Malgrat la boira

Integristes

2012-02-01T06:00:00.001+01:00

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.

L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants només saben parlar espanyol. Cercle tancat.

Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.

Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

David Vila i Ros
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 22-01-12

Un bilingüisme de pel·lícula

2012-01-24T06:00:00.006+01:00

Programació dels cinemes d’una ciutat vallesana. Dos cinemes, un amb deu sales i l’altre amb dotze. En el primer, totes les pel·lícules en espanyol. En el segon, deu en espanyol, una en català i una tant en espanyol com en català, si bé el nombre de sessions en català és inferior. I per reblar-ho, els títols de les pel·lícules doblades al català estan en espanyol. Aquest és el bilingüisme que somien els de Ciudadanos i del PP.

La llengua del poble

2012-01-16T06:00:00.001+01:00

Una vegada en Sisa va dir que el català no estaria normalitzat fins que els policies i les prostitutes no el parlessin. I pel que sembla, un d’aquests àmbits encara no ho té clar. Considerar que el català és la llengua del poder a Catalunya és com considerar que el negre era el color del poder a la Sud-àfrica del segregacionisme. Sindicats dels Mossos, negant-vos a utilitzar el català us vau posar de la banda del botxí i vau esdevenir la fotocòpia en color d’aquells grisos que van ser una peça clau en la repressió del nostre poble. L’autèntic poder, el que ens vol privar de ser qui som, ve d’Espanya i troba en la covardia del nostre Govern mesell un còmplice immillorable. Uns ens retallen mitjançant l’espoli, els altres per no haver de dir prou. La resposta que esperàvem de vosaltres no era, però, un quintacolumnisme de baixa volada, un nou joc a l’espanyolisme, sinó l’enèsima constatació que l’única manera de garantir els serveis públics d’aquest país –i els vostres sous– és disposar d’un estat propi.

La història mítica

2012-01-09T06:00:00.002+01:00

La majoria de les nacions tenen personatges històrics que, envoltats d’elements mig verídics mig llegenda, esdevenen éssers gairebé mitològics. En el cas català, cap no exemplifica tan bé aquesta figura com el rei en Jaume. De fet, el seu mite ja comença amb la manera com diuen que fou engendrat. Es veu que el rei Pere no tenia cap mena d’interès envers la seva muller, Maria de Montpeller, de manera que els nobles, per assegurar-se la continuïtat de la dinastia reial, van haver d’enredar el rei tot fent-li creure que a la cambra l’esperava una dama ardent. Fruit d’aquell únic encontre nasqué Jaume, el nom del qual, d’altra banda, fou triat perquè, de les dotze espelmes que encengueren, una per a cada apòstol, la de Jaume fou la que durà més. Després de la derrota catalana a Muret, Jaume fou moneda de canvi i hagué de passar la infantesa sota la custòdia del gran enemic, Simó de Montfort. Deslliurat del captiveri, assumí els títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sent menor d’edat, però lluny de deixar-se portar pels capricis dels nobles, sabé imposar el seu criteri. Conqueridor dels regnes de Mallorca i València, és, per tant, qui donà forma als Països Catalans. No content amb aquestes conquestes, conquerí Múrcia i, en un gest de generositat, la cedí al rei castellà, tal com preveia un vell acord que sols la paraula d’un cavaller pot mantenir. La denominació de conqueridor, però, no és només d’arrel política. Tingué incomptables amistançades –mot políticament més correcte que no pas amants–, ja que es veu que el seu atractiu era indiscutible. I, per si fos poc, resulta que era un romàntic, com s’entreveu d’aquell episodi del Llibre dels Feyts en què es nega a desmuntar el campament fins que les orenetes que han fet niu a la seva tenda no se’n vagin. Però, per damunt de tot, Jaume I era un guerrer. Diuen que, durant la batalla final per València, una fletxa enemiga li anà a espetegar al cap i ell, en lloc de caure a terra, se la tragué amb les mans i continuà la càrrega, esperonant d’aquesta manera els seus homes a fer la darrera envestida. I sí, d’acord, és probable que gran part d’aquestes històries no siguin plenament certes, però ajuden a bastir la imatge del rei quasi perfecte. Quasi? Doncs sí, perquè hi ha una relliscada estratègica que no podem passar per alt. I és que, en lloc d’unificar políticament els territoris que conqueria, decidí crear regnes nous, un fet que a la llarga ha generat unes tensions entre els països de parla catalana que encara avui no s’han resolt. És, en tot cas, un error que humanitza el mite.

Raons per a tots els gustos

2012-01-04T06:00:00.002+01:00

L’hàbit de mantenir-se parlant sempre en català encara crida l’atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a fer-ho.

Des d’una visió global, les llengües són un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única d’entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no, quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de donar-li aquest tracte és utilitzant-la sempre.

Des d’una òptica social, la llengua pròpia és l’única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc afavorim la cohesió social.

Des d’una perspectiva nacional, el català és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem desacomplexadament membres d’una nació que, 300 anys després de veure’s sotmesa a una altra, continua sent capaç d’expressar-se amb normalitat en la seva llengua.

I des d’una posició estrictament personal, parlar en català és el gest espontani i lògic, l’expressió de la plena comoditat lingüística, de l’assertivitat.

Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n’hi ha per a tots els gustos.

La independència dels altres

2011-12-30T06:00:00.001+01:00

Un argument recurrent en contra de la independència és aquell que diu que això de voler independitzar-se és un anacronisme, perquè es veu que estem en una època en què tot tendeix a la unió, a la globalització, a la supressió de fronteres. Segur que és així? Si repassem la història, veurem que en els darrers vint anys s’han independitzat uns 25 països, la meitat dels quals a Europa i, que jo sàpiga, no hi ha hagut cap estat que hagi decidit deixar de ser-ho. No ens enganyem, qualsevol comunitat amb consciència col·lectiva diferenciada aspira a ser políticament independent. O bé els que fan servir aquest argument en contra del nostre dret de decidir voldrien que Espanya es convertís en una regió de França, posem per cas? Sincerament, si ningú no renuncia a la independència deu ser perquè és quelcom important.

