Els nacionalistes discrets

De vegades m’agrada mirar televisions espanyoles per constatar la naturalitat amb què practiquen el seu nacionalisme: ara una bandereta, ara un Viva Espana -ostres, on deu ser, en el teclat, aquella “n” amb barret que fan servir?-, ara un espanyol que viu a Kuala Lumpur i que sembla que amb la seva llengua l’entenguin arreu, ara un japonès que diu que no hi ha res com la truita de patates... Vaja, tot plegat, mostres d’allò que Michael Billig en diu nacionalisme banal, és a dir, el nacionalisme dels que no se’n consideren, de nacionalistes.

I és que en les televisions espanyoles, quan parlen de nacionalistes fan referència als gallecs, als bascos o a nosaltres, però no pas a ells! I sí, potser sí que ho som, però el nostre és un nacionalisme de reacció, defensiu, fruit, precisament, del seu nacionalisme expansiu, que té com a únic objectiu la nostra assimilació.

Si no existís el nacionalisme espanyol, el nacionalisme català no seria necessari, perquè voldria dir que se’ns respectaria com som. Però com que no és així, els catalans hem de reafirmant-nos constantment com a poble, cadascú des del seu àmbit, digueu-li 7dquatre, Tallers per la Llengua, FOLC o qualsevol de les entitats que hi aporten el seu granet de sorra. Allò que se'n diu fer país.

Contes amb valor afegit, de na Rosa Fité

Dedicar-se a explicar contes deu ser una de les millors feines que hi ha. Ho dic de debò: els contes tenen una màgia única, potser perquè estan a mig camí entre la tradició oral, bàsica per a la transmissió del coneixement i la cultura durant segles, i la literatura, la paraula escrita, perenne, constant. En certa manera, són l’equilibri perfecte entre Heràclit i Parmènides, el moviment i la permanència. I no només això, ja que, sovint, en èpoques de manca de llibertat d’expressió, els contes han estat també el recer del lliure pensament.

Per tot plegat, a Edicions 7dquatre ens fa molta il·lusió publicar el recull Contes amb valor afegit, de Rosa Fité, una mestra que va decidir deixar la docència per poder centrar-se en allò que més li agrada: explicar contes als més petits. Gràcies a l’acurada feina de selecció que ha fet Jeroni Oller, autor del pròleg, tenim la possibilitat de llegir alguns dels seus contes més representatius, tot gaudint d’una prosa amable, propera, que sap transmetre amb senzillesa històries de gran bellesa.

I si, després de llegir-lo, us vénen ganes de sentir com els explica, no ho dubteu: segur que la trobareu voltant per les comarques d’aquest petit país nostre, un país que es fa gran amb històries com les seves.

Bai

Aquest dilluns vam ser a Gasteiz amb la Marina (S!) per participar en un acte organitzat per Ziurtagiriaren Elkartea, una de les entitats que ens ha servit d’inspiració per a la feina de dinamització lingüística que estem preparant des de 7dquatre. L’acte, molt reeixit i amb una àmplia cobertura per part dels mitjans de comunicació nacionals (Berria, Gara, ETB, entre d’altres), tenia com a objectiu reconèixer la tasca realitzada per les empreses basques que mostren un compromís indefectible amb la normalització de l’èuscar. A banda de l’entitat organitzadora i de les empreses premiades, a l’acte va prendre-hi part la Diputada de Cultura d’Araba, l’escriptor Kirmen Uribe, Fulup Travers, representant de l’Ofis ar Brezhoneg (l’Oficina de Promoció del Bretó) de Bretanya, i jo mateix. Sí, ho hauria pogut fer perfectament la Marina, no cal dir-ho, però la meva estimada sòcia va decidir, pel seu compte, que el portaveu de l’empresa fos jo, mentre ella es dedicava a gestionar el powerpoint, que li agrada molt...

El fet és que la nostra aportació va ser modesta, ja que l’experiència que tenim en l’àmbit socioeconòmic és encara limitada, però va ser una manera d’agrair als amics de Ziurtagiriaren Elkartea la col·laboració que ens han ofert i de mostrar, de retruc, que la seva iniciativa ha depassat les fronteres d’Euskal Herria. A més, la trobada entre ells, els representants bretons i nosaltres va servir també per signar un conveni de cooperació a tres bandes que ens permeti crear sinergies entre les nostres respectives entitats.

