La música d’aquest país està en un moment creatiu fantàstic, amb una pila de cantants i grups que saben treure profit d’influències diverses, autòctones i de fora. Això és el que m’agrada més del nostre panorama musical: la capacitat d’inventar sonoritats i d’obrir noves rutes. En canvi, quan escolto grups anglosaxons, les meves preferències són unes altres, més tradicionals. M’agraden els grans clàssics, músics que van iniciar les seves carreres els anys seixanta i setanta. I entre tots ells, em quedo amb els Dire Straits i, per ser més concret, amb la formació original de la banda, que va ser capaç de crear un so inconfusible. Amb el temps, l’estil de Mark Knopfler ha anat variant, s’ha fet més pausat, més melòdic, però els darrers discos continuen sent, almenys per mi, una recerca personal de la bellesa. La seva obra és ara el reflex d’un geni que fa el que li plau, tant als discos com als directes, potentíssims. Hi tinc certa addició, ho reconec. I és que m’agrada la gent que crea sense condicionants externs, fent allò que més li agrada.
dilluns, 26 de juliol del 2010
dijous, 22 de juliol del 2010
El nom no fa la llengua (però hi ajuda)
Una mateix llengua, diversos nomsSovint es diu que el nom no fa la cosa. Tanmateix, quan parlem de la nostra llengua, les denominacions que li puguem donar prenen una rellevància desmesurada i són font d’inesgotables debats amb una intencionalitat clarament política. És cert que el català no té una única denominació popular: fragatí, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià o alguerès són noms a bastament emprats des de fa segles en els corresponents territoris, però aquestes particularitats no haurien de ser una excusa per qüestionar-ne la unitat, ans haurien de servir per mostrar l’enorme diversitat i, per tant, la innegable riquesa de la llengua catalana.
Segons les darreres dades, el català és parlat per més de nou milions de persones en un territori, els Països Catalans, que administrativament es troba dividit entre els estats andorrà, espanyol (el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent i El Carxe) i francès (Catalunya Nord), així com a la ciutat sarda de l’Alguer, sota sobirania italiana. Aquesta divisió administrativa dificulta, certament, l’adopció de polítiques lingüístiques comunes, però és la manca de voluntat política dels estats la que acaba condicionant la perpetuació de l’anormalitat o, més ben dit, de la minoració en què es troba la llengua catalana. Evidentment, la inexistència d’un estat propi i sobirà per al conjunt dels Països Catalans esdevé un factor clau que explica el sosteniment d’una situació que, paradoxalment, resulta insostenible per a la nostra llengua. Tanmateix, no pretenc entrar ara en el marc polític que hauria de garantir la plena normalització del català, sinó centrar-me estrictament en l’ús que es fa del nom i de la unitat de la llengua catalana amb finalitats polítiques i, fins i tot, partidistes.
D’entrada, cal remarcar que el cas català no és, en aquest sentit, un cas aïllat. Sense anar gaire lluny, el nom popular amb el qual es designa la llengua pròpia de Flandes és “flamenc”, sense que aquest fet suposi, en l’actualitat, cap negació de la unitat de la llengua neerlandesa. Tot i així, ha calgut gairebé un segle per donar per acabades les disputes nominatives al voltant d’aquesta llengua i per poder establir una política comuna per al conjunt de la comunitat lingüística, una política que va tenir un punt d’inflexió amb la constitució, l’any 1980, de la Taalunie o Unió de la Llengua Neerlandesa, signada pel Regne de Bèlgica i el Regne dels Països Baixos, un tractat pel qual es va acordar el desenvolupament de polítiques comunes en matèria lingüística.
Per tant, l’existència de diverses denominacions populars -i fins i tot legals- per referir-nos a una mateixa llengua és perfectament compatible amb el reconeixement inequívoc de la seva unitat i, en conseqüència, no és cap obstacle de cara a la posta en marxa de polítiques comunes de protecció i promoció.
El secessionisme com a instrument polític
Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.
A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.”
Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.
Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.
Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.
Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³
I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.
Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.
El primer pas
Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.
Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.
A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.”
Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.
Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.
Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.
Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³
I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.
Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.
El primer pas
Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.
David Vila i Ros
L'Escletxa, estiu 10
divendres, 16 de juliol del 2010
El somni d'una nit d'estiu
Fa uns dies vam anar a fer un entrepà amb la M (S!) i, tot voltant havent sopat, vam fer un gran descobriment: al xamfrà dels carrers Horta Novella i Osca hi havia tres cadires, un calefactor i una estufa, presumiblement abandonats. Com ja us podeu imaginar, vam decidir asseure’ns-hi per fer-la petar -s’hi estava més fresc que no pas en un bar i, no cal dir-ho, era força més econòmic-.
Al cap d’uns minuts de ser-hi, va passar per davant nostre una furgoneta, els ocupants de la qual ens van mirar encuriosits. Tant, que van decidir aturar-se i demanar-nos si el calefactor i l’estufa eren nostres. No, i ara!, -els vam dir- si els voleu, són tot vostres. Dit i fet, els van carregar a la furgoneta i, després de donar-nos-en les gràcies -no es mereixien, literalment-, van marxar carrer amunt. Curiós, vam pensar.
El fet és que vam continuar la nostra conversa, el tema del qual ara no recordo, fins que, al cap d’una estona, un parell d’individus van aturar-se davant nostre. Són vostres, les cadires? No, en un sentit estricte de la propietat privada, no, si bé n’estem fent usdefruit. Ah, és que resulta que tenim una escola de pintura aquí a prop, i ens anirien molt bé... Doncs feu, clar que sí, ja us les podeu emportar! Segur? Sí, i tant. Moltes gràcies, de debò! De res, ha estat un plaer. I sí, se les van endur. Renoi, quin èxit la nostra troballa, vam dir-nos! Això sí, entre els uns i els altres, ens havien desmuntat la paradeta, de manera que, per no estar-nos allí drets com uns estaquirots, vam decidir continuar la passejada.
La cosa hauria quedat aquí si no fos perquè, en tornar més tard cap a casa, vaig estar-hi rumiant, i crec que ja sé què hi feien, aquells estris en aquella cantonada. És evident que eren un giny d’alt nivell tecnològic, curosament camuflat en elements quotidians! I la funció, servir d’accés intergalàctic a una bona pila d’extraterrestres provinents de Sirius o d’algun altre sistema solar llunyà -no puc ser més precís, m’haureu de disculpar-, que venien a proposar-nos un acord intergalàctic d’abast incomparable. Però clar, en haver-los desballestat l’invent, no han pogut venir, de manera que no sabem de què es tractava. Quines coses, oi? Per cert, n’estem molt avergonyits, d’haver regalat per peces una màquina d’aquestes característiques! No ho farem més, de debò.
dimecres, 14 de juliol del 2010
Lleis
El passat 30 de juny el Parlament va aprovar dues lleis prou importants de cara a dotar el català d’una mica més de normalitat. D’una banda, la Llei del Cinema, a bastament comentada als mitjans, segons la qual la meitat de les còpies de pel·lícules que es distribueixin al Principat hauran de ser en català; d’una altra, el Codi de Consum, que, malgrat la seva rellevància, ha passat més desapercebut, i en el qual es fixa que tots els productes que es comercialitzin tinguin la informació en català. Una bona feina. Cal dir que ambdues iniciatives van sorgir d’Esquerra i van rebre el suport de la resta de formacions polítiques, amb l’excepció del Partido Popular i dels ultres de Ciudadanos. Quines coses, oi? Justament ells, que s’omplen la boca de bilingüisme, i resulta que a l’hora de votar lleis que fixen un 50% per a cada llengua, s’hi oposen... Ai que se’ls veu el llautó! Va, no n’hi ha per tant, que aviat podran celebrar el día del alzamiento, que segur que els agrada! I, mentrestant, sempre poden conformar-se veient com els partits independentistes i nacionalistes rebutgen la possibilitat d’organitzar un referèndum d’autodeterminació... Quin país de folls!
dissabte, 10 de juliol del 2010
Som una nació: independència!