Ni ase ni bèstia en imatges

2011-12-23T06:00:00.001+01:00

Que algú et llegeixi i et digui que li agrada el que escrius és fantàstic. Ara bé, que algú, a més a més, s’atreveixi a interpretar-te a la seva manera per mitjà d’una altra forma d’expressió creativa no té preu. I això és justament el que ha fet la Neus Arnan, fotògrafa professional i una bona amiga, que va acceptar el repte de convertir els contes del meu recull Ni ase ni bèstia en fotografies. I empro la paraula repte perquè els contes no són precisament històries de caire costumista que siguin més o menys copsables a través de l’objectiu d’una càmera. Ben a l’inrevés, el surrealisme que els impregna l’obligava a fer-se’ls seus, a despullar-los de tota lectura convencional i a extreure’n una essència que, aleshores sí, ella pogués aconseguir sintetitzar en una imatge. I ho ha aconseguit. Si els contes ja oferien diverses interpretacions, les fotografies n’hi han afegit un munt més i m’han obligat, a mi, a repensar-ne sovint el significat més profund. De fet, va ser en una conversa que vam mantenir mentre lligàvem històries i imatges que vaig prendre consciència d’un fil conductor gairebé ocult que unia tots els contes: el difícil equilibri entre la passió revolucionària, en el sentit etimològic del terme, i la incapacitat col·lectiva de bastir aquesta revolució d’una manera coordinada, real. No debades les cites del principi del llibre són les que són. Pere Calders reduint a l’absurd un determinat desig revolucionari, George Orwell narrant la història d’una revolució fallida. Com deia Gandhi, facis el que facis, serà insignificant, però és important que ho facis. Eppur, si muove, doncs. En tot cas, teníem unes històries amb imatge, o bé unes imatges amb història, i volíem compartir-les. I res millor que fer-ho mitjançant un bloc, Ni ase ni bèstia, en el qual anirem penjant els contes i les fotografies. Esperem que el gaudiu. Per nosaltres ha estat, si més no, una insignificança important.

La llarga nit encantada

2011-12-19T06:00:00.013+01:00

La nit del 25 d’abril de l’any 1707 una ombra va recórrer les contrades d’un vell país. Des de les boscúries de les terres del nord fins als camps de tarongers del sud, des del gran riu de ponent fins a les illes mig perdudes en la mar, tot fou cobert per grises nuvolades que ocultaren la claror d’uns estels que els servien de guia. I des d’aquell precís instant, com per art d’encanteri, la gent del país deixà de somiar. Les nits esdevingueren buides, monòtones, idèntiques les unes a les altres. I no només això! La gent fins i tot oblidà que havia sabut somiar. La paraula somni desaparegué del seu vocabulari, caigué en desús, i ningú no se n’adonà. Ningú.

O, més ben dit, quasi ningú. I és que conten que, en una de les més altes muntanyes d’aquell país, hi vivia una anciana, solitària, que escapà de l’embruix. Potser perquè hom l’anomenava, precisament, la bruixa. La bruixa del castell. La bruixa Margot. Sempre lluny de pobles i ciutats, els camperols de la contrada sols la veien de tant en tant acompanyada d’algun animal feréstec i traginant pesadament un sac. «Què hi deu haver a dins?», es demanaven els camperols, curiosos. Però ningú no s’atrevia a preguntar-l’hi. Ningú no s’atrevia a acostar-se-li.

Justament aquella nit en què la gent deixà de somiar, la bruixa s’havia despertat sobtadament fruit d’un esgarip que venia de les més boscoses fondalades. Atenta al silenci que tot seguit omplí l’aire, la bruixa sentí una veu i, en atansar-se al finestral de la seva habitació, sols veié una ombra, immensa, com d’una au, d’on semblaven brollar unes misterioses paraules... «Sols tu tens l’enuig de mil mentides gravat amb ferro roent, alça l’esguard, vés doncs als confins d’aquesta estranya terra i recull allò que els elements et daran perquè ho duguis al centre, on t’espera l’escollit.». Desconcertada, la bruixa es vestí d’una revolada, prengué el sac, que sempre havia arrossegat sense portar-hi res, i desfilà per la muntanya fins a albirar un viarany que menava cap al nord.

Dies i nits caminà la bruixa, els seus passos encarats vers la gran serralada, sabedora d’un recer acollidor. I finalment la veié, imponent, en flames. Li costà molt de trobar un pas per creuar-la, presa com estava del foc desbordat, però finalment albirà una drecera que li permeté arribar a l’altra banda dels cims, on trobà allò que cercava, el foc primer. Amb la mà l’encalçà i el desà, convençuda, dins l’immens sac. I, com per art d’encanteri, el sac apaivagà la fúria i convertí la flama en lleu guspira. Ja en tenia un.

Després d’una nit al ras, la bruixa reprengué la ruta, ara davallant les carenes que anaven a raure al mar. Arribada a la costa, pujà a una antiga barca mig abandonada i començà a remar cap al sol naixent. Ni una hora havia passat que la bruixa albirà una illa. Era la que cercava? No en tingué cap dubte, car milers de dones feinejaven a la vora del mar. En veure-la arribar, les dones de l’illa li oferiren aliments i aigua fresca, i la bruixa, en tastar aquella aigua tan pura, sabé que havia trobat un altre dels elements perduts i decidí desar-la al sac.

La mar fou de nou el seu únic aliat. El viatge de retorn, però, fou més mogut, puix onades gegantines intentaren esberlar la barca, vents huracanats l’empenyeren en direccions equivocades i pluges torrencials estigueren a punt de fer-li perdre el valuós sac. Tanmateix, la bruixa aguantà amb fermesa el timó i hores després albirà la sorra blanca de les terres del sud. Era una terra única, habitada només per cerdets, que no dubtaren de regalar a la bruixa un bocí d’aquelles contrades: una roca que servia per protegir-los dels éssers del mar.

Exhausta però delerosa d’arribar, la bruixa emprengué la darrera recerca. Seguint la ruta que marcava el sol, deixà enrere la mar, travessà els camps de fruiters i arribà prop d’on la sorra indicava la fi d’aquell país. Esguardà a totes bandes, furgà entre els matolls i pujà els turons a la recerca d’un senyal, però res de res, enlloc no veié el darrer element. I aleshores el sentí. En la llunyania, un immens drac alat avançava ràpidament vers el turó on la bruixa jeia. Sols li calgué esperar que l’animal enfollit li passés pel damunt per poder, amb un gest ràpid, caçar-ne un alè i fermar-lo dins del sac. Ja el tenia. Després del llarg viatge havia aconseguit fer-se amb un bri de cada element. Tots ben guardats. Ara només li mancava arribar al centre del país i esperar l’escollit.

