Cent anys dels dos amics

Dos amics de vint anys

Sebastià Alzamora

Proa, 2013

Tot poble necessita recrear els seus mites, commemorar les efemèrides històriques i reivindicar les figures que han perfilat la seva manera de ser col·lectiva al llarg dels segles. I no pas amb la voluntat de fer-ne exhaltacions feixistoides o demostracions desaforades de nacionalisme excloent, com alguns –sovint àvids practicants d’ambdues tendències, paradoxalment– pretenen fer creure amb la intenció de desacreditar-les, sinó per fer visible la genuïnitat que cada cultura duu implícita, aquella manera única i incomparable d’entendre l’entorn, de relacionar-s’hi i, per tant, de presentar-se davant de les altres. Cada cultura és un granet de sorra en el gran cove de la cultura universal, i així ho interpreta el cosmopolitisme ben entès, aquell que defuig la globalització uniformadora per no ser res més que una màquina d’aniquilar identitats. Sols amb la suma de cadascuna de les cultures podrem fer front a la tendència assimiladora que ens vol uniformes i incapaços de trobar alternatives al pensament únic que ens ve imposat.

En el nostre cas, pel fet de ser una cultura minorada, arraconada i perseguida durant segles, ens ha calgut dur a terme un esforç addicional a l’hora de realitzar aquesta tasca. No només hem hagut de saber mantenir encesa l’espurna que ens fa ser com som, és a dir, allò que fan les cultures d’arreu, sinó que ho hem hagut de fer a despit de la voluntat assimiladora dels estats a què estem subjectes i, a voltes, davant la incredulitat o la deixadesa dels propis catalans, carregats de prejudicis i complexos d’inferioritat.

Emperò, en aquest afany de normalitat, els catalans hem tendit massa sovint a centrar-nos exclusivament en figures cabdals, imprescindibles sens dubte, però figures que amb la seva projecció han acabat fent ombra a d’altres que ens cal també tenir ben presents i l’aportació de les quals és del tot necessària i inqüestionable.

És, possiblement, el cas de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Enguany celebrem el centenari del naixement d’aquests dos referents de la poesia catalana del segle XX. Tanmateix, l’obra d’Espriu, a bastament difosa –i ara, en ple procés sobiranista, políticament actualitzada en certa manera–, té una popularitat que de vegades arriba a invisibilitzar, involuntàriament, la poesia de l’autor illenc. Reivindicar per igual ambdós autors és una de les fites de Dos amics de vint anys, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora.

Estant Rosselló-Pòrcel internat al sanatori del Brull, Espriu repassa la relació que ha tingut amb l’amic poeta i que s’havia iniciat uns anys abans a la Residència d’Estudiants de Barcelona on estudiaven i en la qual Rosselló-Pòrcel exercia, també, de bibliotecari. L’admiració mútua, fruit de les inquietuds literàries que comparteixen, però també de les marcades personalitats d’un i altre, acaba derivant en una estreta amistat que només podrà fer minvar la política –Rosselló-Pòrcel acaba decantant-se pel comunisme mentre Espriu manté un posicionament més aviat apolític– i l’enamorament –vers una mateixa noia, s’intueix–.

El llibre ens mostra un Espriu i un Rosselló-Pòrcel a l’inici de les seves carreres literàries, ambiciosos, convençuts que han de ser les veus de la seva generació. Són anys en els quals Espriu publica narrativa, com bé s’encarrega de remarcar sempre l’amic, que el qualifica insistentment de prosista. Són anys de soirées poètiques, que tant atreien Rosselló-Pòrcel i que tant abominava Espriu. I són, lògicament, anys d’esplendor per a la intel·lectualitat catalana, que comença a bastir estructures de normalitat cultural. La Residència d’Estudiants bull d’iniciatives i entre les seves parets hi estudien alguns d’aquells que esdevindran referents culturals en la llarga nit de la dictadura franquista. Així, Joan Teixidor, Joan Vinyoli o Marià Manent, sempre acompanyats pel mestre Carles Riba, esdevenen personatges d’una novel·la que en recalca l’erudició i la voluntat de dur la cultura catalana al primer nivell, però també les fortes desavinences que sorgeixen entre ells i Espriu i Rosselló-Pòrcel. Acompanyats d’Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, els dos protagonistes parlaran de literatura i ens n’oferirian les seves visions a vegades contraposades.

Dos amics de vint anys rememora també el cèlebre viatge del Ciudad de Cádiz, el vaixell en què, sota els auspicis de la República espanyola, es van trobar estudiants de primer nivell d’arreu de l’Estat espanyol per dur a terme un creuer per la Mediterrània que els permetés conèixer, de primera mà, les diverses cultures amb què hem compartit la història. A mode de curiositat, es fa especialment interessant l’arribada del vaixell al port de Salònica, on són rebuts de manera entusiasta pels descendents dels jueus expulsats de la península ibèrica en l’època dels Reis Catòlics. I ho és, d’interessant, perquè alguns d'ells s’expressen encara en judeocatalà, la variant del català que parlaven els habitants dels calls d’arreu del país.

