Parlant dels hàbits lingüístics

Quan des de Tallers per la Llengua vam obrir les inscripcions a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics que organitzàvem en el Celler Pardas de Torrelavit, a l’Alt Penedès, no ens podíem pas imaginar l’interès que generaria! Sincerament, dedicar tot un dissabte a parlar, ja no de llengua en termes generals, sinó del foment dels usos interpersonals, no semblava una proposta que hagués de despertar enormes passions, ni tan sols en un país com el nostre tan propens a dedicar debats inacabables a la llengua pròpia. Però el fet és que, en pocs dies, teníem totes les places cobertes i ens vèiem obligats a obrir una llista d’espera per un munt de persones que ens continuaven fent arribar la sol·licitud. Potser el tast de vins que oferíem al final de la sessió havia estat un reclam? Ni de bon tros! El perfil de les persones inscrites, provinents d’arreu dels Països Catalans –i fins i tot de fora–, compromeses amb la llengua, amb un nivell altíssim de formació i una vasta experiència, ens va fer palès que no. I així, doncs, dissabte passat vam poder gaudir d’una Jornada molt profitosa, on les aportacions dels ponents i les intervencions dels assistents van servir per posar en comú les diverses metodologies i estratègies que ens han de permetre a tots plegats encarar la tasca d’incidir en uns usos lingüístics completament condicionats per segles de repressió, prejudicis fortament arrelats i uns models gens favorables a l’hàbit de mantenir-se en català. Ah, i una anècdota! Un dels ponents era gallec i va fer la presentació íntegrament en la seva llengua, sense que cap de nosaltres tingués cap dificultat per entendre’l. I ni ell ni els bascos que havien vingut expressament per a la Jornada tampoc no van tenir cap problema a l’hora de seguir la resta d’intervencions, totes en català. Per tant, i no fos cas que en quedés cap dubte, si un parlant d’espanyol us diu que no us entén quan utilitzeu el català, senzillament és un mentider.

Nota: podeu llegir la nota de premsa de l'esdeveniment aquí.

Feliu Ventura, per guiar el nord

Durant la meva etapa a la CAL, vaig coincidir diverses vegades amb en Feliu Ventura en actes que organitzàvem i en els quals el convidàvem a actuar. La seva senzilleza i la seva humilitat se’m van fer evidents alhora que descobria un artista la música i les lletres del qual –fent ús de la deconstrucció de la cançó que dóna nom al seu darrer treball– eren per a mi com una veu del sud. En aquells moments, i malgrat que ja tenia plena consciència de la nació completa, el País Valencià m’era encara un pèl desconegut. Les cançons d’en Feliu, fidel retrat d’aquesta realitat, van ajudar-me a fer-me’l meu, van empènyer-me a creuar el Sénia, el nostre Rubicó particular. I d’aleshores ençà la unitat real ja ha estat per a mi del tot inqüestionable. La gira que més tard va fer amb en Lluís Llach va ser una bona manera d’evidenciar-ho: de Verges a Xàtiva, venim del nord, venim del sud. Ara, de nou a l’escenari, en Feliu –amb en Borja Penalba, lògicament–, ha assolit un directe contundent, que depassa i tot la qualitat d’uns discos que destaquen per una producció molt acurada. Feliu i Borja a l’enèsima potència. Cal, doncs, sentir-lo i, sobretot, escoltar-lo, especialment quan deixa ben clar, a qui vulgui entendre’l, que no coneixeu el sud que crema per guiar el nord.

Vídeoclip de Torn de preguntes

Al davant de l'autobús

A mi la Hispanidad em fa pensar en prepotència, supèrbia, violència, genocidi, uniformització, empobriment. De debò Espanya no podia trobar un altre dia per celebrar la seva Fiesta Nacional? Un país la fita més important del qual és haver “descobert” un continent i haver-lo escombrat no és precisament un país que inspiri confiança. N’hi ha que celebren la data en què van esdevenir lliures, d’altres que commemorem el dia en què ens furtaren la llibertat, però no en conec cap més que celebri la gesta amb la qual van començar a posar fi a la llibertat d’altri. Per mi ja se’ls poden confitar, els tancs passejant-se pel carrer, l’odi fruit del pensament únic, els diccionaris on la paraula diversitat no surt. Avui no és festa. Avui hem de treballar per construir un país. Avui hem d’asseure’ns al davant de l’autobús.

Unes lleis de pel·lícula

El Parlament, màxim representant de la voluntat democràtica del poble català, aprova una llei per la qual el 50% de les còpies cinematogràfiques que s’exhibeixen al Principat han de ser en la llengua pròpia. Els grans distribuïdors i exhibidors s’hi oposen. El Govern claudica i entra en una negociació. L’acord que obtenen redueix la presència del català al cinema a només un 11%, un percentatge que haurà d’anar augmentant progressivament. El conseller ho considera un èxit i demana als catalans que vagin al cinema a veure pel·lícules en català, com si la voluntat de normalitzar aquest espai d’oci no fos ja present en la societat, ans fos un caprici de l’administració. Vergonya. Com s’entén que un lobby econòmic que només representa unes determinades elits desacomplexadament espanyolitzadores pugui imposar el seu criteri per damunt d’una decisió democràtica? Si el Govern pensa defensar d’aquesta manera totes les lleis aprovades pel Parlament, no m’estranya que perdi la credibilitat. Més aviat sembla un Parlament de fireta. Nosaltres necessitem un Parlament amb vocació nacional. Un Parlament de debò.