El viatge de tornada li fou feixuc, ja que el sac, ple a vessar del foc, l’aigua, la terra i l’aire, era difícil de moure. Fou gràcies al riu, que davallava amb fúria, que pogué avançar vers aquell destí anhelat. Quan el corrent s’apropà al darrer blau, la bruixa s’aferrà a una branca mig penjada sobre el corrent i, empenyent el sac, aconseguí arribar fins a la riba. I allí el veié. Dret, ferm i expectant, ell. No els calgueren paraules, i el noi, talment com si ho hagués fet mil vegades, s’acostà al sac, l’obrí i en sortí un eixam d’espurnes brunzint al seu voltant i desprenent una llum de colors que anà a fondre’s més amunt dels núvols. I en aquell precís instant, els habitants d’aquell país que havia deixat de somiar recuperaren el do perdut.

D’aquesta història ja fa molts anys, però si aneu a raure a aquell país, encara podreu veure que els seus ulls desprenen una claror especial, la que els confereix saber que el somni és possible.

Nota: podreu llegir el revers d'aquesta història en aquest enllaç.

Els petits detalls

2011-12-14T06:00:00.001+01:00

Les nostres mirades es creuaren i vaig veure en els teus ulls una brillantor diferent, un espurneig latent. I aleshores, en alçar la vista, vaig adonar-me que aquell era el carrer del Bellesguard i tot prengué un nou matís.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

2011-12-09T06:00:00.002+01:00

Els independentistes que estan tot el dia criticant els altres independentistes són uns pesats. Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Sí, ja sé que hi ha independentistes per a tots els gustos. N’hi ha que són partidaris de tirar pel dret i proclamar la independència i després ja ho trobarem. D’altres opten per anar construint una majoria social que hi sigui favorable i tot seguit convocar un referèndum, amb el permís de l’estat espanyol o sense. I d’altres, malgrat desitjar-la, prefereixen centrar-se en allò que anomenen fer país, a veure què passa. Un objectiu compartit, doncs, però estratègies ben diferenciades, tant, que de vegades es fan mútuament incomprensibles i sorgeixen discussions i desqualificacions entre uns i altres. No és que no entengui aquests enfrontaments, prou lògics, però em sembla que seria molt més útil deixar-los de banda i dedicar-nos a treballar per la independència. Que hi ha molta feina! Cadascú a la seva manera, d’acord, però amb la voluntat compartida de fer entendre a aquells catalans que encara no ho veuen clar –que són molts–, que l’única sortida per a la nostra economia, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra societat és esdevenir un estat independent. I és que, mentre ens dediquem a criticar-nos, Espanya i França van fent. O desfent, més ben dit.

L'empremta històrica en la llengua

2011-12-05T06:00:00.001+01:00

Si el mot setembre prové de set, octubre de vuit, novembre de nou i desembre de deu, per què són, respectivament, el novè, desè, onzè i dotzè de l’any? Molt senzill. Resulta que els romans, que van ser els encarregats d’anomenar-los, començaven el calendari pel març, que dedicaven a Mart, seguit d’abril, dedicat a Apru, nom etrusc de la deessa grega Afrodita, maig a la deessa grega Maia i juny a la deessa Juno. I a partir d’aquest, els numeraven: quintilis, després canviat per juliol en honor a Juli Cèsar; sextilis, que també fou modificat, en aquest cas per Octavi August en persona, que no volia ser menys que Juli Cèsar i va dedicar-se l’agost; i, tot seguit, ja sí, setembre, octubre, novembre i desembre, dels quals es mantenen els noms originals. Gener i febrer, per la seva banda, van ser dedicats al déu Janus i a les februa, unes festes de purificació. I, per cert, quintilis i sextilis tenien 30 dies, però quan els van canviar el nom, i volent demostrar el poder dels emperadors als quals els dedicaven, van passar a tenir-ne 31, manllevant-los de febrer, que va restar amb 28. Bé, menys quan en té 29, fruit de l’ajustament que cal fer degut als 365,24 dies que realment té l’any solar. L’empremta de la història en el calendari i en la llengua.

Des del sud

2011-11-30T06:00:00.002+01:00

Des del rovellet de l’ou d’Elx

Joan-Carles Martí i Casanova

Voliana Edicions, juliol de 2011

Endinsar-nos en el rovellet de l’ou d’Elx de la mà de Joan-Carles Martí i Casanova, un dels grans coneixedors de la realitat sociolingüística de l’extrem sud del país, és possiblement la millor manera de descobrir la vitalitat de la llengua en les comarques més meridionals del País Valencià. El llibre, magníficament escrit, és un recorregut per unes terres que massa sovint són del tot desconegudes, ja no només a Catalunya o a les Illes, sinó també per molts valencians, que les classifiquen indestriablement sota la denominació d’alacantines. Precisament, evidenciar la forta personalitat cultural i lingüística del Camp d’Elx, marcant certa distància amb la capital provincial que Espanya es tragué de la màniga l’any 1833, és un dels punts centrals del llibre, perquè les reticències a dir-nos alacantins han estat sempre molt fortes als espais amb una vitalitat més alta del català havent eixit de l’Alacantí.

D’entre les moltes reflexions de l’autor, llicenciat en traducció i interpretació, és especialment interessant la que fa en el capítol Traduccions per a catalans i traduccions per a valencians: denominacions i unitat, en el qual denuncia l’actitud de la Generalitat Valenciana d’arraconar qualsevol forma que pugui sonar massa catalana –llegiu-hi catalana del Principat–, encara que algunes d’aquestes formes siguin també genuïnament valencianes. I és que, tal com explica, som davant d’un secessionisme tou de baixa volada que fa crida als usos més particularitzats i agònics alhora que apel·la a uns usos dialectals que siguen d’unes comarques centrals molt clares. És a dir, la dialectalització i l’establiment de modalitats regionals tancades. Com a resposta, l’autor proposa l’estàndard català central fort, que permet als traductors viure no tan sols en català sinó del català. És del tot factible mantenir la denominació valencià, emprada des de fa segles, amb el reconeixement mundial d’un únic nom per a la llengua. I ho rebla afirmant que a qui no li semble neutra la denominació catalana (...) té un problema psicològic greu. Un problema que no tenen els que diuen anglesa malgrat no viure a Anglaterra. De nou la psicologia ens pot ajudar a entendre una mica més la nostra comunitat lingüística.

Des del rovellet de l’ou d’Elx és, doncs, un passeig apassionant per a qualsevol català que vulgui conèixer la situació de la llengua al sud dels Països Catalans, molt especialment per als valencians i els catalans del Principat. Per als primers, per entendre com és el país que hi ha sota la línia Biar-Busot; per als segons, per adonar-se que a l’altra banda del Sénia la llengua no és quelcom residual i font de conflictes, ans l’expressió viva de la continuïtat d’un mateix poble que malda per fer-se veure i assolir, així, la normalitat.

