Els nacionalistes discrets

De vegades m’agrada mirar televisions espanyoles per constatar la naturalitat amb què practiquen el seu nacionalisme: ara una bandereta, ara un Viva Espana -ostres, on deu ser, en el teclat, aquella “n” amb barret que fan servir?-, ara un espanyol que viu a Kuala Lumpur i que sembla que amb la seva llengua l’entenguin arreu, ara un japonès que diu que no hi ha res com la truita de patates... Vaja, tot plegat, mostres d’allò que Michael Billig en diu nacionalisme banal, és a dir, el nacionalisme dels que no se’n consideren, de nacionalistes.

I és que en les televisions espanyoles, quan parlen de nacionalistes fan referència als gallecs, als bascos o a nosaltres, però no pas a ells! I sí, potser sí que ho som, però el nostre és un nacionalisme de reacció, defensiu, fruit, precisament, del seu nacionalisme expansiu, que té com a únic objectiu la nostra assimilació.

Si no existís el nacionalisme espanyol, el nacionalisme català no seria necessari, perquè voldria dir que se’ns respectaria com som. Però com que no és així, els catalans hem de reafirmant-nos constantment com a poble, cadascú des del seu àmbit, digueu-li 7dquatre, Tallers per la Llengua, FOLC o qualsevol de les entitats que hi aporten el seu granet de sorra. Allò que se'n diu fer país.