Fidelitat lingüística i poliglotisme passiu

Poliglotisme passiu i altres escrits

Delfí Dalmau i Gener

Voliana Edicions, octubre de 2010

Amb la reedició del clàssic de la sociolingüística Poliglotisme passiu, de Delfí Dalmau i Gener, la nova editorial Voliana fa tota una declaració de principis, evidenciant la seva voluntat de publicar obres que ajudin a fer del català una llengua normalitzada, desacomplexada i sobirana.

Poliglotisme passiu fou publicat per primera vegada fa prop de vuitanta anys i l’eix central de l’argumentació que s’hi fa és la defensa aferrissada de l’aprenentatge passiu de diverses llengües, és a dir, aprendre a entendre altres llengües, en contraposició a l’habitual poliglotisme actiu, que pretén que aprenguem a parlar-les. I és que, segons l’autor, difícilment podrem arribar a dominar una llengua com ho fa un parlant nadiu i, a més, l’aprenentatge d’aquestes llengües provocarà interferències en la manera com parlem la pròpia. Dalmau introdueix el concepte de superposició lingüística, existent en territoris que no disposen d’estat propi i en els quals una llengua forastera s’ha sobreposat a la pròpia, relegant-la a una posició de submissió lingüística. Amb un munt d’exemples, l’autor demostra que hi existeix una forta pertorbació lingüística, ja no només sobre la llengua minorada, sinó també sobre la dominant. Les interferències mútues empobreixen, doncs, ambdues llengües. Per tant, si volem preservar la genuïnitat de cada llengua hem de donar preferència exclusiva, en un primer estadi, a l’aprenentatge de la llengua pròpia i, posteriorment, afavorir la comprensió d’altres, sense pretendre’n el domini actiu. És, en certa manera, el mateix plantejament que actualment fa el professor catalanòfil Til Stegmann amb el seu programa Eurocomrom. Si aprenguéssim els mecanismes que ens ajuden a entendre llengües properes, no ens caldria saber parlar-les per poder comunicar-nos amb els nadius d’aquestes llengües; nosaltres els parlaríem en la nostra llengua, ells en la seva, i ens entendríem perfectament.

L’assaig introdueix també altres reflexions la vigència de les quals és del tot indubtable. Denuncia, per exemple, la indignitat anticatalana que solen oposar els catalans als estrangers que volen aprendre el català, parlant-los sempre castellà per més que els estrangers puguin comprendre el català i vulguin aprendre’l, (...) aquest fet vergonyant que revela fins a quin punt ens havem junyit i avesat a l’imperialisme castellanista. I parlant d’una persona d’origen sud-americà, es donava el cas monstruós que ell parlés en català amb gran esforç i els catalans li parlessin en castellà. L’autor, enutjat davant d’aquest fet, es demana ¿Quan serà que una mal entesa cortesia, un excés ridícul i indigne de provincialisme, deixarà de trair els nostres deures de poble amb llengua pròpia?. Una pregunta plenament vigent.

Poliglotisme passiu i altres escrits es complementa, com el títol indica, amb una sèrie de textos addicionals de l’autor, entre els quals destaca el Document del professor català Delfí Dalmau al polític espanyol Manuel Azaña, en el qual li proposa que l’estat espanyol imiti el model belga i assumeixi directament la política lingüística del català, reconeixent-lo com a única llengua oficial a Catalunya. Aquest centralisme lingüístic resoldria les mancances del que ell anomena la solució federalista que s’està aplicant en aquell moment i, alhora, evitaria la solució separatista, que és la que hom reclama quan no es presenta cap solució raonable per a salvar la personalitat. Gairebé vuitanta anys després, s’ha demostrat que Espanya no està disposada a buscar aquesta solució raonable, de manera que la independència és l’única sortida possible si volem normalitzar la llengua. Tanmateix, les reflexions de Delfí Dalmau i Gener continuen sent ben vàlides. Si volem que el català tingui preferència en tots els espais d’ús, hem d’aprendre a practicar el bilingüisme passiu, és a dir, encara que no ens parlin en català, nosaltres no hem de deixar de fer-ho.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, tardor 11