David Vila i Ros

Publicat a L’Escletxa, tardor 11

Fidelitat lingüística i poliglotisme passiu

2011-11-28T06:00:00.001+01:00

Poliglotisme passiu i altres escrits

Delfí Dalmau i Gener

Voliana Edicions, octubre de 2010

Amb la reedició del clàssic de la sociolingüística Poliglotisme passiu, de Delfí Dalmau i Gener, la nova editorial Voliana fa tota una declaració de principis, evidenciant la seva voluntat de publicar obres que ajudin a fer del català una llengua normalitzada, desacomplexada i sobirana.

Poliglotisme passiu fou publicat per primera vegada fa prop de vuitanta anys i l’eix central de l’argumentació que s’hi fa és la defensa aferrissada de l’aprenentatge passiu de diverses llengües, és a dir, aprendre a entendre altres llengües, en contraposició a l’habitual poliglotisme actiu, que pretén que aprenguem a parlar-les. I és que, segons l’autor, difícilment podrem arribar a dominar una llengua com ho fa un parlant nadiu i, a més, l’aprenentatge d’aquestes llengües provocarà interferències en la manera com parlem la pròpia. Dalmau introdueix el concepte de superposició lingüística, existent en territoris que no disposen d’estat propi i en els quals una llengua forastera s’ha sobreposat a la pròpia, relegant-la a una posició de submissió lingüística. Amb un munt d’exemples, l’autor demostra que hi existeix una forta pertorbació lingüística, ja no només sobre la llengua minorada, sinó també sobre la dominant. Les interferències mútues empobreixen, doncs, ambdues llengües. Per tant, si volem preservar la genuïnitat de cada llengua hem de donar preferència exclusiva, en un primer estadi, a l’aprenentatge de la llengua pròpia i, posteriorment, afavorir la comprensió d’altres, sense pretendre’n el domini actiu. És, en certa manera, el mateix plantejament que actualment fa el professor catalanòfil Til Stegmann amb el seu programa Eurocomrom. Si aprenguéssim els mecanismes que ens ajuden a entendre llengües properes, no ens caldria saber parlar-les per poder comunicar-nos amb els nadius d’aquestes llengües; nosaltres els parlaríem en la nostra llengua, ells en la seva, i ens entendríem perfectament.

L’assaig introdueix també altres reflexions la vigència de les quals és del tot indubtable. Denuncia, per exemple, la indignitat anticatalana que solen oposar els catalans als estrangers que volen aprendre el català, parlant-los sempre castellà per més que els estrangers puguin comprendre el català i vulguin aprendre’l, (...) aquest fet vergonyant que revela fins a quin punt ens havem junyit i avesat a l’imperialisme castellanista. I parlant d’una persona d’origen sud-americà, es donava el cas monstruós que ell parlés en català amb gran esforç i els catalans li parlessin en castellà. L’autor, enutjat davant d’aquest fet, es demana ¿Quan serà que una mal entesa cortesia, un excés ridícul i indigne de provincialisme, deixarà de trair els nostres deures de poble amb llengua pròpia?. Una pregunta plenament vigent.

Poliglotisme passiu i altres escrits es complementa, com el títol indica, amb una sèrie de textos addicionals de l’autor, entre els quals destaca el Document del professor català Delfí Dalmau al polític espanyol Manuel Azaña, en el qual li proposa que l’estat espanyol imiti el model belga i assumeixi directament la política lingüística del català, reconeixent-lo com a única llengua oficial a Catalunya. Aquest centralisme lingüístic resoldria les mancances del que ell anomena la solució federalista que s’està aplicant en aquell moment i, alhora, evitaria la solució separatista, que és la que hom reclama quan no es presenta cap solució raonable per a salvar la personalitat. Gairebé vuitanta anys després, s’ha demostrat que Espanya no està disposada a buscar aquesta solució raonable, de manera que la independència és l’única sortida possible si volem normalitzar la llengua. Tanmateix, les reflexions de Delfí Dalmau i Gener continuen sent ben vàlides. Si volem que el català tingui preferència en tots els espais d’ús, hem d’aprendre a practicar el bilingüisme passiu, és a dir, encara que no ens parlin en català, nosaltres no hem de deixar de fer-ho.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, tardor 11

Per entendre'ns

2011-11-22T06:00:00.005+01:00

L’escena és dantesca, fruit d’un maquiavelisme d’arrel freudiana, mig sàdic mig masoquista, sense cap mena de reminiscència d’aquell amor platònic basat en un equilibri aristotèlic que no es conformava amb experiments cartesians i que, sense arribar a fer cap boicot, denunciava estètiques hitlerianes i tics franquistes mentre reivindicava línies dalinianes i històries shakespearianes, una passió que, kafkianament, feia dels noms propis denominacions públiques, quasi socialitzades, i que ho continuarà fent a despit del ruixat que cau amb insistència des de fa més de 300 anys.

Els noms dels dies

2011-11-14T06:00:00.002+01:00

Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?

I malgrat la pluja

2011-11-09T06:00:00.002+01:00

Sí, malgrat la pluja, que va estar a punt de caure durant tota la tarda de dissabte, la sala de Can Capablanca va omplir-se de gom a gom per assistir a l’estramp jam del Correllengua de Sabadell. Moltes persones van animar-se a sortir i recitar un poema mentre els músics improvisaven un acompanyament adient. Per part meva, el conte El poble que perdé sa llengua, del meu recull Ni ase ni bèstia, una història que va semblar-me adient, tenint en compte que el Correllengua pretén, justament, evitar que el català vagi quedant arraconant i que, per contra, esdevingui una llengua plenament normalitzada als Països Catalans. Cultura, llengua, reivindicació, independència.

L'arma dialèctica

2011-11-04T06:00:00.002+01:00

ETA ha abandonat la lluita armada. Ja era hora. Francament, a banda d’una aberració, era tot un anacronisme, com ho són les lluites de gladiadors o la monarquia. L’esquerra abertzale ha fet una gran feina reconduint tots els seus esforços cap a la via política i democràtica i ara és l’hora del debat serè, el moment de posar fil al conflicte polític i avançar vers l’exercici del dret a l’autodeterminació d’Euskal Herria. No deien els estats espanyol i francès que era l’escenari de violència el que impedia tota mena de diàleg? Doncs ara ja poden enraonar. Tot i que, ara que hi penso, als Països Catalans fa una pila d’anys que no hi ha lluita armada i, tanmateix, continuen negant-nos el dret de decidir. Potser, simplement, resulta que els més mancats de cultura democràtica són ells. I sí, ja sé que ETA ha de destruir els arsenals i dissoldre’s perquè tot sigui creïble. Però em sembla que, quan passi, l’única solució pacífica i democràtica serà que l’estat espanyol també renunciï a la violència, destrueixi les seves armes i es dissolgui.

