Pàgines

dijous, 30 de setembre del 2010

Hàbits lingüístics paradoxals

M’agraden molt les llengües ergo aquí parlo només en català. Contradictori? Ni de bon tros. Les llengües són fascinants. Cada llengua és una manera diferent d’interpretar el món, una eina única per entendre l’entorn en el qual s’han originat, en definitiva, una possibilitat més davant la uniformització. Per això, a banda del català, que és la meva, n’he après d’altres, algunes sense ni adonar-me’n, com l’espanyol -per què deu ser?-, i d’altres voluntàriament, com l’anglès, el francès o l’italià.
.
I aleshores, molta gent em demana: com és que, sabent aquestes llengües, sempre parles en català? I la resposta és ben fàcil. Independentment de l’interlocutor, sempre parlo en català... als Països Catalans; quan vaig a països que parlen alguna de les altres llengües que sé, les utilitzo; i quan no és així, faig servir l’anglès i llestos. Cada llengua, doncs, amb un ús ben determinat. I per què? Doncs perquè les llengües, per sobreviure, necessiten ser el vehicle de comunicació preferent en els territoris on s’han originat. Si, per contra, una llengua forastera ocupa aquesta funció, la pròpia anirà quedant arraconada i, a la llarga, acabarà caient del tot en desús. Així és, justament, com han desaparegut centenars de llengües els darrers segles. És a dir, centenars de maneres diferents d’entendre l’entorn.
.
Si valorem les llengües, doncs, aprenguem-ne de noves i, sobretot, aprenguem a saber-les utilitzar d’una manera sostenible, amb uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la pròpia del país, sense canviar de llengua innecessàriament. Siguem monolingües en la nostra quotidianitat per poder ser políglotes en la universalitat. I és que si ningú no defensa la pròpia llengua, tots acabarem parlant només anglès. I quina monotonia!

dimarts, 28 de setembre del 2010

Economia de l'habitatge

Si m’ho permeteu, faré d’economista una estona, tot i que un pèl dissident...

Generalment, des de posicions d’esquerres tendim a promoure el lloguer d’habitatges en lloc de la compra. De tota manera, crec que aquest posicionament conté un parany ideològic. Tret que els habitatges que es lloguin siguin de titularitat pública, fomentar el lloguer és una manera encoberta de legitimar un règim de propietaris i llogaters, és a dir, una cara més d’una societat classista: uns tenen més dels que els cal (històricament, els amos, els senyors feudals, els grans propietaris) i d’altres no tenen res (els esclaus, els serfs, els treballadors). Sé que estic fent servir dialèctica marxista, però no és la meva intenció! La lluita social és necessària, però crec que hi ha alternatives molt més revolucionàries -en el sentit etimològic del terme- que el marxisme. En tot cas, l’habitatge és una necessitat, de manera que, més que reconèixer-ne el dret, s’hi hauria de garantir l’accés. Ajustar l’oferta a la demanda. I això passa per desincentivar fiscalment l’acumulació de propietats amb l’única finalitat de tenir-les tancades o per llogar, i també per regular-ne directament els preus. Sí, un pèl intervencionista sí que ho sóc, oi? És que això del mercat lliure no m’ho empasso... No quan va en contra dels drets bàsics de les persones.
.
Res més. Ha estat un impuls de reflexió socioeconòmica. Disculpeu.

divendres, 24 de setembre del 2010

10 en català

Aprofitant que el panorama musical català està en un moment espectacular, em permeto el luxe de recomanar deu discos que considero imprescindibles. Espero que us agradin.

1. Lluís Llach, I si canto trist
2. Manel, Els millors professors europeus
3. Els Amics de les Arts, Bed & breakfast
4. Roger Mas, La casa d’enlloc
5. Els Pets, Sol
6. Obrint Pas, La flama
7. Quimi Portet, Viatge a Montserrat
8. Adrià Puntí, Maria
9. Antònia Font, Alegria
10. Sanjosex, Viva!

dilluns, 20 de setembre del 2010

La revolta del teclat

Estava treballant amb l’ordinador i, de cop i volta, la lletra F s’ha aixecat, ha mirat per damunt la G i li ha preguntat a la N: “Ei, per què tu tens una N que duu barret i jo no tinc cap F que en dugui?!”. “N amb barret?” -li ha contestat N- “Vols dir aquella que hi ha al final de la teva fila, just abans d’arribar a la ¨´{?” “Sí, aquesta!” “Ui, no hi tinc pas res a veure, amb la Ñ!” “Doncs no m’ho crec”, ha aprofitat per dir la Q, que s’ho mirava amb atenció. “Ni jo tampoc!”, hi ha afegit la U. En un tres i no res, les altres lletres s’han anat incorporant a la protesta, enfurismades per aquesta discriminació. Fins que, tot d’una, la F ha sortit del seu lloc, molt en&adada, i ha dit que allò era inadmissible, i que calia denunciar-ho. La B i la J s’hi han adherit a l’instant i ha començat un guirigall descomunal. “o m’ho mirava am* precaució, però ara s’estan començant a ai¬ecar totes i >a ver¿it·” és qu~ ai!í no es pot tre\alla?. N% ten;u :ns un alt:;e or·inador???

dijous, 16 de setembre del 2010

Enraonar?

