitat lingüística més flagrant d’Europa. Les regulacions legals que exigeixen l’ús del català en alguns àmbits són minses si les comparem amb el centenar llarg de lleis que, encara ara, obliguen a l’ús de l’espanyol. Dit d’una altra manera, i malgrat que els sectors espanyolistes intentin dir el contrari, l’espanyol -i el francès a Catalunya Nord- continuen sent les llengües amb més protecció legal als Països Catalans. No ens deixem confondre.

dimarts, 16 de febrer del 2010

Also sprach Penkamuska

Diuanka par lanla gensan teni su posukas britatpar ka daba gadas lla ginno kabas dasa bekeidiu. Esbenbel kapa samal katalani kapar lanalsa miksdan kukablanka ko man kamandules oan kokaseka oalpro pi penkamuska. Dan tradasem blaka noiposi resda respro kuaniparas atan siobeuska sikidiu kosasmol tasi benser tas. Nosdi fisilda pren draiun kopansaps esprak tik parparlam balsamiks sibolska omas pensikets u nami kafoll inot fa sikas. Pru beudaferu ibureukes kuriosda da boipas pasatnimi ka. Fapat xo kaitot.

dimecres, 10 de febrer del 2010

El perquè dels nostres hàbits lingüístics

Les dades sociolingüístiques més recents indiquen que el grau de coneixement del català és elevat, però que l’ús que se’n fa és baix; davant d’aquest fet, l’explicació és ben fàcil: hi ha molta gent que sap parlar-lo però que, a la pràctica, no ha fa habitualment. Segons aquestes mateixes dades, un 84% dels catalanoparlants apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol, és a dir, es passen a aquesta llengua quan intueixen que l’interlocutor potser no parla català. Aquest hàbit té, no cal dir-ho, unes conseqüències devastadores per a la presència social de la llengua, i, si volem canviar-lo, primerament ens cal entendre perquè el practiquem.
Ferran Suay, doctor en psicologia, hi identifica tres factors claus: l’aprenentatge, la imitació i els prejudicis.
Pel que fa al primer, cal tenir en compte que en tot procés d’aprenentatge hi intervenen unes compensacions (quan ho fem bé) i uns càstigs (quan ho fem malament). Des de fa tres segles, els catalans estem sent castigats per parlar la nostra llengua (burles, maltractaments, sancions, prohibicions...), de manera que hem anat interioritzant que fer servir el català amb normalitat és una conducta que duu implícita unes conseqüències negatives i, per tant, hem tendit a evitar-la, passant-nos a l’espanyol al més mínim senyal d’incomprensió.
Actualment, però, hi ha alguns territoris dels Països Catalans, bàsicament Andorra i el Principat de Catalunya, on trobem una repressió lingüística menys notòria, i en els quals, tanmateix, l’hàbit de canviar a l’espanyol es manté intacte. L’explicació la trobem en un altre dels factors que comentàvem: la imitació. Encara que no estiguem rebent inputs negatius per una determinada conducta, els humans tendim a imitar allò que veiem fer. I en el cas dels hàbits lingüístics, el model que es transmet és, precisament, la convergència a l’espanyol. Ho veiem fer en el nostre entorn més proper i també en els mitjans de comunicació: periodistes, artistes, esportistes, polítics... tots canvien de llengua amb una naturalitat absoluta davant d’un parlant que s’expressa en espanyol. Aquests models legitimen la conducta i ens la fan, no només lògica, sinó l’única acceptable.
Per últim, els prejudicis. Fortament arrelats, les persones catalanoparlants en tenim un munt que ens condicionen l’ús que fem del català: considerem que parlar català fa tancat, provincià, de poble; o bé que és de mala educació parlar-lo si l’interlocutor utilitza l’espanyol; creiem que els estrangers no poden parlar ni entendre el català i que, en canvi, entenen l’espanyol; ens sembla que el català és una barrera... Tot plegat, creences que evidencien la baixa autoestima que tenim com a poble.
En conclusió, si volem canviar els nostres hàbits per esdevenir lingüísticament fidels al català, primerament ens cal entendre aquests mecanismes i aprendre a evitar-los. Reivindicar la normalització legal del català ajudarà a posar fi a les agressions lingüístiques; prendre consciència del modelatge que cadascú de nosaltres exerceix en el seu àmbit permetrà generalitzar l’hàbit de mantenir-se en català; i desmuntar, un a un, els prejudicis que ens limiten -no hi ha llengües superiors o inferiors, es pot ser ben educat en qualsevol llengua, els estrangers també aprenen el català quan veuen que és necessari, les llengües són instruments d’integració...- ens farà parlants lliures, ajudant-nos a recuperar la nostra autoestima. El gran beneficiat serà l’ús social del català.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a L'Escletxa, hivern 09-10