I sí, d’acord, no només vam treballar! També vam aprofitar per fer turisme sota la neu, mirar llibres, fer quatre compres i passar una miiiiiiiica de fred... Un viatge ben completet.

Un país espanyat

Sóc independentista per un afany de pura normalitat: si sóc català i no espanyol (i la identitat és un tema que ningú no pot jutjar millor que un mateix) vull que se’m reconegui com a tal i desitjo que el meu poble disposi dels mateixos drets que els altres, ni més ni menys. Amb això no vull dir que sentir-se espanyol sigui un impediment per ser independentista; sincerament, crec que hom pot sentir-se’n (pels orígens, per exemple) i, malgrat tot, voler la independència dels Països Catalans (o de Catalunya si ho preferiu). De fet, qualsevol persona que cregui en la llibertat hauria d’estar a favor que tots els pobles del món decidissin, lliurement, què volen ser i com volen organitzar-se. Decidir no és pas res més que optar per una alternativa o per una altra.

És per això que no entenc que hi hagi gent que s’autoproclami demòcrata i que, en canvi, s’oposi al fet que un poble s’expressi en aquests termes. De què tenen por? En una societat, la por és la llavor del feixisme i aquest és, precisament, el gran enemic de la llibertat. Potser tot plegat rau en la manca de cultura democràtica de l’estat espanyol... Què hi farem!

Només un darrer incís. Segons el diccionari, espanyar és sinònim d’espatllar. De debò a algú li agrada dur un carnet d’identitat que hi posi Espanya?

L'ordre dels factors altera el producte

Fa uns dies parlàvem amb l’amic Roger de les virtuts i els defectes de la propietat commutativa i, francament, les conclusions que en vam treure fan feredat. I és que això que l’ordre dels factors no altera el producte no ho veiem gens clar. Sense anar més lluny, no és el mateix posar-se el paracaigudes i saltar de l’avió, que saltar de l’avió i, aleshores, intentar posar-se el paracaigudes. I tampoc no és mateix posar l’olla al foc amb aigua i afegir-hi la pasta quan bulli, que posar primer la pasta sobre els fogons i després afegir-hi l’olla. O -i ja paro- no és el mateix començar les converses en català i, si ens diuen que no ens entenen, buscar una alternativa, que parlar d’entrada en espanyol, fos pas cas que l’interlocutor no ens entengués... En definitiva, siguem ordenats, que se’ns cremarà la llengua!

Ouiea!

En català hi ha 277 paraules que contenen totes les vocals. Fantàstic, segur que aquesta nit dormiu més tranquils, oi? D’acord, no és una dada extremadament interessant, però, si més no, és curiosa. La veritat és que no en tinc el llistat, de manera que si en algun moment no sabeu què fer, us convido a buscar-les.

El que sí que puc dir-vos és quina és la més curta i quina la més llarga. La curta és ouaire, que d’acord amb el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és una persona que compra i ven ous. Una paraula que ha caigut en desús i que fóra bo recuperar. I pel que fa a la més llarga, us agradarà: anticonstitucionalment. Aquesta sí que es fa servir molt! El diccionari la defineix com d’una manera anticonstitucional, és a dir, contrari a la constitució. Si em permeteu, però, crec que podem fer-ne una nova definició. Anticonstitucionalment: de manera correcta. I és que mentre els catalans estiguem regits per constitucions com l’espanyola -art. 3: El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla; art. 8: Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional- o la francesa -art. 2: La langue de la République est le français-, actuar anticonstitucionalment hauria de ser la norma.

Bé, per no estendre’m més, segur que entre aquestes paraules amb totes les vocals n’hi ha un munt que no coneixem, així que trobar-les és una bona excusa per incorporar-les al nostre vocabulari. No cal dir que enriquir el nostre lèxic personal és també una manera d’enriquir la llengua. I és que, si no, amb tanta globalització, qualsevol dia ens trobarem que la paraula més curta amb totes les vocals serà ouiea. D’ya know what I mean?