Parlant dels hàbits lingüístics

2011-10-25T06:00:00.004+02:00

Quan des de Tallers per la Llengua vam obrir les inscripcions a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics que organitzàvem en el Celler Pardas de Torrelavit, a l’Alt Penedès, no ens podíem pas imaginar l’interès que generaria! Sincerament, dedicar tot un dissabte a parlar, ja no de llengua en termes generals, sinó del foment dels usos interpersonals, no semblava una proposta que hagués de despertar enormes passions, ni tan sols en un país com el nostre tan propens a dedicar debats inacabables a la llengua pròpia. Però el fet és que, en pocs dies, teníem totes les places cobertes i ens vèiem obligats a obrir una llista d’espera per un munt de persones que ens continuaven fent arribar la sol·licitud. Potser el tast de vins que oferíem al final de la sessió havia estat un reclam? Ni de bon tros! El perfil de les persones inscrites, provinents d’arreu dels Països Catalans –i fins i tot de fora–, compromeses amb la llengua, amb un nivell altíssim de formació i una vasta experiència, ens va fer palès que no. I així, doncs, dissabte passat vam poder gaudir d’una Jornada molt profitosa, on les aportacions dels ponents i les intervencions dels assistents van servir per posar en comú les diverses metodologies i estratègies que ens han de permetre a tots plegats encarar la tasca d’incidir en uns usos lingüístics completament condicionats per segles de repressió, prejudicis fortament arrelats i uns models gens favorables a l’hàbit de mantenir-se en català. Ah, i una anècdota! Un dels ponents era gallec i va fer la presentació íntegrament en la seva llengua, sense que cap de nosaltres tingués cap dificultat per entendre’l. I ni ell ni els bascos que havien vingut expressament per a la Jornada tampoc no van tenir cap problema a l’hora de seguir la resta d’intervencions, totes en català. Per tant, i no fos cas que en quedés cap dubte, si un parlant d’espanyol us diu que no us entén quan utilitzeu el català, senzillament és un mentider.

Nota: podeu llegir la nota de premsa de l'esdeveniment aquí.

Feliu Ventura, per guiar el nord

2011-10-17T06:00:00.001+02:00

Durant la meva etapa a la CAL, vaig coincidir diverses vegades amb en Feliu Ventura en actes que organitzàvem i en els quals el convidàvem a actuar. La seva senzilleza i la seva humilitat se’m van fer evidents alhora que descobria un artista la música i les lletres del qual –fent ús de la deconstrucció de la cançó que dóna nom al seu darrer treball– eren per a mi com una veu del sud. En aquells moments, i malgrat que ja tenia plena consciència de la nació completa, el País Valencià m’era encara un pèl desconegut. Les cançons d’en Feliu, fidel retrat d’aquesta realitat, van ajudar-me a fer-me’l meu, van empènyer-me a creuar el Sénia, el nostre Rubicó particular. I d’aleshores ençà la unitat real ja ha estat per a mi del tot inqüestionable. La gira que més tard va fer amb en Lluís Llach va ser una bona manera d’evidenciar-ho: de Verges a Xàtiva, venim del nord, venim del sud. Ara, de nou a l’escenari, en Feliu –amb en Borja Penalba, lògicament–, ha assolit un directe contundent, que depassa i tot la qualitat d’uns discos que destaquen per una producció molt acurada. Feliu i Borja a l’enèsima potència. Cal, doncs, sentir-lo i, sobretot, escoltar-lo, especialment quan deixa ben clar, a qui vulgui entendre’l, que no coneixeu el sud que crema per guiar el nord.

Vídeoclip de Torn de preguntes

Al davant de l'autobús

2011-10-12T08:00:00.001+02:00

A mi la Hispanidad em fa pensar en prepotència, supèrbia, violència, genocidi, uniformització, empobriment. De debò Espanya no podia trobar un altre dia per celebrar la seva Fiesta Nacional? Un país la fita més important del qual és haver “descobert” un continent i haver-lo escombrat no és precisament un país que inspiri confiança. N’hi ha que celebren la data en què van esdevenir lliures, d’altres que commemorem el dia en què ens furtaren la llibertat, però no en conec cap més que celebri la gesta amb la qual van començar a posar fi a la llibertat d’altri. Per mi ja se’ls poden confitar, els tancs passejant-se pel carrer, l’odi fruit del pensament únic, els diccionaris on la paraula diversitat no surt. Avui no és festa. Avui hem de treballar per construir un país. Avui hem d’asseure’ns al davant de l’autobús.

Unes lleis de pel·lícula

2011-10-03T08:00:00.002+02:00

El Parlament, màxim representant de la voluntat democràtica del poble català, aprova una llei per la qual el 50% de les còpies cinematogràfiques que s’exhibeixen al Principat han de ser en la llengua pròpia. Els grans distribuïdors i exhibidors s’hi oposen. El Govern claudica i entra en una negociació. L’acord que obtenen redueix la presència del català al cinema a només un 11%, un percentatge que haurà d’anar augmentant progressivament. El conseller ho considera un èxit i demana als catalans que vagin al cinema a veure pel·lícules en català, com si la voluntat de normalitzar aquest espai d’oci no fos ja present en la societat, ans fos un caprici de l’administració. Vergonya. Com s’entén que un lobby econòmic que només representa unes determinades elits desacomplexadament espanyolitzadores pugui imposar el seu criteri per damunt d’una decisió democràtica? Si el Govern pensa defensar d’aquesta manera totes les lleis aprovades pel Parlament, no m’estranya que perdi la credibilitat. Més aviat sembla un Parlament de fireta. Nosaltres necessitem un Parlament amb vocació nacional. Un Parlament de debò.

Subtileses ortogràfiques

2011-09-28T06:00:00.001+02:00

Si necessiteu que algú us recomani un bon vi, anireu a buscar un enòleg i no pas un etnòleg. Si el que us cal és una bona defensa en un judici, un advocat sempre és més fiable que no pas un alvocat –sense voler desmerèixer aquesta fruita que, en la seva especialitat alimentària, se’n surt d’allò més bé–. Doncs amb la llengua passa el mateix. Si voleu que algú busqui la manera de reforçar l’ús del català en un entorn determinat, podeu comptar amb els serveis d’un dinamitzador lingüístic. Repeteixo: dinamitzador lingüístic, i no pas dinamitador lingüístic, com alguna vegada m’he sentit anomenar! I és que una cosa és dinamitzar els usos lingüístics i una de ben diferent és dinamitar-los. Tot i que, ara que hi penso, si el que voleu és algú que dinamiti una llengua, a la seu de Ciudadanos us en donaran referències.

