La via ridiculista

Fa uns anys van tenir ressò les teories ridiculistes –i ridiculistes inverses– per accedir a la independència. La idea era que tots plegats féssim tant el ridícul que l’ocupant fugís corrents o bé, en un altre sentit, que remarquéssim tant el ridícul propi de l’estat que l’independentisme s’incrementés de manera exponencial. I actualment tot indica que el govern espanyol ens està assenyalant aquesta via. Perquè fan el ridícul quan, després de defensar el nostre bilingüisme, es passegen pel planeta parlant exclusivament en espanyol. Perquè fan el ridícul quan, en plena crisi, ho retallen tot menys l’ostentació de les ambaixades, la despesa militar i els projectes faraònics. I perquè fan especialment el ridícul quan van explicant que Espanya és la nació més antiga d’Europa, mentre anglesos, escocesos, irlandesos, danesos, francesos, portuguesos, grecs, bascos, catalans i tants altres els escoltem preguntant-nos si han llegit mai un llibre d’història. Vist tot això, potser sí que la via ridiculista serà la més efectiva per assolir la independència, oi?

I si parlem amb el veí de Girona?

Que et convidin a presentar el llibre a la mítica llibreria Les Voltes de Girona. Que hi coneguis l’escriptor David Pagès i Cassú. Que presenti l’acte l’amic i activista cultural Jaume Piquer. Que en Josep Maria Terricabras, un dels teus referents intel·lectuals i a qui cites en totes les presentacions, segui a primera fila i en acabat et feliciti pel llibre. La presentació d'I si parlem amb el veí del segon? de divendres va ser ben completa. La cita d’en Terricabras? És fals que el seny i la rauxa siguin oposats; en aquests moments, l’opció més assenyada és ser arrauxat.

Entrevista a La Xarxa - Girona.

La força dels autors

Sant Cugat del Vallès, 30-1-14

Sabadell, 13-2-14

A l’any es publiquen més de 6.000 llibres en català. D’aquests, però, menys d’un 1% deu assolir el miler d’exemplars venuts. Això vol dir que el 99% dels autors i dels llibres no arriben al gran públic. I és una llàstima, perquè atrevint-nos amb nous autors podem descobrir llibres sorprenents. Una proposta? Tragí de secrets, l’òpera prima del sabadellenc Jordi Casanovas i Tena. Fa uns dies vam presentar-la a Sant Cugat i ahir a Sabadell. El proper cop que entreu en una llibreria, a banda de comprar llibres dels grans autors internacionals i dels escriptors catalans més reconeguts, aposteu també per algun nom que d’entrada no us soni. Us sorprendreu.

Nota: podeu saber-ne més en el blog del llibre. I en aquesta entrada hi teniu la notícia de la presentació de Sant Cugat i en aquesta la de Sabadell.

Contes en negre

Elles també maten

A cura d’Anna Maria Villalonga

Llibres del delicte, 2013

Elles també maten és el títol d’un recull de tretze contes escrits per tretze autores d’arreu del país i que ha estat coordinat per l’escriptora i professora de literatura catalana Anna Maria Villalonga. Publicat per la nova editorial Llibres del delicte, la proposta ja té, abans de començar a llegir-la, un atractiu especial. I és que ben pocs llibres contenen tantes reivindicacions implícites com aquest recull de relats de gènere negre en català escrits per dones. Però anem a pams.

Un. El relat, el conte, és massa sovint un gènere del tot mensytingut, un gènere considerat menor en comparació amb la novel·la. Són prou conegudes les dificultats amb què es troben els escriptors que s’hi decanten a l’hora de fer-se un lloc en el món literari. I tot plegat malgrat la rellevància de noms com Edgar Allan Poe, Anton Txèkhov, John Cheever o la darrera guanyadora del premi Nobel, Alice Munro, tot ells reconeguts contistes i, alhora, referents de la literatura universal. O bé, sense haver d’anar tan lluny, autors catalans –també amb una clara vocació internacional– com Manuel de Pedrolo, Quim Monzó, Sergi Pàmies o l’indiscutible mestre del gènere a casa nostra, Pere Calders. El conte, amb la seva particular idiosincràsia, hauria d’ocupar un lloc de primer ordre i l’aposta que han fet Villalonga i la resta d’autores també va en aquest sentit.

Dos. Si em permeteu l’aparent paradoxa, la novel·la negra es troba en un moment dolç. L’existència de nombrosos festivals i premis dedicats al gènere així ho demostra. No és la meva intenció fer un repàs a l’auge que viu la narrativa negra, però sí que vull remarcar el fet que una gran part dels lectors opta encara per autors estrangers, tot i que als Països Catalans hi ha un bon grapat d’escriptors –deixo les escriptores per a més endavant– que hi estan fent aportacions francament interessants. Sebastià Bennassar, per citar-ne només un. Tinguem-los en compte, doncs, i no caiguem en el victimisme fàcil. Precisament, Villalonga ho expressa perfectament en el pròleg quan diu que “[...] allò que cal és simplement treballar. Si tenim escriptors potents i tots hi posem el coll, les novel·les acabaran triomfant.” Aquesta és també la voluntat de l’editorial que publica el recull, Llibres del delicte, especialitzada en el gènere.

Tres. La literatura catalana és, de totes les literatures que es fan en llengües minorades, la que que té un pes específic més gran. La posició no ens convenç, però, ja que l’objectiu és que la nostra llengua i la nostra literatura deixin de ser minorades per passar a ser normals. Tan normals com ho poden ser la danesa, la neerlandesa o la polonesa, si més no. La manca d’un estat independent que els doni suport i l’existència, en canvi, de dos estats, l’espanyol i el francès, que fan mans i mànigues per residualitzar-nos en tots els sentits són un clar obstacle de cara a assolir la normalitat. Tanmateix, no podem fer servir l’excusa d’aquesta situació política desfavorable per desentendre’ns del procés de normalització lingüística i cultural, ans al contrari, hem d’aprofitar el potencial dels nostres escriptors, a bastament demostrat, per assolir l’excel·lència literària i per situar de nou la literatura pròpia en tots els espais que li corresponen.