La novel·la és, doncs, un recorregut per l’etapa d’estudiants dels poetes, tant des de l’aspecte personal com literari, però és també un recorregut per la seva època i pels fets que van marcar-la. Escrita en primera persona, la narració va alternant la veu dels dos amics i descriu amb perfecta nitidesa l’amistat que els va unir, els esmolats diàlegs que es van regalar des del primer encontre, i la violència verbal de la confrontació ideològica que els va dur a distanciar-se poc abans de l’inici de la guerra.

Amb Dos amics de vint anys, Alzamora fa el seu particular homenatge a Espriu i Rosselló-Pòrcel en el centenari del seu naixement, i ho fa mostrant-nos-en el vessant més humà. Gràcies a la novel·la, recuperem l’Espriu més desconegut, el novel·lista eclipsat per la seva pròpia obra poètica. I recuperem, sobretot, la figura de Rosselló-Pòrcel, l’eminent poeta que amb els seus versos va fer-se un lloc d’honor en la literatura catalana del segle passat. Recuperant aquests referents, reivindicant-ne la vigència i rellegint-los amb calma estem fent passes per assolir la plena normalitat per a la nostra cultura, una normalitat que ens permetrà fer-la visible, oberta i desacomplexada. Tal com ha de ser tota cultura.

Lletres, setembre-octubre 13

Podeu llegir-la també en aquest enllaç de Lletres

Escrivint la Història

Catalans de soca-rel, que parlen sempre o habitualment en català, i que són del Barça. D’acord. Però també catalans d’arrel espanyola, nous catalans acabats d’arribar d’altres països, catalans que també se senten espanyols, catalans ex-votants dels PP, catalans que s’expressen sempre o habitualment en espanyol, catalans amb altres llengües, catalans apassionats per la literatura espanyola, catalans que ballen flamenc, catalans seguidors del Real Madrid, catalans de l’Espanyol, catalans que animen les seleccions esportives espanyoles. No parlo de perfils hipotètics, sinó de persones amb noms i cognoms que dimecres passat van donar suport a la Via Catalana cap a la Independència. Perquè la República Catalana és un horitzó obert, inclusiu i que té com a objectiu crear una societat millor per a tots plegats.

Repeteixo allò que vaig dir l’11 de setembre?

Diuen que la història l’escriuen els vencedors. Però no és vencedor qui guanya una guerra, sinó qui, 299 anys després d’una derrota, continua fent via cap a la independència. Benvinguts a la Història.

I si parlem amb el veí del segon?

La independència ha deixat de ser l’anhel d’una minoria i ha esdevingut una necessitat col·lectiva. L’asfíxia econòmica, social i cultural a què es veu sotmès el país només ens deixa aquesta sortida. Queda molta feina per fer, però. Un procés d’aquestes característiques genera dubtes, sobretot en aquella part de la població que fins ara no s’havia plantejat donar-hi suport.

Amb la voluntat d’explicar els avantatges de la independència i fer-ho d’una manera planera, senzilla i, si és possible, amena, acabo d’escriure I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos. El llibre, que compta amb les il·lustracions de Toni Il·lustració i està publicat per l’editorial sabadellenca La Puigvertina, és breu i concís, i va adreçat a independentistes que vulguin disposar d’un argumentari bàsic a favor de l’estat propi però, sobretot, a aquelles persones que encara no s’han posicionat i que són les que han d’acabar creant la majoria social que ens dugui a la República Catalana. Un llibre per regalar als indecisos, doncs. Perquè ens cal entendre que la independència beneficia tots els catalans, independentment dels orígens, de la llengua que parlin habitualment o de la condició econòmica.

Nota: podeu trobar la informació de les presentacions que anirem fent i dels punts de venda on el podeu adquirir en aquesta pàgina de facebook.

Reticències

No sé per què el PP i Ciudadanos tenen tantes reticències a assistir als actes de la Diada. Nosaltres hi commemorem una derrota, però ells hi poden celebrar una victòria. O potser saben que són realment ells els derrotats, perquè 300 anys després d’aquells fets encara no han estat capaços d’assimilar-nos?

Nacionalitats triades

No vull que em facin triar entre ser català o espanyol, diuen els unionistes. I qui ho ha dit, que en una República Catalana estiguem obligats a triar sols una cosa o l’altra? Disposar d’un estat independent ens ha de permetre triar, certament: podem ser catalans, podem ser espanyols, però també, si ho volem, podem ser catalans i espanyols alhora. O és que algú es pensa que l’Estat català no acceptarà les dobles nacionalitats? Bé prou que hom pot tenir-ne més d’una, de nacionalitat! No com ara, que ens sentim com ens sentim, només podem ser oficialment espanyols. La democràcia es fonamenta en el dret a decidir i en el respecte a la manera de ser de cadascú. La nul·la cultura democràtica de l’Estat espanyol, del qual els unionistes són els grans defensors, els deu impedir entendre-ho.