L'amenaça aranesa

2011-09-22T06:00:00.001+02:00

Mai no hauria dit que els aranesos poguessin arribar a ser tan perillosos. Ara es veu que l’aranès, l’occità que dia rere dia intenten parlar amb normalitat unes 4.000 persones a la Val d’Aran, és tota una amenaça per a la llengua espanyola, aquella que diuen que parlen 400 milions. De debò? Tot perquè catalans i aranesos hem acordat que l’aranès, com a única llengua pròpia d’aquest petit país pirinenc, hi sigui la llengua d’ús preferent! Francament, caldria un estudi sociològic de gran abast que expliqués perquè Espanya té aquesta aversió a la diferència, a la diversitat, al dret dels altres a ser com són. A mi, si m’ho permeteu, em fa la sensació que estan carregats de complexos. Suposo que els agradaria que la seva llengua fos com l’anglès, una interllengua reconeguda internacionalment, i per aquest motiu destinen milions d’euros a promocionar-la mitjançant l’Instituto Cervantes. Però com que veuen que la cosa no rutlla del tot, opten per la via fàcil i continuen l’extermini lingüístic global que van començar quan mitja Amèrica era seva. Ja se sap, si no pots amb el fort, fot-li al feble.

La independència lingüística

2011-09-19T06:00:00.002+02:00

Si volem que el català tingui una presència majoritària en tots els espais socials, exercint les funcions que li corresponen com a llengua pròpia del territori, ens cal accedir a la independència política. Només així n’aconseguirem la plena normalitat, com ho demostren els incomptables casos de llengües antigament minorades d’Europa que han reeixit en aquest procés. Alhora, però, cal tenir en compte que no n’hi ha prou amb disposar d’una estructura d’estat; cal, també, que els ciutadans facin el pas d’utilitzar la llengua pròpia en tots els contextos. I no parlo només d’aquelles persones que no tenen el català com a llengua inicial sinó, sobretot, dels catalanoparlants d’origen, pels quals parlar català hauria de ser el gest habitual, uns catalanoparlants que necessiten accedir, també, al que podem anomenar la independència lingüística.

Entre un catalanoparlant d’origen i un parlant originari de qualsevol llengua normalitzada hi ha una subtil diferència: el grau de dependència lingüística a l’hora d’interactuar amb les persones de l’entorn. Un parlant d’una llengua normalitzada, com són l’anglès, el francès o l’espanyol, emprarà la seva llengua en tot moment –en el seu país, vull dir– sense ni tan sols plantejar-s’ho; la seva llengua serà, per a ell, el vehicle lògic i únic de comunicació. En quina llengua parlen a un immigrant que acaba d’arribar a Tarifa? I a una persona que fa trenta anys que s’hi va instal·lar? En espanyol, lògicament, encara que l’interlocutor no en sàpiga ni un mot.

En canvi, un parlant d’una llengua minorada, com ara el català, té condicionada la tria lingüística –faig servir la llengua minorada o la dominant?– per una sèrie d’elements de caire psicològic, de prejudicis, que són fruit de la situació política de la seva comunitat. Aquests prejudicis fan que el nombre d’ocasions en què utilitzem el català sigui molt inferior al total de situacions en què seria factible usar-lo. Sense voler ser exhaustius, en podem trobar una pila, de situacions d’aquesta mena. Quan ens adrecem a una persona desconeguda, el color de la pell i l’aparença ens condicionen la llengua que fem servir? Si li parlem en espanyol, no l’estem deixant al marge de la nostra comunitat lingüística, negant-li l’oportunitat d’integrar-s’hi plenament? Quan algú se’ns adreça en espanyol, ens deixem endur per la creença que és d’educació parlar-li en la mateixa llengua? No estem infravalorant la seva capacitat d’entendre el català? Qui ens ha fet creure que parlar català és provincià, que és de mala educació utilitzar-lo amb qui no el parla, que és una manera d’instaurar una barrera amb l’interlocutor i amb la humanitat? Paradoxalment, ha estat el nacionalisme lingüístic espanyol, aquell que, en les mateixes situacions, troba perfectament lògic i necessari utilitzar sempre l’espanyol i que, no satisfet amb aquest gest de normalitat, vol que nosaltres, parlants d’una altra llengua, trobem igual de lògic i necessari usar, no la nostra, sinó la seva llengua. I és que ells són independents, també lingüísticament, i nosaltres no. Nosaltres depenem dels prejudicis que ens han transmès.

Per tant, a banda de la independència política, tan necessària, n’hi ha una altra que també és bàsica per a la nostra llengua i per la qual podem treballar en paral·lel: la independència lingüística. Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants i fem-nos aquesta pregunta: “Volem que els Països Catalans esdevinguin un país amb una llengua normal, present en tots els àmbits i utilitzada a bastament per tota la població?”. Si la resposta és afirmativa, comencem per aprendre a deslliurar-nos dels prejudicis, qüestionem en tot moment què ens impedeix fer servir el català i de ben segur que, dia rere dia, usarem més la llengua i ho farem, alhora, amb més naturalitat. Serà un primer pas cap a la normalitat lingüística. Sols mancarà, aleshores, la independència política.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 19/9/11

Deu bones raons per defensar la immersió lingüística

2011-09-12T06:00:00.003+02:00

- La immersió lingüística és un instrument de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la llengua inicial.

- Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els catalanoparlants d’origen.

- Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes incloses.

- La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un model a seguir per països amb llengües en situació de minoració.

- Tots els estudis indiquen que el nivell d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de l’estat espanyol.

- Aquests estudis també evidencien que les competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament idèntiques.

- Hom observa que el nombre d’estudiants catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior al d’alumnes que no ho saben fer en espanyol.

- A la resta de territoris dels Països Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els que estudien en català sí que dominen l’espanyol.

- L’ús social del català continua sent inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de manera que cal incidir en el procés de normalització.

- I per cert, el català és la llengua pròpia del país!

