Voluntaris per la llengua

És innegable, que els Borbons progressen. Fa 300 anys no sabien cap paraula en català, l'altre dia ja va dir 'Moltes gràcies' i ahir va llegir un discurs que devia estar en transcripció fonètica. A aquest pas, d'aquí a milions d'anys sabran mantenir converses senceres. Que ser rei no és fàcil, eh? Els plebeus, en canvi, tenen l'oportunitat de practicar el català apuntant-se al Voluntariat per la Llengua. Ahir, per exemple, un sabadellenc amb una samarreta d'Elx va anar a Sentmenat a parlar amb tot de nouvinguts del Magrib i de Mali que volen aprendre la llengua d'aquest indret que hom anomena Països Catalans. Catalanoparlants habituals, no els ho poseu difícil i feu el favor de parlar-los en català, si us plau!

Per cert, parlant de llengua, tot seguit podeu llegir l'entrevista que em van fer la setmana passada al NEWT.

Per què no cal canviar de llengua

Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.

Si ho va dir el successor de Franco, deu ser veritat. I si ho digués el successor del successor de Franco també, suposo. Tot i que, per als que no ho veiem clar, ahir la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans va organitzar, a Barcelona, la taula rodona Per què canviem de llengua, si ens entenen?, en la qual vaig prendre part en representació de Tallers per la Llengua, al costat de Lídia Ponsatí i Víctor Alexandre. Uns companys de luxe. I parlant d'en Víctor, encara recordo l'efecte que em va causar Despullant Espanya, un dels meus llibres de capçalera de cara a entendre la inconsistència de la subordinació dels Països Catalans als estats espanyol i francès. D'ençà d'aquella lectura he coincidit moltes vegades amb ell, però ahir va ser el primer cop que hi compartia taula. Un plaer intercanviar opinions amb un dels pensadors més lúcids que té aquest país. Aquest país que vol ser normal.

Entrevista a Ràdio Sant Cugat.

Tot pagat

Geoffrey J. Walker, lingüista, historiador i Creu de Sant Jordi, va explicar-me fa uns dies una anècdota que no em puc estar de compartir. L'hi havia contat en persona Josep Maria Batista i Roca, amb el qual va mantenir una forta amistat.

Poc després de la guerra, en una població suïssa -Ginebra, si no m'erro-, Batista i Roca era en un restaurant quan, tot d'una, s'adonà que els clients d'una de les taules properes eren catalans. Emperò, en lloc d'adreçar-se'ls, va parar l'orella i va sentir que en aquell instant estaven parlant de Francesc Pujols, i que l'home que tenia la paraula citava aquella cèlebre afirmació del filòsof segons la qual arribarà un dia en què els catalans, pel simple fet de ser catalans, quan anem pel món ho tindrem tot pagat. Aleshores, Batista i Roca cridà discretament el cambrer, li demanà quant pujava el compte d'aquella taula i li digué que ho pagava ell. Quan et preguntin per què, va dir al cambrer, digues-los simplement que el moment ha arribat i que, com que són catalans, ho tenen tot pagat. Batista i Roca abonà la quantitat, s'aixecà i se n'anà del restaurant. Us imagineu la cara que devien fer aquells catalans quan, al cap d'una estona, es disposaren a pagar?

D'acord, no sé si arribarem mai a tenir totes les despeses pagades, però el que està clar és que hem de deixar-nos estar de complexos d'inferioritat i entendre que la llengua i la cultura catalanes són tan vàlides com qualsevol altra. Si nosaltres no les valorem, no ho farà ningú. Autoestima, creativitat i endavant les atxes!

El repte del petador

Sabadellencs i sabadellenques, tallarets o no, que mengeu petador, xurruques i estrep, que passeu la mery per l'eixida de la casa anglesa, que us encanteu amb els camps de badabadocs i que aneu al barri marítim amb els catalans, sigueu bons saballuts i no dubteu a fer servir les paraules més nostrades. Perquè la unitat d'una llengua no està renyida amb la seva diversitat dialectal. La riquesa del català també és cosa nostra.