L'entesa lingüística

Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:

-          Un euro amb trenta, si us plau.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro con cincuenta.

-          ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?

Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.

Sé que descobriré la sopa d’all si dic que l’ús social del català tendeix a baixar perquè els catalanoparlants, com a norma general, renuncien a la llengua en contextos en què no n’hi ha cap necessitat. Però és així i cal remarcar-ho. Certament, una part de la població dels Països Catalans declara que no sap parlar català; tanmateix, només un percentatge molt menor afirma que no l’entén. Per tant, les situacions en què tenim al davant un interlocutor que, a priori, es declari incapaç d’entendre’ns, són estadísticament poques. O capgirant l’enfocament, les situacions en què tenim un interlocutor que ens entén són abassegadorament majoritàries. Conclusió desitjada de tot plegat: podem expressar-nos en català amb la mateixa normalitat amb la qual un holandès s’expressa en neerlandès als Països Baixos.

De tota manera, la minoració a què esta sotmesa la nostra llengua condiciona aquesta normalitat. Un munt de prejudicis han fet habitual –és a dir, han convertit en un hàbit– la pràctica sistemàtica de la convergència a la llengua de l’interlocutor. Incidir en aquest hàbit, i fer-ho des d’una òptica psicològica, és el que proposem en les sessions de Tallers per la Llengua. D’entrada, cal prendre consciència de la importància d’usar el català amb naturalitat. I tot seguit, cal començar a trencar prejudicis: no jutgem la capacitat lingüística de les persones en funció del color de la pell, de l’origen, de la llengua que estan utilitzant o, fins i tot, del fet que ens indiquin que no saben parlar català. Si tots els catalanoparlants aprenguessin a expressar-se còmodament en català en aquests casos, la tendència en l’ús social s’invertiria. Sense comptar, inclús, l’efecte dominó que aquest ús normal exerciria sobre les persones que encara no el parlen...

Un darrer incís: i si ens expliciten que no ens entenen? Arribats a aquest punt, fóra bo tenir present l’anècdota del principi, ja que potser simplement no volen entendre’ns. O bé, en el millor dels casos, i suposant que no hi ha cap hostilitat manifesta envers la nostra llengua, potser el que passa és que l’interlouctor està convençut que no ens pot comprendre. Ara bé, si viu als Països Catalans i coneix l’espanyol, és francament difícil que no entengui el català, sobretot si l’hi parlen a poc a poc i amb voluntat de fer-se entendre, ja que entre llengües tan properes la intercomprensió és fàcil. Comprenez-vous?

David Vila i Ros

Membre fundador de Tallers per la Llengua

Publicat a laxarxa informa, 7/6/11