Cohesió social i llengua

2011-09-08T06:00:00.001+02:00

Les llengües no són només eines de comunicació. Rere cada llengua hi ha una visió única i genuïna d’interpretar el món, de manera que per conèixer a fons un país, una cultura, una realitat social, ens cal saber-ne la llengua. A més a més, les llengües són elements d’identificació col·lectiva. La llengua funciona com un nexe d’unió entre totes les persones que la parlen i compta amb un valor afegit: no és un factor excloent i que tanqui portes, ans integrador, acollidor, una ruta d’accés immillorable per esdevenir membres d’una comunitat, un factor cohesionador. Les llengües sempre sumen, ja que podem aprendre’n tantes com vulguem sense haver de renunciar a la nostra. Són, doncs, un patrimoni col·lectiu incomparable. Tanmateix, entre el 50% i el 90% de les més de 5.000 llengües del món estan en risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística. Llengües forasteres amb més recolzament demogràfic, polític, jurídic i econòmic van arraconant-les a usos domèstics fins que acaben extingint-se. I amb elles, tot el coneixement específic que han acumulat, la seva manera d’entendre la realitat. Una llengua, per gaudir de plena normalitat, necessita disposar d’un marc legal que li doni preferència i que faci que esdevingui l’habitual en tots els espais d’ús. I un dels pilars bàsics per aconseguir-ho és, lògicament, que sigui la llengua vehicular de l’educació, la llengua en què aprenguin tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva primera llengua. Atacant aquest pilar, intentant posar fi a la immersió lingüística, l’estat espanyol evidencia, per enèsima vegada, la seva voluntat d’exterminar la nostre llengua i el nostre poble. No ens entenen ni ens volen entendre; senzillament, volen assimilar-nos. No calen gaires divagacions. Només hi ha una lectura: agressió. Només hi ha una resposta: independència. Pas a pas, sumant el suport necessari, però amb la independència com a objectiu col·lectiu.

Fer país

2011-09-01T08:00:00.001+02:00

Si volem conèixer un país, l’hem de recórrer pam a pam, hem de visitar-ne pobles i ciutats, passejar per les muntanyes i les fondalades, descobrir-ne els boscos i les platges. Estic pensant en Mn. Alcover, que per salvar-nos els mots va arribar, en persona o mitjançant emissaris, a tots els indrets del país; o el gran Joan Coromines, figura cabdal de la història, que deia que havia estat a tots els pobles dels Països Catalans; o fins i tot l’ara independentista expresident Pujol, que sempre ha afirmat que durant el seu mandat va trepitjar tots els municipis del Principat. Des del vessant nord del Pirineu fins al Baix Segura, des del Cinca fins a la menor de les Balears, tenim país per a tots els gustos. Per entendre’l, res millor que resseguir-ne la fesomia i deixar-se endur de poble en poble, veient com els canvis de paisatge, de perfil humà, d’activitat econòmica o de variant lingüística ens indiquen un salt de comarca, una nova interpretació d’un mateix país, una peça d’un trencaclosques que els estats espanyol i francès volen esmicolar. Les fronteres provincials, autonòmiques o estatals ens evidenciaran la seva inconsistència i la nació se’ns mostrarà contínua, delerosa d’emergir. Farem país.

La importància de ser un Valor

2011-08-22T06:00:00.003+02:00

Quan des de la catosfera va sorgir la idea de retre un homenatge a Enric Valor per commemorar els cent anys del seu naixement, de seguida va venir-me a la ment el ferm compromís que sempre va tenir envers la llengua i la seva unitat. Tanmateix, malgrat haver-ne llegit textos, vaig pensar que, de llibres, no n’hi havia llegit cap. I aleshores, repassant-ne l’obra, vaig adonar-me que anava errat. Resulta que les Rondalles gironines i valencianes, que havia llegit i rellegit tantes vegades, eren, justament, fruit de la tasca de recopilació i narració d’Enric Valor. I va fer-me molta il·lusió, perquè aquelles rondalles, una mostra incomparable de la nostra tradició oral, m’havien ajudat a copsar una realitat imaginària que, en el fons, no era res més que el reflex d’una manera única i genuïna d’entendre el món: la catalana. Ni millor ni pitjor que les altres; simplement, la nostra. Aquest fet, en un poble que ha estat reprimit durant segles, té un valor incalculable, no només per ajudar-nos a entendre les nostres arrels, sinó també per prendre consciència del seu abast territorial. Rondalles gironines, rondalles valencianes, juntes en un mateix volum perquè, ras i curt, són rondalles d’una mateixa nació. L’aportació d’Enric Valor, doncs, no es limita a la importantíssima transcripció de la nostra cultura popular, ans dóna cohesió a una llengua maltractada i, de retop, a un país que alguns volen esquarterat. Massa sovint deixades de banda, la seva figura i la seva obra són cabdals per entendre el nostre país i la nostra llengua, la qual estudià a bastament en diverses obres. Si encara no el coneixeu, atreviu-vos a descobrir-lo. S’ho val.

El civisme urbà

2011-08-16T06:00:00.001+02:00

Que la majoria de places de Sabadell siguin places dures, sense gairebé ni un arbre, ja és prou penós, però que, a més a més, tinguin la barra de posar-hi un rètol que digui “Respecteu les plantes”, ja passa de taca d’oli. Que se’n foten dels ciutadans? De quines plantes parlen!? Si costa més trobar-n’hi una que no pas si fóssim al bell mig del Sàhara! Aneu a saber, potser resulta que tot plegat forma part d’una nova campanya de l’Ajuntament destinada a sensibilitzar la població sobre temes diversos, objectivament acceptables i amb anuncis no necessàriament lligats a l’entorn immediat on els insereixen. Com ara “Recicleu” o bé “La diversitat és riquesa”, per dir-ne alguns que poden quedar bé a tot arreu. Per si de cas, doncs, deixeu-me que, modestament, en proposi un: “No renuncieu al català i parleu-lo amb normalitat”. Que no puguin dir que no aprofitem l’avinentesa...

Confucionisme independentista

2011-08-09T06:00:00.006+02:00

Li van demanar a Confuci: “Per què compres arròs i flors?”. I ell els va respondre: “Compro arròs per viure i flors per tenir un motiu pel qual viure”.

Em sembla que l’independentisme ha arribat a un punt de, diguem-ne, inspiració confucionista. Volem la independència dels Països Catalans perquè, econòmicament, no podem permetre’ns continuar sotmesos a un estat usurpador i ineficient. I la volem, també, perquè la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra identitat no poden estar supeditades a una altra cultura, a una altra llengua i a una altra identitat les quals, a més a més, ens són hostils. La necessitat material i l’anhel emocional, gran combinació!