Enigma. (1) El govern espanyol diu que fins que ETA no deixi la violència, no hi ha diàleg possible. (2) ETA declara un alto al foc. (3) El govern espanyol diu que no s’ho creu. Quina mena de resposta és aquesta???

Solució de l’enigma. Agafeu un diccionari de la llengua espanyola i busqueu la paraula que hi ha entre "enranciar" i "enrarecer". Ho teniu? Sí, ho esteu mirant bé. No n’hi ha cap! Sabeu què hi manca? “Enraonar”, un sinònim de “parlar” que té la particularitat que prové de “raó”.

Espanya no condemna la violència, sinó el diàleg, la raó, les idees. Els falta cultura democràtica, és evident. Malgrat les influències hel·lènica -els diàlegs socràtics- i islàmica -la cèlebre dialèctica àrab-, Espanya no sap enraonar. Ni escoltar. Només sap imposar.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una Diada Nacional per la unitat

Fa escassament vint anys, Esquerra esdevenia el primer partit independentista del Parlament. En aquella època, l’independentisme era encara una opció minoritària, si bé ja estava deixant de ser marginal. Avui, les enquestes assenyalen que aproximadament un terç de la població del Principat veu la independència com la millor solució pel país (hi ha enquestes que fins i tot donen un percentatge més elevat), mentre que un altre terç s’hi oposa i el terç restant -el decisiu, per tant- no acaba de posicionar-se.

Aquest desacomplexament nacional és una de les raons que expliquen el fet que hi hagi tres forces polítiques independentistes que es presentin a les properes eleccions amb opcions reals d’entrar a la cambra: Esquerra, Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Una altra, però, és la reiterada incapacitat que tenim a l’hora d’aconseguir la unitat... Sense que serveixi per justificar-ho, cal dir que és habitual que les forces polítiques que volen canviar la societat tinguin dificultats per posar-se d’acord. Només cal mirar les esquerres! Per contra, aquells que volen mantenir l’status quo vigent -espanyolistes, dretes- s’entenen amb molta més facilitat. Ben lògic, d’altra banda, tenint en compte que no volen canviar res...

En tot cas, aquest argument no ha de servir d’excusa. Necessitem un front polític fort, i això només s’aconsegueix si les forces independentistes són capaces d’apropar posicions. Tenim un context favorable i una molt bona feina feta. No s’hi val a badar! Espanya no ho fa, ja ho sabem.

Avui és 11 de setembre, Diada Nacional, un bon moment per continuar construint, amb la vista fixada en la independència!

dijous, 9 de setembre del 2010

Models incoherents


Fa uns dies, passejant amb l'amiga Sandra per un poble del Baix Empordà el nom del qual no diré (els que sigueu molt intuïtius el podreu esbrinar mirant la fotografia), vaig descobrir el cartell que adjunto. Impressionant. És a dir, que per informar que no es poden enganxar cartells, es fa servir un cartell. Això és com si, per demanar silenci en una biblioteca, ens poséssim a cridar com uns folls al mig de la sala. O com si, per defensar l'ús del català, ho féssim en espanyol... Ai, quina poca importància que donem al modelatge!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Psicolabis

Si us agraden els jocs de paraules i tot el que té a veure amb la llengua, heu de llegir Psicolabis, d'en Josep Maria Canyelles, un bloc obert a les aportacions dels lectors en què explica un munt de curiositats del català. Precisament, fa uns dies hi vaig enviar una fotografia del restaurant Can Tonada, el nom del qual és ben enginyós. Podeu llegir-ho aquí.

divendres, 3 de setembre del 2010

Compto usos lingüístics

Us en recordeu, d’aquell anunci en què el protagonista comptava calories? Sí, aquell que els de Crackòvia van parodiar amb un Núñez que comptava patrimonis... Doncs la veritat és que m’hi sento una mica identificat, tot i que en el meu cas “compto” usos lingüístics. I és que només em cal entrar en un lloc per copsar quina presència hi té el català. El paisatge lingüístic, els tiquets de compra, els usos orals dels clients i del personal que està de cara al públic... I no penseu pas que ho faig de manera forçada! Fins i tot diria que és inconscient. Deu ser allò que se’n diu defecte professional... Els arquitectes veuen com estan fets els edificis, els del sector de la moda es fixen com va vestida la gent, i els dinamitzadors lingüístics mirem quines llengües utilitzen... Una realitat, diversos enfocaments. Quines coses, oi?