Patates & roll

El “descobriment” d’Amèrica que alguns avui commemoren -i que d’altres fins i tot s’atreveixen a celebrar- va significar, si més no, un gir radical en la història. D’Amèrica, els europeus en vam obtenir moltes coses (fruites, xocolata, patates...) i els amerindis, dels europeus, bàsicament una: garrotades. No entraré a parlar, però, del genocidi ètnic, lingüístic i cultural dut a terme per les grans potències europees, sinó que em centraré en una curiositat aparentment insignificant: el poder musical de la patata.

La patata va ser un dels productes estrella importats del nou continent i, al cap de poc, tots els països d’Europa en plantaven. Un d’aquests països va ser Irlanda. Segles més tard, a mitjans del XIX, una plaga a les patates va ser el causant de la Gran Fam, que va obligar centenars de milers d’irlandesos a emigrar, paradoxalment, a Amèrica. La majoria va instal·lar-se al nord-est dels Estats Units però, amb el temps, una part important va anar desplaçant-se cap al sud i l’oest del país. Amb ells duien, com es lògic en un país tan musical com Irlanda, les seves melodies, les quals es van anar deixant influir per les sonoritats dels immigrants procedents d’altres països, definint un so genuïnament americà... i blanc: el country. Era principis del segle XX i, paral·lelament, els negres, fins feia poc esclaus, també tenien una música pròpia, fruit de segles de treballar als camps de cotó: el blues. Quan ambdues músiques es van trobar, les influències mútues van derivar en el rockabilly, country amb cadència negra, i el r&b, blues amb ritme blanc. El pas següent, que tindria lloc a mitjans dels anys cinquanta, era ben lògic. Els dos estils ja propers van crear-ne un de nou, el rock and roll. I del so primitiu d’Elvis vam passar a la revolució musical dels seixanta, amb l’aportació incomparable dels Beatles -un cop més, travessant l’Atlàntic- i de Bob Dylan. I ja està.

Conclusió de tot plegat? Sense les patates, no hi hauria rock and roll! L’efecte papallona.