El català em sedueix

Edicions 7dquatre i Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català, un recull dels articles que diversos membres de l’entitat hem publicat a mitjans com El Punt, El Singular Digital o L’Escletxa, entre d’altres. El llibre exposa els nostres enfocaments i la nostra manera de treballar i mira d’aportar punts de vista que permetin als lectors adoptar l’hàbit de mantenir-se còmodament en català, ajudant d’aquesta manera a reforçar l’ús social de la llengua. Si el tema us interessa, el podeu comprar al web de Tallers per la Llengua, al de 7dquatre –tot i que actualment està en reconstrucció– i en les presentacions que n’anirem fent.

El català, en ple segle XXI, continua sent una llengua minorada i sotmesa a les agressions provinents, no només dels estats espanyol i francès, sinó també d’institucions polítiques dels Països Catalans carregades d’autoodi. Sense anar gaire lluny, en tenim un nou exemple en el tancament dels repetidors de TV3 per part de la Generalitat valenciana, l’enèsima demostració que el Govern valencià està en mans de persones incultes –dir que català i valencià són llengües diferents és una demostració pública d’incultura– o mentideres –si saben que és la mateixa llengua, que ho han de saber per força, només ens queda l’opció de pensar que són uns mestres de la farsa–; de persones totalitàries –es neguen a acceptar interpretacions de la realitat diferents de les que ells pregonen–, i de persones antidemòcrates –passen per alt els centenars de milers de signatures que han demanat que TV3 es pugui veure arreu–. Per molt que es disfressin de demòcrates, continuen sent els mateixos que fa setanta-cinc anys van conspirar contra la llibertat, aquells que només entenen l’ús de la força, l’extorsió, la negació de la llibertat i el pensament únic. I contra la força, només hi podem oposar la feina ben feta, la creativitat i la seducció. La seducció d’un poble desacomplexat.

Presentacions a la ràdio:
- Dissabte 26 de febrer al programa "Som a Ítaca" de Som Ràdio. El podeu sentir aquí, a partir de la segona hora de programa.
- Dilluns 14 de març a 2/4 de 2 al programa "Això no és Sicília" d'Ona Mallorca. El podreu sentir aquí.

La llengua que cal

D’entre totes les dades que mostren les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català, n’hi ha una –de molt positiva– que sempre m’ha cridat especialment l’atenció: la transmissió intergeneracional de la llengua al Principat de Catalunya. Segons aquestes dades, el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, cada vegada són més les persones que decideixen transmetre el català. En molts casos, aquesta opció ve condicionada pel fet que un dels pares sí que ha tingut el català com a llengua familiar o bé perquè, malgrat ser ambdós castellanoparlants d’origen, s’han conegut en català. De tota manera, hi ha un percentatge prou notable de parelles que, tot i expressar-se entre ells en espanyol, també opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills. De fet, sent com sóc un observador d’usos lingüístics quasi obsessiu, he presenciat moltíssimes situacions que confirmen aquestes dades.

Què fa, doncs, que aquests pares es decantin pel català? L’amic Martí, que s’ajusta a aquest darrer perfil, m’ho explicava fa uns dies. Per a ell, el català és la llengua del país on viu, la llengua de l’escola i la llengua amb la qual vol que creixin les seves filles. És, resumint, un gest de normalitat, fet per una persona no militant. Senzillament, el català ha estat percebut com a quelcom propi i necessari, de manera que la tria lingüística s’hi ha decantat a favor.

Això és, justament, el què ens cal: fer del català una llengua no només útil, sinó també necessària. La immersió lingüística és el primer pas en aquest sentit; només cal veure com l’espanyolisme s’hi oposa. I mentre el marc legal no doni preferència a la llengua pròpia del país, els nostres hàbits lingüístics en poden ser l’altre gran factor determinant. Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se’n tindrà socialment s’emfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes; de les necessàries, ningú no en vol quedar exclòs. Així de fàcil.

Nota: una llengua necessària és també una llengua que no es deixa trepitjar, com va demostrar diumenge Raül Agné, entrenador del Girona.

Els noms dels països

Els noms dels països tenen la seva gràcia. D’alguns no en sabem l’origen, ja que es perden en la història. D’altres, els dels països més moderns, sí. I n’hi ha per a tots els gustos: vocació imperialista (Estats Units d’Amèrica), homenatge a “descobridors” (Colòmbia) o a libertadores (Bolívia), situació geogràfica (Equador) i un llarg etcètera més o menys original. Un de curiós? Veneçuela prové de Venècia, ja que els amerindis de la regió vivien en palafits, sobre l’aigua, i als primers conqueridors els va recordar la ciutat ducal.

I Catalunya? De teories n’hi ha moltes. Uns diuen que el mot llatí Catalonia deriva de Gotlandia, la terra dels Gots, el poble germànic que va anar a raure a aquestes terres a mitjans del segle V. D’altres es decanten per considerar que hom anomenava castlans els primers cristians que s’hi van instal·lar amb la reconquesta. Els castlans eren els habitants dels castells i d’aquí se’n derivaria el nom del país. Si fos així, tindria el mateix origen etimològic que Castella i els castellans. Finalment, i per als més romàntics, el nom prové d’Otger Cataló, un noble gascó que se suposa que va lluitar contra els sarraïns i que fou decisiu en la creació de la Catalunya Vella. Gots, castells, llegendes, podeu triar la que us agradi més. Ara bé, vinguem d’on vinguem, el que sí que hem de saber és cap a on volem anar: independència!

L'ètica del llenguatge

Si us interessa la llengua i, sobretot, l’ús que se’n fa i els discursos que es creen per mantenir-la supeditada a l’espanyol, no us podeu perdre l’assaig Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat (Angle, 2010). Amb una visió crítica del català i la catalanitat de determinats mitjans de comunicació, l’autora conclou que ens cal, per damunt de tot, centrar-nos com a poble, és a dir, ser capaços de llegir l’entorn des d’una òptica genuïnament catalana, deslliurada d’un marc referencial espanyol que ens imposen com a propi. Reflexiva i constructiva, 100% Calafat.