Submissió sense embuts

De vegades un exemple és més entenedor que no pas mil definicions. Fa uns dies vaig parlar, mig de passada, de l’autoodi, esmentant aquells esclaus afroamericans que, quan van ser alliberats, van decidir adoptar el nom de l’amo. Un oficial de les SS que fos jueu, un agent del Mossad que fos palestí o un tibetà que fos membre del Partit Comunista Xinès en serien altres mostres.

De tota manera, no ens cal pas anar tan lluny per entendre-ho, perquè els catalans en tenim a cabassos, de doctorats en autoodi. Precisament, fa ben poc, l’alcadessa de Torrent, María José Català, va començar la seva intervenció en un acte del PP dient que “Vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà.” Això és autoodi. Es disculpa per ser com és, ho considera un defecte i s’afanya a aclarir que, si cau en l’error un cop més, ho rectificarà immediatament fent allò que toca, és a dir, ser com l’amo. En aquest cas, parlar espanyol.

Negar, ocultar i menysprear la pròpia identitat és l’essència de l’autoodi. Us imagineu un austríac demanant perdó en un acte a Salzburg pel fet d’expressar-se en alemany? O un suec fent el mateix amb la seva llengua a Göteborg? Seria del tot impensable. La senyora Català, però, no tan sols ho va trobar un gest normal sinó també, de ben segur, una mostra d’educació. Només li va faltar una cosa: disculpar-se, també, pel seu primer cognom. “Català? Si voleu, me’l canvie per Español!” Com va dir aquell, “no hace falta decir nada más”. Així, en espanyol, per acabar de tancar el cercle.