Pàgines

dilluns, 29 de juliol del 2013

Millor units?



Ciutadans del món, “no nacionalistes”, i que penseu que és mejor unidos: si la unió fa la força, per què no unim Espanya a França? És ben senzill. Espanya deixa de ser present a les Nacions Unides. Espanya passa a ser una “communauté autonome” de França. L’autonomia espanyola no gestiona els seus propis recursos. Espanya rep menys en inversions del que aporta en forma d’impostos; per ser exactes, el dèficit equival a un 9% del seu PIB. Barajas passa a ser un aeroport secundari, perquè els enllaços transcontinentals es concentren als aeroports de París. La bandera francesa oneja a tots els edificis oficials. El francès és l’única llengua comuna, l’única llengua oficial de l’estat, l’única que es pot parlar al Parlament central. L’espanyol deixa de ser oficial de la Unió Europea. Els mitjans de comunicació passen a ser, per aclaparadora majoria, en francès. Als cinemes, sols un 3% de les pel·lícules són en espanyol. Només una ínfima part dels productes comercialitzats estan etiquetats o tenen instruccions en espanyol. Les persones nouvingudes s’integren en francès. L’ús social de l’espanyol cau. La projecció exterior de la cultura espanyola queda supeditada a la de la francesa. Els esportistes espanyols competeixen sota els colors de la bandera tricolor francesa i les seves victòries són victòries de les seleccions franceses. Els espanyols són espanyols, sí, però és la seva manera de ser francesos. No existeix el poble espanyol, només un poble francès, unitat de destí des de temps antics. Espanya no ha estat mai independent. Abans de la guerra de successió només hi havia una sèrie de regnes sota un únic sobirà, sense unitat política, i amb l’arribada dels Borbons al poder es materialitza la unió de facto amb França. Espanya no és una nació, només una regió. Espanya és França. Mieux unis. Us fa, oi, ciudadanos?

dilluns, 22 de juliol del 2013

Les llengües en el nou Estat



Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre digital Les llengües en el nou Estat. Ponències del seminari, que recull tot allò que es va debatre en el seminari que vam organitzar: les ponències dels experts i de les entitats –entre les quals hi ha la que vaig fer en representació de Tallers–, les aportacions dels assistents i, també, algunes de les piulades que es van fer sota l’etiqueta #llengüesnouEstat. Tot plegat per aportar idees sobre quin hauria de ser el rol del català i de les altres llengües en una República Catalana. Si voleu saber-ne més, us el podeu descarregar gratuïtament en aquest enllaç.

divendres, 19 de juliol del 2013

La teoria i la pràctica



En un bar…
- Oi tant que sí, és importantíssim defensar el català! Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? – em diu un amic.
- ¿Que van a tomar? – pregunta en aquell instant el cambrer.
- Un cortado, por favor – respon aquest amic.
Està tot dit. De vegades parlem tant de la importància que li donem al català que no ens adonem que, a la pràctica, hi renunciem en una pila de situacions en què no caldria, perquè la pràctica totalitat dels catalans l'entén. Si realment volem que sigui una llengua del tot normal, el primer que hem de fer és aprendre a utilitzar-la amb comoditat en qualsevol conversa, independentment de la llengua que empri el nostre interlocutor. Intenteu-ho.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Independència i autoestima



Tot procés de dominació política d’un territori sobre un altre implica, des del començament, l’aplicació de mesures destinades a substituir la llengua pròpia per una de forastera, la de l’estat ocupant. El primer objectiu és aconseguir la bilingüització total del país annexionat, de manera que els ciutadans, a banda de la llengua pròpia, sàpiguen parlar la dominant. Quan s’assoleix aquesta fita, la pròpia deixa de ser estrictament necessària, perquè tots els seus parlants poden expressar-se, també, en la de l’estat, un fet que legitima l’aplicació del monolingüisme oficial en el conjunt del territori estatal. Alhora, les polítiques repressives que es duen a terme per arribar a aquesta situació incideixen directament en l’autoestima de la comunitat lingüística minorada, la qual acaba “aprenent” que la seva llengua és local, inferior, d’estar per casa. Arribats a aquest punt, el més lògic és que els parlants vagin abandonant-la, tant en l’ús social com en la transmissió intergeneracional, fent que amb els anys acabi desapareixent.

Per contra, tot procés d’alliberament nacional duu implícit des de l’inici la voluntat de normalitzar la comunitat en tots els àmbits. Precisament, si una llengua ha estat minorada, l’accés a la independència és l’única sortida per assolir-ne la normalitat. La creació d’un estat propi i independent ha de ser la base que permeti l’aplicació de polítiques adreçades a fer que la llengua pròpia vagi ocupant de nou tots els espais d’ús que li corresponen. I, en paral·lel, l’aplicació d’aquestes mesures també incidirà en l’autoestima dels parlants, que descobriran que la seva llengua no és local ni inferior ni d’estar per casa, ans una eina perfectament útil i necessària a qualsevol nivell. Aquest nou context propiciarà, sens dubte, l’adopció d’una hàbits de fidelitat envers aquesta llengua que repercutiran de manera decisiva en el seu ús social, el qual, amb el recolzament d’una legislació favorable, avançarà a pes ferm cap a la normalització.

