Hàbits lingüístics paradoxals

M’agraden molt les llengües ergo aquí parlo només en català. Contradictori? Ni de bon tros. Les llengües són fascinants. Cada llengua és una manera diferent d’interpretar el món, una eina única per entendre l’entorn en el qual s’han originat, en definitiva, una possibilitat més davant la uniformització. Per això, a banda del català, que és la meva, n’he après d’altres, algunes sense ni adonar-me’n, com l’espanyol -per què deu ser?-, i d’altres voluntàriament, com l’anglès, el francès o l’italià.

.

I aleshores, molta gent em demana: com és que, sabent aquestes llengües, sempre parles en català? I la resposta és ben fàcil. Independentment de l’interlocutor, sempre parlo en català... als Països Catalans; quan vaig a països que parlen alguna de les altres llengües que sé, les utilitzo; i quan no és així, faig servir l’anglès i llestos. Cada llengua, doncs, amb un ús ben determinat. I per què? Doncs perquè les llengües, per sobreviure, necessiten ser el vehicle de comunicació preferent en els territoris on s’han originat. Si, per contra, una llengua forastera ocupa aquesta funció, la pròpia anirà quedant arraconada i, a la llarga, acabarà caient del tot en desús. Així és, justament, com han desaparegut centenars de llengües els darrers segles. És a dir, centenars de maneres diferents d’entendre l’entorn.

.

Si valorem les llengües, doncs, aprenguem-ne de noves i, sobretot, aprenguem a saber-les utilitzar d’una manera sostenible, amb uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la pròpia del país, sense canviar de llengua innecessàriament. Siguem monolingües en la nostra quotidianitat per poder ser políglotes en la universalitat. I és que si ningú no defensa la pròpia llengua, tots acabarem parlant només anglès. I quina monotonia!