Ni ase ni bèstia

Si m’hagués de quedar amb un únic escriptor de qualsevol època i en qualsevol llengua, no tindria cap mena de dubte: Pere Calders. Els universos que crea amb les seves històries són, al meu parer, absolutament insuperables. I si hi afegim que el meu gènere literari predilecte és el conte, aquell en què més va destacar l’autor, tot acaba de lligar. De debò, si no en coneixeu l’obra, preneu qualsevol dels seus reculls i deixeu-vos endur per una imaginació desbordant, un lèxic preciós i uns personatges entranyables.

Us dic tot això perquè, a mi, de tant llegir-lo, van venir-me ganes d’escriure contes. I aquests contes són els que ara he recollit a Ni ase ni bèstia, el llibre que m’acaba de publicar La Busca. No espereu pas llegir-hi històries tan sublims com les d’en Calders, eh? Ni molt menys! La meva és una obra modesta, tot i que, això sí, curulla d’influències caldersianes i, també, dalinianes. El surrealisme, no cal dir-ho, sempre m’ha atret... El producte de tot plegat són una pila d’històries curioses, basades en fets reals, si bé lliurement reinterpretades al meu gust. Si teniu ganes de llegir-lo, ja podeu demanar-lo, com se sol dir, a “les millors llibreries”. Tot i que, ben mirat, quines deuen ser les altres?

I per cert! Tornant al geni empordanès, Dalí deia que el centre de l’univers era l’estació de Perpinyà. Doncs bé, sense voler contradir la seva opinió, un servidor ha arribat a la conclusió que sí, que, efectivament, el centre de l’univers és al nostre país, però no pas a Perpinyà, sinó a Sabadell. I, per ser més concisos, a la plaça Sant Jaume. Fixeu-vos-hi!