El cas català és un bon exemple de tot plegat. Després de 300 anys de persecució política, l’autoestima col·lectiva dels catalans és baixa. Una majoria aclaparadora canvia a l’espanyol –o al francès a Catalunya Nord– en situacions en què és del tot innecessari, fent que l’ús social del català reculi; l’acolliment lingüístic de les persones nouvingudes es fa en espanyol, si bé aquestes persones expliquen que només el català els garanteix la plena integració; força empreses consideren que la llengua pròpia és un obstacle, malgrat que el nombre de parlants que té garanteix l’existència d’un mercat en català comparable al del suec o el danès... Per contra, però, cal dir també que l’estat espanyol només ha fet la feina a mitges, ja que el català, tot i ser una llengua minorada, no és ni de bon tros minoritària: el nombre de parlants que suara esmentàvem, la capacitat d’atracció que té, que la converteix en una de les llengües més apreses d’Europa, o la presència als mitjans de comunicació, internet o la indústria editorial ho palesen. A més, el procés sobiranista també està ajudant a avançar vers la normalitat lingüística, car podem començar a intuir un increment –com a mínim al Principat– del nombre de persones que es mantenen en català davant d’un interlocutor que, d’entrada, no usa aquesta llengua. És com si, a títol personal, com a parlants, estiguéssim prenent part en allò que hom anomena la creació d’estructures d’estat. Usant la llengua amb naturalitat ajudem a bastir-ne la normalitat social, fins i tot sense disposar encara de la necessària independència política. En certa manera, haver pres consciència que som un poble i que, per tant, tenim dret a decidir, ens està ajudant a guanyar autoestima i aquest fet es reflecteix en el paper social que atorguem al català. No només la independència, sinó també el trajecte que ens hi ha de dur, són una font d’autoestima per al poble català.

Directa, 3-07-13

dimecres, 3 de juliol del 2013

Com a dins d'un volcà



Viatge a l’illa dels pingüins
Bernat Gasull i Roig
Voliana Edicions, 2013

Escriure una guia sobre els volcans més representatius d’Europa és l’encàrrec que rep el protagonista de Viatge a l’illa dels pingüins, l’òpera prima de Bernat Gasull i Roig. De vegades, però, els encàrrecs, lluny de ser aliens a qui els ha de dur a terme, esdevenen l’oportunitat per descobrir, ja no només quelcom que ens és del tot desconegut a priori, ans també allò de més ocult que hi ha en tots nosaltres, allò que ni tan sols ens atrevim a dir-nos en veu alta. Els volcans, amb la seva presència majestuosa, enigmàtica i, alhora, amenaçadora, menen el personatge principal cap al centre de la Terra i, paral·lelament, l’immergeixen en un viatge introspectiu cap als indrets més recòndits del seu inconscient.

La trama, que arrenca amb l’ascenció a l’Öræfajökull, el volcà més alt d’Islàndia, pren un gir decisiu quan el protagonista, en plena tempesta, troba un misteriós muntanyenc ferit. L’encontre serà el punt de partida d’un viatge a la recerca d’una resposta; un viatge en l’espai, fins a les antípodes, i també, en certa manera, en el temps, mercès a uns papers que ens traslladen als Pirineus de mitjans del segle XIX. Les vivències personals, que es barregen amb elements de les mitologies catalana, islandesa i polinèsia, ens fan endinsar en una història intensa i a l’ensems dinàmica.

Amb un lèxic exquisit, Gasull, biòleg de formació que es dedica a tasques relacionades amb la promoció del català, demostra tenir un ampli coneixement dels paisatges que descriu, fruit, en gran part, i com s’encarrega d’aclarir al final del llibre, de les explicacions rebudes del seu germà Martí, el reconegut fundador de la Plataforma per la Llengua i alpinista experimentat que va perdre la vida a l’Himalaia. Llegir Viatge a l’illa dels pingüins és doncs, també, una manera de descobrir espècies remotes –o fins i tot extingides, com els pinguinus impennis, que són el punt de partida de la novel·la–; recórrer els principals paratges d’Islàndia i alguns dels cims més emblemàtics d’arreu del món, talment com si tinguéssim a les mans la guia que té encomanada el protagonista; o bé, fins i tot, aprendre aspectes tècnics de l’alpinisme que generalment només són a l’abast d’aquells que practiquen esports de muntanya. I, enmig de tot plegat, a mode de cirereta, una fugaç aparició de Jacint Verdaguer, la trajectòria del qual Gasull ha estudiat amb profunditat. Una novel·la completíssima per un autor que té moltes coses a dir.

Lletres, juny-juliol 13

També podeu llegir aquesta ressenya en aquest enllaç de Lletres.