Transgredir és la resposta

Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional
Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.)
Afers, març de 2010

Alexis de Tocqueville, liberal francès del segle XIX, deia que, per conèixer bé un país, cal visitar-ne les presons, ja que la manera com s’hi tracta els presos és tal com es tractarien tots els ciutadans si el poder de l’estat no tingués cap límit. Si bé aquesta afirmació pot semblar excessiva actualment, l’adaptació que en fa Alfons López Tena a l’àmbit lingüístic sí que resulta de plena validesa: si volem saber de quina manera l’estat espanyol tractaria el català si no hi hagués altres administracions pel mig (com ho és per exemple la Generalitat de Catalunya), només ens cal fixar-nos en la Franja de Ponent, un territori on la nostra llengua no té cap mena de reconeixement legal. Aquesta constatació és suficient per entendre que Espanya no té cap mena d’intenció de reconèixer la nostra realitat lingüística i nacional, de manera que, per assolir aquesta normalitat, només tenim l’alternativa de transgredir l’actual marc sociopolític.

Justament, Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional recull les ponències de les jornades sobre identitat i transgressió que es van dur a terme, precisament a Fraga, els anys 2008 i 2009, promogudes per Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors del llibre. Amb aportacions des de camps tan diversos com la psicologia (Quim Gibert), la creació cultural en sentit ampli (Patrícia Gabancho), la justícia (Alfons López Tena), l’ètica (Francesc Torralba) i la literatura (Hèctor López Bofill), els autors denuncien, d’una manera entenedora, la situació de submissió en què es troben els Països Catalans, alhora que aposten sense complexos per transgredir totes les normes que ens limiten com a poble.

En aquest sentit, i com a punt de partida, són molt aclaridores les paraules de Patrícia Gabancho, quan ens diu que “Sempre hi ha més banalitat que transgressió, perquè la societat, a través d’un ensenyament poc exigent, prepara els individus només per al consum i l’entreteniment, no pas per a la crítica i el pensament”. I, en resposta, ens recorda que “Pensar és un verb que es conjuga -quan es conjuga- en primera persona. Per això pensar és ja un acte de transgressió (...)”, una reflexió que rebla quan afirma que “El primer pas per transgredir la realitat és creure que la transgressió és possible i (...) necessària”. És a dir, prendre’n consciència. Així doncs, si volem avançar vers la normalitat, ens cal transgredir constantment. I, en fer-ho, no estarem actuant de manera poc ètica, ans al contrari. Com explica Francesc Torralba, “(...) ser ètic, comportar-se èticament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, exigeix molt sovint transgredir determinats marcs (...)”.

Les reflexions de Quim Gibert entorn el concepte de resiliència emocional, les escletxes legals que hem de saber aprofitar, exposades acuradament per Alfons López Tena, o la proposta d’Hèctor López Bofill d’utilitzar la literatura com una eina de denúncia, acaben de completar un llibre que ens dota d’arguments suficients per tal de decidir-nos a transgredir aquest marc referencial espanyol que ens ve imposat, bo i apostant per un autocentrament que ens permeti esdevenir realment lliures.

David Vila i Ros

L'Escletxa, primavera 10