La Revolució Àrab

Un dels poemes del meu llibre Blens de gasalla, titulat Elogi del somni, comença amb uns versos que diuen que Som l’enuig de mil mentides, la ventada en el desert. Ja sé que la meva poesia és força críptica, a voltes surrealista, quasi absurda, però cada vers apunta a algun indret concret, a una idea, a un desig. I aquests dies, seguint els fets del món àrab, m’han vingut al cap aquests versos.

I és que la Revolució Àrab -perquè és això, una revolució, espontània o instigada des de fora, qui ho pot saber, una revolució que potser no té un objectiu definit, però revolució al capdavall-, ha esclatat fruit de mil mentides i d’una paciència que s’ha esgotat i que, com un got ple, ha començat a vessar en forma de protestes. L’altra civilització, prenent la nomenclatura de Huntington, ha dit prou, però no han estat els seus dirigents atiant el foc contra Occident, sinó el poble el que s’ha revoltat, justament, contra aquests dirigents, uns dirigents tolerats, ajudats i fins i tot, de vegades, imposats des d’Occident. Els règims titelles, qualificats ara de totalitaris, s’esberlen: Tunísia, Algèria, Egipte, Bahrain, Jordània, Kuwait, Iraq, el Marroc, el Iemen, Líbia... Uns amb reformes fetes a corre-cuita, d’altres amb dictadors que fugen cames ajudeu-me, la cara del món àrab comença a transformar-se, exigeix democràcia. Estem veient una revolta, qui sap si no hereva, en essència, de les revolucions americana i francesa del segle XVIII, dels moviments romàntics de l’Europa del XIX, de la revolució soviètica i, paradoxes de la història, de l’esfondrament del bloc que aquesta revolució va crear. La força d'una minoria, uns pobles que s’alcen sense aturador amb l’anhel de la democràcia i la llibertat. L’enèsima revolta amb l’ombra allargassada d’Orwell.

On anirà a parar tot plegat? Possiblement, darrere aquesta espontaneïtat revolucionària hi ha, també, la mà invisible de les potències occidentals, l'interès en un canvi d'escenari o, com a mínim, d'actors, que els garanteixi la continuïtat de la seva supremacia global. Potser tots aquests països esdevindran, només, societats similars, políticament, a les d'Occident, societats que han pervertit el concepte de democràcia reduint el poder del poble a unes meres eleccions. Aleshores, sí, amb la cara neta, tindrem tots unes societats idèntiques: consumistes, letàrgiques, monocolors. Haurem esborrat dictadures però no haurem estat capaços de crear alternatives. La història de Fukuyama, el pensament únic. Societats on la revolució, doncs, continuarà fent falta. La utopia necessària.