La llengua que cal

D’entre totes les dades que mostren les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català, n’hi ha una –de molt positiva– que sempre m’ha cridat especialment l’atenció: la transmissió intergeneracional de la llengua al Principat de Catalunya. Segons aquestes dades, el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, cada vegada són més les persones que decideixen transmetre el català. En molts casos, aquesta opció ve condicionada pel fet que un dels pares sí que ha tingut el català com a llengua familiar o bé perquè, malgrat ser ambdós castellanoparlants d’origen, s’han conegut en català. De tota manera, hi ha un percentatge prou notable de parelles que, tot i expressar-se entre ells en espanyol, també opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills. De fet, sent com sóc un observador d’usos lingüístics quasi obsessiu, he presenciat moltíssimes situacions que confirmen aquestes dades.

Què fa, doncs, que aquests pares es decantin pel català? L’amic Martí, que s’ajusta a aquest darrer perfil, m’ho explicava fa uns dies. Per a ell, el català és la llengua del país on viu, la llengua de l’escola i la llengua amb la qual vol que creixin les seves filles. És, resumint, un gest de normalitat, fet per una persona no militant. Senzillament, el català ha estat percebut com a quelcom propi i necessari, de manera que la tria lingüística s’hi ha decantat a favor.

Això és, justament, el què ens cal: fer del català una llengua no només útil, sinó també necessària. La immersió lingüística és el primer pas en aquest sentit; només cal veure com l’espanyolisme s’hi oposa. I mentre el marc legal no doni preferència a la llengua pròpia del país, els nostres hàbits lingüístics en poden ser l’altre gran factor determinant. Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se’n tindrà socialment s’emfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes; de les necessàries, ningú no en vol quedar exclòs. Així de fàcil.

Nota: una llengua necessària és també una llengua que no es deixa trepitjar, com va demostrar diumenge Raül Agné, entrenador del Girona.