Pàgines

dilluns, 28 de juny del 2010

Dylans

De Bob Dylans n’hi ha tants! El del folk de protesta, el que va endollar la guitarra i va revolucionar el rock n’ roll, el que es va submergir en les arrels musicals més profundes, primer del country i després del blues, passant pel devot cristià convers que en feia bandera en uns discos excel·lents propers al gospel... Sense oblidar el poeta i el pintor. I per damunt de tots, el personatge, el transgressor i, sens dubte, un dels creadors més influents del segle passat. Algú que és capaç de reescriure les seves cançons -com havia fet ja abans amb la seva identitat- fins al punt que només se les pugui reconèixer per la lletra. Tot plegat ho va demostrar, un cop més, en el seu concert a Barcelona. Impressionant. De tot el repertori que va interpretar em quedo, potser, amb Just like a woman.
I una curiositat! En el concert vaig conèixer en Ferran d’Els Amics de les Arts. Tot un plaer, que m’expliqués la seva experiència amb el grup! I el millor de tot, una persona ben normal, contenta de poder viure en un somni. Havent-lo conegut, encara m’agrada més escoltar-los!

dimecres, 23 de juny del 2010

Selecció espanyola? No, gràcies!

Una de les meves primeres incursions en el món de l’activisme social va ser recollir signatures a favor de les seleccions esportives en el marc d’una Iniciativa Legislativa Popular. Aquesta ILP va propiciar una modificació de la Llei de l’Esport per la qual el Govern es va comprometre a impulsar seleccions nacionals en totes les disciplines. Tanmateix, després de molts esforços, i malgrat disposar del recolzament d’una bona pila de federacions internacionals, l’esport català continua sense ser reconegut. I de culpable només n’hi ha un: les federacions esportives espanyoles i, a l’ombra, l’estat espanyol.

No entraré a detallar les incomptables pressions que aquestes federacions han exercit, sobretot damunt les federacions esportives d’estats petits o amb pocs recursos, per tal que es neguin a reconèixer oficialment les nostres seleccions. Internet en va ple! I parlo, no cal dir-ho, de fonts del tot fiables.

Simplement vull dir que, mentre els catalans no tinguem les nostres pròpies seleccions, Espanya no es mereix guanyar ni un sol títol. Com el Mundial de Futbol, per exemple. I de res no em serveix l’argument que hi juguen catalans. Imagineu-vos que diguéssim als espanyols que renunciessin a la seva selecció i cedissin els seus jugadors a França, i que juguessin sota els colors francesos, que com més units, millor... I un be negre, els dirien! Els espanyols volen tenir les seves seleccions i em sembla fantàstic. Doncs nosaltres també. És una qüestió de normalitat nacional: una nació, una selecció. I ni tan sols cal ser un estat independent per tenir-ne: mireu Escòcia, mireu les Illes Feroe... Mentrestant, doncs, si Espanya no juga net i impedeix que nosaltres puguem ser-hi, no es mereix guanyar res de res. Fora els tramposos!

dimecres, 16 de juny del 2010

Els amics de les arts i dels mots

Sortir de gresca, picar l’ullet, ballar el cap, fer figa, entre naps i cols, endur-se una carbassa, picar pedra, recordar-se de Santa Bàrbara quan trona, que de més verdes en maduren, tornar-se mico, ser ruc, tallar les ales, anar per feina, cardar el camp... en definitiva, fer lluir bé el català, que és una bona feinada!
Quin grup, els Amics de les Arts! No vam assabentar-nos que tocaven a la República, a un minut de casa, de manera que vam haver d’anar a veure’ls a les Franqueses del Vallès!

divendres, 11 de juny del 2010

El Quebec, Grenlàndia, Escòcia i...

Fa uns dies TV3 va emetre el documental Adéu, Espanya?. Si no vau poder veure’l, us recomano que ho feu mitjançant el 3alacarta, ja que, al meu parer, va ser una de les primeres vegades que a la televisió pública es parlava de la independència del Principat de Catalunya des d’una òptica divulgativa, transparent i lliure de prejudicis. En aquest sentit, penso que és un documental especialment indicat per a persones que no s’hagin plantejat mai el tema amb profunditat, ja que s’hi exposen una sèrie de conclusions prou interessants.

