Puntuals en la impuntualitat

Després de rumiar-hi molt, he arribat a la conclusió que no hi ha persones impuntuals. És a dir, sí que hi ha persones que arriben tard als llocs, però, si us hi fixeu, veureu que moltes són kantianament puntuals en la seva impuntualitat: aquella persona que arriba sempre cinc minuts tard, la que triga un quart d’hora, o la que es presenta al cap de mitja hora com si fos la cosa més normal. Però sempre, i disculpeu-me la generalització, amb la màxima precisió i idèntica impuntualitat. És allò que anomeno puntualitat en la impuntualitat, una pràctica que he arribat a pensar que és conscient, que és una actitud paradoxal voluntària, com aquella “sanity in madness” del Hamlet shakespearià. Són puntualíssims però, perquè no es noti, ho dissimulen arribant tard. O bé, aneu a saber, simplement són puntuals d’acord amb el seu horari particular. Potser no n’hi ha prou, doncs, amb establir franges horàries de caire territorial, sinó que caldria que n’hi hagués de personals. Ja ho veig: “compri la seva pròpia franja horària i ningú no li podrà dir que arriba tard.” I és que, a l’hora de fer negoci, se les inventen totes.