Acabo d’arribar de la manifestació i no sé què dir. El Passeig de Gràcia i la Gran Via de Barcelona plenes de gom a gom. Un milió i mig de persones! Les sensacions han estat indescriptibles. Quants somnis! I una conclusió: l’independentisme s’ha normalitzat. I és un gran èxit. La independència ja no és només l’anhel d’uns suposats eixalabrats, sinó l’alternativa natural per a molts catalans que estan farts d’intentar fer-se respectar com a iguals dins d’una Espanya absolutament monolítica.I sí, ja ho sé, aquests dies d’ebullició reivindicativa també són dies en què l’espanyolisme, emparant-se en el mundial de futbol, campa tranquil·lament pel país: es veuen més banderes espanyoles que mai, és evident. I és un factor que cal tenir en compte.
En certa manera, doncs, estem davant d’una polarització ideològica, en què una part dels catalans ha decidit avançar vers l’autodeterminació mentre una altra part s’aferra a un model d’estat que els garanteix una bona pila de privilegis. I, entremig, una massa social immensa, la dels catalans que potser també se senten, en més mesura o menys, espanyols, i que aquests dies, tornant al tema esportiu, van a favor d’una selecció espanyola farcida de catalans però que, per contra, mai no sortirien al carrer amb una bandera espanyola o farien gala de l’espanyolitat. Aquesta massa social és, al meu entendre, la que hem de saber atraure cap a l’independentisme, no ja militant -les revolucions les fan les minories- sinó simpatitzant. És a dir, fer que esdevinguin favorables a un procés de secessió, encara que no s’impliquin en aconseguir-lo. Ells són els que faran decantar la balança, de manera que si som capaços de fer bé la nostra feina, hi tenim molt a guanyar. Hem d'aconseguir que se n'adonin! I els espanyolistes, que facin el que vulguin. Nosaltres, a gaudir d'una demostració de llibertat com la d'aquesta tarda i a fer feina. És l'hora de decidir.
dijous, 1 de juliol del 2010
Som, parlem, volem!
Força gent m’ha preguntat què en penso, de la retallada de l’estatut feta pel tribunal constitucional espanyol. La meva resposta és ben clara: si no fos abstemi, brindaria amb una copa de cava.
M’explicaré, perquè no vull sonar maximalista. Quan es va aprovar l’estatut al Parlament, va semblar-me que, com a estatut, era bo. Només hi veia un inconvenient: era un estatut. I, francament, considerava que Espanya ja havia demostrat a bastament que no ens entenia, de manera que continuar buscant la manera de fer-nos-hi encabir no treia cap a res. De fet, molts vam pensar que la principal aportació que podia fer era, paradoxalment, posar en evidència que la via estatutària estava acabada. Això és el que vam defensar durant la campanya Diguem NO. En el referèndum, però, i malgrat les retallades que ja havia sofert, la població del Principat va votar-hi a favor. Peix al cove. Respectable i comprensible.
Ara però, després de l’enèsima tisorada, la cosa ja passa de taca d’oli. I és per això que crec que una sentència que ens nega com a nació, que ens arracona la llengua i que limita les nostres competències en àmbits tan decisius com el finançament o la justícia, ens fa un favor. Si haguessin respectat els mínims avenços que ens conferia l’estatut, una part important de la població catalana s’hi hauria conformat i hauria pensat que, de mica en mica, es podia anar redefinint l’estat espanyol. Ara és prou evident que això no és possible. No sé si és per manca de tradició democràtica o per excés de testosterona nacional, però sembla que amb l’estat espanyol no s’hi pot enraonar, perquè és incapaç de respectar les nostres decisions.
Així doncs, cal aprofitar la conjuntura i fer sentir la nostra veu, començant per la manifestació convocada pel 10 de juliol. No es tracta de defensar l’estatut, sinó la voluntat del poble català i el seu dret de decidir. En aquest sentit, cal aconseguir que totes les persones indecises prenguin consciència de la necessitat de la independència i, amb la seva decisió, permetin configurar una majoria social. I això és feina de tots. I digui el que digui el tribunal constitucional espanyol, nosaltres som el que som, parlem com parlem i volem el que volem!