D’entrada, el fet que la independència no és un caprici nostre, sinó que hi ha molts altres països del món que estan en processos similars, com ara el Quebec, Grenlàndia o Escòcia. I el que és més important: cap dels estats dels quals formen part aquestes nacions no s’oposaria a la seva independència si aquesta fos la voluntat lliurement expressada pel poble. Una subtil diferència amb Espanya, que es mostra encara molt mancada de cultura democràtica...

L’altre aspecte a destacar-ne és el fet que una Catalunya independent seria perfectament viable a nivell econòmic. I no només això, sinó que es disposaria de molts més recursos que no pas actualment, ja que no hauríem de mantenir un dèficit fiscal que condiciona el creixement de l'economia del país. I aquesta dada, per aquells que no els interessin gens els temes identitaris, és prou notòria. La independència ja no és només una idea romàntica o fruit de motivacions culturals o lingüístiques, sinó que és també una necessitat econòmica.

Per als convençuts, el documental sols els reforçarà les conviccions, però el que és més important és que, per als escèptics, els pot donar arguments de sobres per decantar-se a favor de la independència. I aquest és l'objectiu de l'independentisme!

dilluns, 7 de juny del 2010

La llengua de l'entorn

Un dels arguments més sorprenents que es fan servir per justificar que les persones nouvingudes aprenguin primer -o únicament- l’espanyol és que aquesta llengua disposa de més de 300 milions de parlants, mentre que el català “només” en té nou. Clar, segur que la prioritat dels nouvinguts és parlar amb tota aquesta gent!!! A veure si ho entenc bé: suposant que dediquessin un minut per castellanoparlant, necessitarien 300 milions de minuts per parlar amb tots. I si un dia té 24 hores, és a dir, 1.440 minuts, fent una senzilla regla de tres ens surt que els caldrien... 570 anys! I tot plegat sense dormir, naturalment. Un gran raonament, i tant!

Una mica de seny, si us plau. El nombre global de parlants d’una llengua no és determinant a l’hora de fer que les persones que arriben a un país l’aprenguin. Per altres interessos potser sí, és evident, però per integrar-se en un país, ni de bon tros. El que compta és la llengua que fan servir els habitants autòctons del lloc on s’instal·len. Només cal veure com els immigrants que arriben a Suècia o a Noruega aprenen suec o noruec, malgrat que són llengües amb menys parlants que el català. I per què, si amb l’anglès ja s’entendrien? Doncs perquè els parlants d’aquests països utilitzen les seves llengües amb una normalitat que les fa imprescindibles. I no cal anar tant lluny! En parts del territori català en què la llengua pròpia funciona com a instrument de comunicació majoritari, les persones nouvingudes també aprenen primer el català. I és ben lògic. Quan ens instal·lem en un país estranger, volem integrar-nos-hi plenament i, per fer-ho, no hi ha res com aprendre’n la llengua.

En definitiva, si els nouvinguts es trobessin que els parlem sempre en la nostra llengua, com passa a la majoria de països, de ben segur que l’aprendrien d’entrada. És una qüestió de necessitat. Per ells i per nosaltres.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua
El Singular Digital, 7/6/10

dimarts, 1 de juny del 2010

Blens de gasalla per lectors intrèpids

L’amiga que no es deixa conèixer. Penedir-se de no fer. Un horitzó de llibertat. Una utopia socialista on tots siguem iguals. Per què hi ha menys vaixells al Port de Venus? La unitat efímera d’un amor platònic. Un acròstic d’un vers robat d’una cançó mítica. Ella. Un impuls. El primer petó. Com més aprenc, més m’adono que no sé res. Seducció. L’essència dels no essencialistes. Un vespre a l’illa gran amb el ressò de les festes majors. Els nous serfs de la gleva. La nació completa. Follia d’amor. L’amic. L’amor privat. Una fotografia un matí d’estiu. Les busques d’un rellotge. Salses des del monument, Guardamar fitant el nostre ver llevant, Fraga oberta i personal, Maó esbossada. Espanya que vol negar-nos i els Països Catalans que es neguen a ser negats -entre subtils cal·ligrames-. Lliure pensament. Decidint què volem ser. Allò que ens fa ser poble. Calders en un llagut. El mite de la caverna, versió romàntica. Suggestions. La Terra des de la Lluna.