Carta oberta als partits independentistes

Benvolguts,

Estem fent el ridícul. Els independentistes en general, vull dir, i vosaltres, els partits independentistes, en particular. Com s’entén que, després d’una de les manifestacions més massives de la història d’aquest país, la del passat 10 de juliol, en què es va escoltar un crit unànime a favor de la independència, com s’entén que quan totes les enquestes indiquen que el suport a la creació d’un estat propi és més alt que mai, els parlamentaris independentistes passin de 21 a 14? Divisió, divisió, divisió. La suma dels vots d’Esquerra, Solidaritat i Reagrupament us hauria atorgat 17 diputats si haguéssiu anat sota una sola candidatura, i això sense tenir en compte que, davant d’aquesta mostra d’unitat, molts electors que van decantar-se per CiU, l’abstenció o el vot en blanc o nul, no haurien dubtat a fer-vos confiança i, qui sap, potser aleshores hauríeu depassat els 20 escons. I posats a fer política-ficció, si Esquerra hagués sabut gestionar els corrents del partit i, sobretot, hagués estat contundent a l’hora de fer valdre el seu pes al Govern, en lloc de mostrar-se submisa, possibilista, regionalista, potser l’independentisme seria la segona força del Parlament. Us imagineu l’escenari? Ara, però, només sou la cinquena i la sisena forces. És aquest el país que volem? Un país on l’espanyolisme hi tingui més pes parlamentari? Feu el favor de deixar els personalismes, els individualismes i els afanys de protagonisme a banda -francament, sabeu que aquestes han estat les principals raons de la desunió, i no pas plantejaments polítics diametralment oposats- i poseu-vos a treballar amb un objectiu comú. El dèficit fiscal anual és de més de 20.000 milions d’euros. Són moltes inversions! Necessitem un front polític comú i només vosaltres el podeu aconseguir. És evident que hi ha sectors de l’independentisme amb una clara vocació social i mediambiental, mentre d’altres són més partidaris d’un model liberal, menys intervencionista. De fet, hi deu haver tants posicionaments diferents com independentistes! Ara bé, el país necessita que, per damunt d’aquestes diferències lògiques, i sense que això dugui implícit deixar de banda les altres qüestions, s’imposi la voluntat d’esdevenir un país independent. Cal continuar explicant els avantatges de la independència, especialment als més indecisos, i fer-ho amb transparència, naturalitat, il·lusió. I, des de la unitat, que no vol dir uniformitat. “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”, deia Joan Fuster. Unitat en la llengua, en el territori, en l’estratègia. Si no, mentre els Països Catalans s’esbocinen, els espanyols continuaran rient. I, francament, no hi trobo la gràcia! Si us plau, representants dels partits polítics, sigueu capaços d’estar a l’alçada del moment històric.

Un independentista