Teorema gastronòmic

Jo, amb el menjar, sóc un desastre, ho reconec. Vull dir que sóc d’aquelles persones per les quals tastar coses noves no és cap estímul, ans ben bé el contrari. Amb els plats més normals ja faig i les grans innovacions en matèria culinària, malgrat que les reconec com a ben meritòries, no em diuen res de res. Sí, la cuina és un art, no ho dubto pas, i sóc conscient que la meva manca d’interès pel tema és sols cosa meva, però a mi, perquè m’entengueu, quan em conviden a un casament preferiria que em deixessin menjar el menú infantil. Més o menys és el que explico en el conte breu titulat, justament, Menú infantil, del meu recull Ni ase ni bèstia. Ei, i sé que no sóc l’únic, eh? Segur que l’amiga Sandra m’entén perfectament... En tot cas, fruit de les meves reflexions envers la qüestió, i sorprès també per aquelles propostes en què el menjar ocupa una mínima part del plat, he arribat a descriure un teorema que ho sintetitza: “El nombre de preposicions que contingui el nom d’un plat és inversament proporcional a la quantitat de menjar que hi haurà.” És a dir, “bistec amb guarnició” augura un plat ben farcit de carn, patates, verdures, enciam i aneu a saber quantes coses més; per contra, un “rodó de vedella a la salsa de Guardamar amb pimentons torrats de Bocairent i formatge de cabra de Menorca a l’all tendre de Valls farcit de maduixes del Maresme i la seva reducció” segur que no ocupa ni una quarta part del plat. M’enteneu, oi? Ep, i repeteixo, sense voler ofendre ningú. Que la manca d’habilitat a l’hora de gaudir d’aquests plats és només cosa meva!

Només per cloure aquest apunt, i per reblar la meva condició de pèssim convidat, dir-vos que sóc abstemi. Que amb aigua ja en tinc prou, vaja. Llevat que l’amfitrió sigui algú com l’amiga Marina (S!), la qual ha creat, especialment per a mi, el mojito sense alcohol. Quin detall!