I quatre. La narrativa criminal s’associa encara a autors masculins, tot i que no tindríem cap problema a l’hora d’oferir una llarga llista d’autores, catalanes i d’arreu del món, que conreen el gènere amb un èxit notable. Per a qui en tingui algun dubte, les tretze autores del recull aprofiten l’avinentesa per desmentir-ho. I el títol del llibre també. Com conclou Villalonga, “Les autores catalanes si cal matar, matem.” No cal afegir-hi gaire cosa més.

Aclarides aquestes reivindicacions que, a parer meu, el llibre conté d’una manera implícita, podem dir que Elles també maten és un bon recull de narrativa negra, heterogeni, divers, i especialment idoni per aquelles persones que encara no han descobert el gènere. Hi podem trobar de tot. Margarida Aritzeta, una de les autores de referència en la nostra llengua, arrenca el recull amb una investigació criminal des de l’òptica policial; Teresa Solana hi aporta una trama amb rerefons polític, tot picant l’ullet a l’actual procés sobiranista; Carme Torras hi afegeix la ciència-ficció, fruit dels seus coneixements científics; Maria Carme Roca ens planteja diverses històries aparentment inconnexes; Núria Cadenes narra l’asfíxia psicològica; Esperança Camps pren la figura de l’escriptor del gènere com a protagonista de les seves pròpies històries; Empar Fernández hi aboca l’humor més negre; Susana Vallejo –en un conte escrit originalment en espanyol i traduït per Pep Burillo– dóna el toc més fosc, més gòtic al recull; Susana Hernández desprèn un cert aire rural, de confiances traïdes; Marta Banús ens posa sota tensió amb una escena trepidant; Laura Díaz-Roig retrata la misèria associada a la violència; Mónica Batet ens regala el punt caldersià, fantàstic, i Anna Maria Villalonga, tanca el recull amb una descompressió psicològica. Històries per a tots els gustos.

Elles també maten és, doncs, un recull de contes inèdits –excepte el de Vallejo, que ja havia estat publicat a la Revista Catarsi– que ens permet copsar la força, la maduresa i, sobretot, el potencial de la literatura negra catalana feta per dones. Crim, assassinats, revenges i també, a voltes, alliberament, són els ingredients d’unes històries que es complementen i que ens arrosseguen fins a l’univers particular del gènere. Narrativa negra al cent per cent.

Nota: també podeu llegir la ressenya en aquest enllaç al web de Lletres.

Sense cap objectivitat

A la universitat vaig tenir un professor d’economia que era més conegut per la seva hostilitat envers la catalanitat que no pas per les seves classes. Era una d’aquelles persones que, per militància, es negava a pronunciar ni una sola paraula en català, encara que els alumnes ens hi adrecéssim en aquesta llengua. L’individu en qüestió havia generat anècdotes curioses, com quan va arribar a la universitat un professor americà, el qual, en un gest de normalitat, va decidir aprendre català en lloc d’espanyol. Pel que contaven a la facultat, els claustres van convertir-se en tot un espectacle, perquè el nouvingut americà només parlava català i no entenia ni un borrall d’espanyol, de manera que quan hi intervenia el meu professor monolingüe, algú dels companys s’havia d’encarregar de traduir-lo al català. Ridícul espanyolista a tot drap. Si en parlo, emperò, és perquè l’altre dia, bo i llegint un article sobre el document que acaba de publicar la FAES amb els seus arguments contraris a la independència, vaig adonar-me que un dels responsables de la part econòmica del document és, precisament, aquest professor. Que algú tan poc imparcial hagi dut a terme aquest estudi és tota una confirmació que la recessió que pronostica la fundació del PP per a una Catalunya independent no es basa en criteris econòmics sinó en interessos polítics. I quan la ideologia s’imposa per sobre de l’objectivitat es perd tota la credibilitat. Si és que la dreta nacionalista espanyola n’ha tingut mai.

Nota: aquest apunt ha sortit publicat com a article al Diari Gran del Sobiranisme.

Comunicat sobre les interlocutòries del TSJC

Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL), entitats integrants de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell, denunciem que les interlocutòries fetes públiques pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, segons les quals s’ha d’introduir el castellà com a vehicular en les classes on un sol alumne ho ha demanat, són l’enèsim atac al model d’escola catalana, un model que durant dècades ha garantit la integració lingüística, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats per a tots els alumnes, independentment de quina sigui la seva llengua d’ús habitual. Els intents de desballestar el model d’escola en català no responen a criteris pedagògics sinó polítics, i són la continuació de l’estratègia de residualització del català que ja s’està duent a terme als centres de les Illes, el País Valencià i la Franja de Ponent. La desaparició de la immersió lingüística faria inviable la normalització del català i suposaria un greuge acadèmic per a tots aquells estudiants que no la tenen com a llengua familiar. Per aquestes raons, des de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell demanem al Govern que desobeeixi les interlocutòries, que mantingui la immersió lingüística a tots els centres del país i que doni suport a aquelles escoles que s’han vist directament afectades. Alhora, esperonem la direcció de les Escolàpies de Sabadell a no acatar la sentència i ens oferim a donar-los tot el suport que calgui.

Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell

Òmnium Cultural - Sabadell

Plataforma per la Llengua - Vallès Occidental

Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL) - Sabadell