A la taula d'en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat

És un embolic, això dels àpats. En català esmorzem al matí i, en canvi, en espanyol almuerzan al migdia. Ells al matí desayunan i, de fet, nosaltres també podem desdejunar, és a dir, deixar d’estar en dejú. De la mateixa manera, en francès també desdejunen, tot i que es conformen amb un petit déjuner i es reserven per menjar de valent amb el déjuner, al migdia. Són una mica com els anglesos, que al matí en tenen prou amb un breakfast. Del dinar en diuen lunch, però. Res a veure. Com els italians, que de l’esmorzar en diuen colazione i del dinar pranzo. Cada terra fa sa guerra. Però no us penséssiu pas que les confusions en les denominacions dels àpats acaben aquí. Ni de bon tros. Nosaltres acostumem a berenar a la tarda però, embolica que fa fort, alguns catalans illencs ho fan al matí. Aquí és on els espanyols i els italians sí que es posen d’acord: uns fan la merienda i els altres la merenda. Els francesos, en canvi, fan el goûter, i els anglesos, que sopen molt d’hora, ni tan sols tenen nom per aquest àpat. Parlant de sopar, els anglesos en diuen supper o, més habitualment, dinner, emparentat amb el dîner francès, uns mots que a nosaltres, acostumats a dinar al migdia, ens poden enganyar. De nou, però, els parlants d’espanyol i d’italià es posen d’acord, aquesta vegada plenament, i decideixen que ells al vespre fan la cena. I ja està. Més barreja, impossible, i tot plegat tenint en compte que estem parlant de llengües força entrellaçades, especialment les romàniques. Diversitat lingüística a tot drap!