dijous, 4 de febrer del 2010

Denominació d'origen Sabadell

Fa uns dies estava xerrant a casa amb l’amiga Sandra, barcelonina 100%, i se’m va abocar un got d’aigua a terra, de manera que vaig dir-me, en veu alta, “ara vaig a buscar la mery”. La Sandra va mirar-me amb una de les seves cares de sorpresa i vaig deduir que estava pensant que m’havia begut l’enteniment, que em devia pensar que tinc una senyora que es diu Meri que em fa la neteja. I és que es veu que això de dir-li mery al pal de fregar és denominació d’origen del Vallès Occidental i que, fora d’aquí, la gent no ho fa servir o ni tan sols ho entén. El nom prové, si no m’erro, d’una empresa de Terrassa, aquell bonic poble que hi ha al costat de Sabadell -disculpeu, terrassencs, no me n’he pogut estar-, que va inventar l’estri en qüestió. De fet, mery no és l’únic exemple de lèxic autòcton vallesà. Per si no ho sabíeu, els sabadellencs, de la pegadolça negra en diem estrep i, del fuet, petador. Ah, i fins i tot diuen que tenim una cantarella pròpia que ens fa identificables per als forans!

En tot cas, aquesta riquesa lèxica la trobem arreu dels Països Catalans. Allò que en un indret es diu d’una manera, en un altre lloc rep un altre nom. I, de vegades, conceptes que són anomenats de maneres ben diferents, reben un mateix nom a punts absolutament distants del territori. Un dels exemples més interessants, i del qual en parla a bastament en Ramon Solsona en el llibre A paraules em convides, l’ofereix el badabadoc, que també és anomenada gallaret, quiquerecoc, pipiripip, paparot, puput, cama-roja o, en la versió més coneguda, rosella. Impressionant.

Lluny de representar un problema per a la llengua, doncs, aquesta diversitat és una mostra de riquesa i, per tant, un patrimoni que hem de saber preservar. És ben bonic poder saber d’on són els nostres interlocutors en funció de les paraules que utilitzen, oi? I, de vegades, també serveix per despistar, com quan dic als sabadellencs de soca-rel -no en sóc pas- que deixin la torreta a la postada i no saben de què els estic parlant...

dilluns, 1 de febrer del 2010

Versions originals

La veritat és que n’estic una mica fart, d’aquests empresaris del cinema -no tots, eh?- que s’han proposat boicotejar una mica més el català, al·legant que estrenar les pel·lícules en la llengua pròpia no és rendible! Es veu que, segons diuen, doblar-les al català és costós i que, a més a més, no n’hi ha demanda.

A veure, doblar al català és tant costós com fer-ho a qualsevol altra llengua i, de fet, totes les pel·lícules s’hi acaben doblant de cara a passar-les a la televisió! La demanda? El problema no és la demanda, sinó l’oferta i, també, els hàbits adquirits dels espectadors. I és que una oferta del 3% i en horaris intempestius no és la millor manera de promocionar el cinema en català, francament. I molt menys serveix per extreure conclusions de les preferències idiomàtiques dels espectadors. Que els catalans estan més acostumats a anar al cinema en espanyol? Possiblement, però això no és casual ni immutable! Quan va sorgir el cinema sonor, l’estat espanyol -aquest que no és nacionalista- va afanyar-se a aprovar una llei que obligués les distribuïdores a projectar les pel·lícules doblades a l’espanyol. Clar que els espectadors hi estan avesats, si no hi ha hagut mai alternativa!

Si volem normalitzar el cinema en català, cal garantir que els espectadors disposin, com a mínim, de la meitat de còpies en aquesta llengua. O dit d’una altra manera, dur a la pràctica la llei que ha aprovat el Govern. I qui hi estigui en contra, que ho digui, sense excuses barates, que reconegui que discriminar els catalans que volem anar al cinema en la nostra llengua ja els sembla bé! Si ja hi estem acostumats, a sentir animalades! I parlant d’animalades, el que m’estranya és que els de Ciutadans/Ciudadanos no hagin sortit a fer una defensa aferrissada d’una llei que promou, precisament, aquest bilingüisme que tant els agrada: 50% en català, 50% en espanyol. O és que potser, en el fons, el que anhelen és el monolingüisme espanyol? No, i ara, no sé pas com ho he pogut pensar!