Pàgines

dimarts, 26 de juny del 2012

Un ridícul ben premeditat


Dir que el català que es parla a la Franja de Ponent és aragonès oriental és fer el ridícul, com ho és també dir que el valencià no és català. És fer el ridícul perquè tota la comunitat científica en ple, lingüistes en general i romanistes en particular, defineixen unànimement el català com la llengua romànica pròpia del territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Aleshores, doncs, si aquesta és una dada objectiva, per què determinats sectors polítics espanyols s’entossudeixen a continuar fent el ridícul? D’entrada, perquè la seva audiència més directa –i qui diu audiència diu votants– no té ni la més mínima idea de quina llengua es parla a Mequinensa o a Ontinyent; i, anant més al quid de la qüestió, perquè el rèdit polític que treuen de fer aquestes declaracions els compensa el ridícul que, honestament, saben que estan fent: rèdit polític que obtenen desviant l’atenció mediàtica mentre es dediquen a tripijocs il·legals que no tenen res a veure amb la llengua; rèdit polític que obtenen quan, centrant el debat en el nom de la llengua, aconsegueixen que la tasca de normalitzar aquesta llengua quedi en un segon pla; i rèdit polític que obtenen quan, intentant esquarterar la nostra comunitat lingüística, miren d’obrir una escletxa en el mercat comú que representen els més de nou milions de catalanoparlants, un mercat viable econòmicament i, per tant, políticament. Allò que en diem els Països Catalans.

dimarts, 19 de juny del 2012

Inicials


E d’Espanya?

F de França?

A d’Andorra. B de Barcelona. C de Catalunya. D de Dènia. E d’Eivissa. F de Fraga. G de Girona. H d’Hospitalet. I d’Igualada. J de Juneda. K de kiwi. L de Lleida. M de Mallorca. N de Navarcles. O d’Ontinyent. P de Perpinyà. Q de Queralbs. R de Reus. S de Sabadell. T de Tarragona. U d’Ulldecona. V de València. W de whisky. X de Xàtiva. Z de zona.

I, a mode de curiositat lingüística, dir-vos que no hi ha cap paraula en català que comenci per Y.

dilluns, 11 de juny del 2012

Reconciliar identitats


Identitat. Una paraula i mil interpretacions. En resum, però, allò que som i no pas allò que ens diuen que som. Que un document d’identitat ens digui que som espanyols, ens en fa? Seria com pensar que els afroamericans de fa poc més d’un segle no eren persones perquè, ras i curt, la legislació de l’època no els en considerava. Les lleis les dicta el poder i, per tant, són la base per negar aquells que s’hi oposen. La identitat, tanmateix, és personal, genuïna, i no pot estar condicionada pel marc legal vigent. Si només ens sentim catalans, només som catalans. Què passa, emperò, amb aquells que se senten catalans i espanyols alhora?

Al meu parer, un català que ha crescut exclusivament amb la cultura i la llengua catalanes sols pot sentir-se espanyol si s’ha deixat arrossegar pels tentacles de l’espanyolisme, pels seus mitjans de comunicació, pel marc referencial amb què ens bombardegen. Interioritzar una cultura aliena fins al punt d’acceptar que és lògic que la pròpia hi hagi d’estar supeditada jeràrquicament –ser català com una manera de ser espanyol– només s’entén en un marc polític de subordinació i de manca de llibertat real. Tindria sentit que, posem per cas, un francès sense vincles personals amb Alemanya se sentís, per damunt de tot, germànic? Em sembla que no.

Un cas diferent, però, és el d’aquells catalans que, havent nascut aquí o vinguts de fora, tenen les seves arrels en la cultura i la llengua espanyoles. Que aquests catalans se sentin, simultàniament, espanyols i catalans, és del tot comprensible, ja que beuen de l’espanyolitat dels seus orígens i de la catalanitat del seu present. Com igual de comprensible és que una persona d’origen rus que hagi viscut sempre aquí se senti, a l’ensems, russa i catalana. Només hi ha un matís entre ambdós casos. Espanya existeix en oposició a Catalunya i els Països Catalans; Rússia, per la seva banda, no. És a dir, ningú no ens ha intentat fer russos, però diàriament ens intenten fer espanyols. I aquí ve el problema.

Per a un català amb arrels espanyoles, combinar ambdues identitats pot ser un trencaclosques. Saber-se part de dues cultures, una de les quals intenta anihilar l’altra, no és fàcil. Els cal realment triar, posicionar-se, decantar-se quan aquesta dualitat els suposa un conflicte intern? Crec que sí, però no pas renunciant personalment a un dels vessants de la seva identitat, ans apostant col·lectivament per trobar una sortida al conflicte polític que és el culpable d’aquest conflicte intern. I l’única sortida que pot garantir la coexistència pacífica d’ambdues cultures és la independència dels Països Catalans, ja que l’alternativa, la permanència dins de l’estat espanyol, està abocant la nostra identitat, que també és la seva, a la desaparició.

Paradoxalment, doncs, aquestes persones que comparteixen trets catalans i espanyols haurien d’apostar obertament per la separació d’Espanya. Una cultura catalana recolzada per un estat independent la situaria al mateix nivell jeràrquic que la cultura espanyola i qualsevol intent de subordinar l’una a l’altra seria en va. Ja no serien cultures oposades i enfrontades, sinó plenament independents. Com ho són, tornant a l’exemple anterior, la russa i la catalana. Sense cap tensió identitària, ni col·lectiva ni personal.

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 10-6-12

dissabte, 9 de juny del 2012

Surrealisme sabadellenc


Dijous vam presentar Ni ase ni bèstia en imatges al Casal Can Capablanca de Sabadell, convidats per la CAL. Un cop més, el surrealisme hi va ser present, elevant a l’absurda potència la capital vallesana, escenari de molts dels contes del llibre. I, de retruc, l’acte també va servir per reivindicar, una vegada més, tota forma d’expressió creativa en català com a gest de reafirmació col·lectiva.

Podeu llegir la notícia de l'esdeveniment en aquest enllaç de Vilaweb Sabadell.

divendres, 1 de juny del 2012

Som Escola


Sí, Tallers per la Llengua ja som escola. L’entitat acaba de ser acceptada a Som Escola, la plataforma que aglutina diverses associacions cíviques, culturals i educatives, i que té com a objectiu donar suport al model d’escola catalana i promoure iniciatives a favor del fet que el català continuï sent la llengua vehicular del sistema educatiu del Principat. Des de Tallers per la Llengua mirarem d’aportar-hi la nostra experiència, conscients que la immersió lingüística és un dels pilars sobre els quals es fonamenta l’ús social del català.