From Hollywood

2011-08-03T08:00:00.002+02:00

His first memory is so clear. He’s in a subway station on 42nd street. He takes a look at his watch: 2.15 pm. The train stops, doors open and she gets out. Just for a while, absolute silence. And then, out of nowhere, the first chords of Van Morrison’s Someone like you. The voice of the Irish singer fills the station and everything seems to be moving in slow motion. He watches her, blatantly, pleased, speechless. The train leaves the station, though he, standing still in the middle of the platform, hardly notices. Her steps are charming, her smooth movements guide his look. And at that very same moment, as she’s walking towards the stairs, she turns and stares at him, intently. Her gaze is deep, as an everlasting sea that invites him to get lost in. There's no hesitating. He catches her as she’s half her way up the stairs. They talk. She's not in a hurry. He doesn’t even think about it. They sit along in a cafe in Lexington Avenue. Hours go by till the bartender tells them it’s closing time. They kiss goodbye. Tomorrow they’ll meet again.

Days go by. Date after date they share breakfasts, lunches, dinners. Bryant Park hosts their caresses, streets become the best allies to some never ending conversations, a tourist-free Empire State shows them reddish sunsets... One day, sitting on the balcony of his apartment, he suggests moving together, far away from a stressing city he just doesn’t understand. She hesitates. She enjoys her job, she loves the city. She cries. From the background, Thunder road brings the voice of a passionate, romantic, exuberant Springsteen. She doesn't want to lose him, but she knows she can't follow him. They embrace. He tenderly kisses her on her forehead. She gets up and leaves. Before closing the door, a glimpse, maybe the last. From his window he sees her getting on the car. She makes her way up the Avenue and he watches her until the taillights disappear behind the corner.

Countryside is not as he had figured it out. Well, maybe it is: it's how he had imagined it before meeting her. But now, without her, nothing is the same color. Hours are long, work is heavy, nights are empty. From time to time he calls her number, but hangs the phone on hearing her voice. And then one day, as if he had had a revelation, he leaves everything behind and takes his way back to the city. No hesitation. With a bag on his shoulder and a special gleam in his eyes, he knocks on her door. "Who's there?", she asks from within. "It’s us," he tenderly answers. The door opens, she stares at him for a while and, unable to withstand their feelings, they fall on each other arms as the voice of Mark Knopfler whispers a sweet True love will never fade. Then, movie credits slowly begin to emerge before them and, in a thoughtful mood, he deeply wishes their story is at least a trilogy and it doesn't end up like this.

Ampliant la perspectiva

2011-07-26T06:00:00.005+02:00

Una societat creativa, transformadora, dinàmica, és una societat que constantment es reinventa a ella mateixa, que és capaç de trobar noves maneres de reinterpretar l’entorn immediat i, a més, fer-ho sense deixar de banda les pròpies arrels. La capacitat o, fins i tot, la necessitat de qüestionar en tot moment l’status quo, allò que donem per cert, d’estirar-ho fins al límit de la raó, és, per a mi, la gran aportació dels filòsofs de la sospita –més que no pas les conclusions a què van arribar–. Ser constructivament crític és, al meu parer, imprescindible per poder millorar i per continuar innovant. I una societat només serà així si allò que se’n diu normalment la “societat civil” ho és. Si les associacions, si les entitats en sentit ampli, i, per tant, les persones que les integren, estan disposades a dirigir el carro de la revolució constant, la cultura de la qual formen part en sortirà beneficiada.

Això és, modestament, el que volem fer a Tallers per la Llengua. Si el nostre objectiu és incidir en els hàbits lingüístics dels catalans, no n’hi ha prou amb fixar un model de treball innovador i mantenir-lo inalterat. Ben a l’inrevés, volem millorar-lo taller rere taller, i l’única manera d’aconseguir-ho és comptant amb un equip de persones prou gran, procedents de diversos àmbits i que disposin de perspectives diferents sobre el tema.

Amb aquest objectiu, hem dut a terme una reestructuració considerable del Comitè de Direcció de l’entitat, tal com exposàvem en la nota que vam publicar fa uns dies. Més gent, més coneixements, més experiència, més enfocaments. En definitiva, doncs, més Tallers per la Llengua.

A la taula d'en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat

2011-07-22T06:00:00.001+02:00

És un embolic, això dels àpats. En català esmorzem al matí i, en canvi, en espanyol almuerzan al migdia. Ells al matí desayunan i, de fet, nosaltres també podem desdejunar, és a dir, deixar d’estar en dejú. De la mateixa manera, en francès també desdejunen, tot i que es conformen amb un petit déjuner i es reserven per menjar de valent amb el déjuner, al migdia. Són una mica com els anglesos, que al matí en tenen prou amb un breakfast. Del dinar en diuen lunch, però. Res a veure. Com els italians, que de l’esmorzar en diuen colazione i del dinar pranzo. Cada terra fa sa guerra. Però no us penséssiu pas que les confusions en les denominacions dels àpats acaben aquí. Ni de bon tros. Nosaltres acostumem a berenar a la tarda però, embolica que fa fort, alguns catalans illencs ho fan al matí. Aquí és on els espanyols i els italians sí que es posen d’acord: uns fan la merienda i els altres la merenda. Els francesos, en canvi, fan el goûter, i els anglesos, que sopen molt d’hora, ni tan sols tenen nom per aquest àpat. Parlant de sopar, els anglesos en diuen supper o, més habitualment, dinner, emparentat amb el dîner francès, uns mots que a nosaltres, acostumats a dinar al migdia, ens poden enganyar. De nou, però, els parlants d’espanyol i d’italià es posen d’acord, aquesta vegada plenament, i decideixen que ells al vespre fan la cena. I ja està. Més barreja, impossible, i tot plegat tenint en compte que estem parlant de llengües força entrellaçades, especialment les romàniques. Diversitat lingüística a tot drap!

La lliçó imprescindible

2011-07-18T06:00:00.001+02:00

Els feixistes van arribar al poble de matinada. Una a una, van entrar a totes les cases i en van fer sortir els homes. A ell, malgrat l’edat, també el van fer formar. Els van arrenglerar a la plaça, un al costat de l’altre, i un oficial va començar a disparar-los. Un sí, un no. Els cossos anaven caient a terra. Aleshores, l’home que tenia al seu costat, en un gest fugaç, li va intercanviar el lloc. L’oficial ho va veure. Va acostar-se cap a l’home i li va disparar un tret. L’home va caure. I ell se salvà. Encara avui, quan hi pensa, no acaba d’entendre quina havia estat la intenció d’aquell acte. Salvar-se? O potser salvar-lo? Un covard o un heroi, ningú no ho sabrà mai. El que sí que sabem, els que hem sentit explicar, de primera mà, històries com aquesta, és que la guerra, l’odi, la intolerància, la violència, no duen enlloc. El diàleg i el respecte a la llibertat són les úniques vies per resoldre conflictes, unes vies que el feixisme i l’espanyolisme, culpables d’aquella guerra, continuen sense entendre.