La drecera de les flors taronges vers la fressa d'estiu (Vuit del vespre)

Fa uns dies vaig comentar que havia escrit un parell de lletres per al grup de fusió Saiaia i vaig aprofitar per mostrar-ne una. Doncs bé, aquesta és l’altra. Breument, es tracta de l’adaptació d’un antic mite a una societat consumista, individualista i poc amant del lliure pensament. Espero que us agradi!

La drecera de les flors taronges vers la fressa d’estiu (Vuit del vespre)

Vuit del vespre, plaça Major. El sol es comença a pondre rere enormes gegants de maó i immenses consciències de palla. Un estol de ballesters, mofa i gaudi de la resta, simula peuades en un horitzó de color utopia. El fum, tanmateix, dóna a l’escena un aire d’holocaust. Coses del cinema. Tres illes enllà, l’últim raig de llum del dia -o el primer de la fosca nit- es filtra pel caire d’una persiana de fusta, d’aquelles d’abans. Un cop dins, el raig contempla la sala i, pres d’un desig de continuïtat, busca en tu un recer i un amic. Però tu no el veus. Abstret, engegues el televisor i apagues el pap. Escoltes què diuen i oblides qui ets. Estàs. Les herbes són verdes, el sol fa calor, la neu és sols aigua i l’amor no és amor. El temps no passa. Nosaltres passem. Perdem un llençol a cada bugada i ningú no ens diu on rau la flassada. No la busquem. No sabem que l’hem perduda. No sabem que l’hem tinguda. Un nou atzucac. Pas a pas, ens segresten els somnis i ens en demanen rescat. Mesells els que hi corren, perduts els afanys. La llum, cada cop menys forta, cada cop més farta, s’escola dessota la porta mentre intenta, debades, encendre un estel. Però l’estel hi és. El pot veure. I alçant la vista, s’hi fon. Negra nit. Només la llum del televisor omple la sala fins que, mig adormit, l’apagues, sense adonar-te que a tu, molt abans, t’han fet el mateix. Aleshores, sense que en sàpigues el perquè, decideixes sortir al balcó. És una nit de primavera i un dolç ventijol travessa la vila. Núvols de ponent avancen valents i deixen caure, fermes i tendres, unes gotes de pluja de color de mel. En aquell precís instant, alces la vista, veus l’estel i t’hi fons, mentre et respons, sense haver-t’ho mai preguntat abans, que la pluja no ve de l’àtic. I que tu eres l’ombra que et tapava el sol. Ara, però, ja no estàs sol. Ets sol. I els ballesters somien.