La llarga nit encantada

La nit del 25 d’abril de l’any 1707 una ombra va recórrer les contrades d’un vell país. Des de les boscúries de les terres del nord fins als camps de tarongers del sud, des del gran riu de ponent fins a les illes mig perdudes en la mar, tot fou cobert per grises nuvolades que ocultaren la claror d’uns estels que els servien de guia. I des d’aquell precís instant, com per art d’encanteri, la gent del país deixà de somiar. Les nits esdevingueren buides, monòtones, idèntiques les unes a les altres. I no només això! La gent fins i tot oblidà que havia sabut somiar. La paraula somni desaparegué del seu vocabulari, caigué en desús, i ningú no se n’adonà. Ningú.

O, més ben dit, quasi ningú. I és que conten que, en una de les més altes muntanyes d’aquell país, hi vivia una anciana, solitària, que escapà de l’embruix. Potser perquè hom l’anomenava, precisament, la bruixa. La bruixa del castell. La bruixa Margot. Sempre lluny de pobles i ciutats, els camperols de la contrada sols la veien de tant en tant acompanyada d’algun animal feréstec i traginant pesadament un sac. «Què hi deu haver a dins?», es demanaven els camperols, curiosos. Però ningú no s’atrevia a preguntar-l’hi. Ningú no s’atrevia a acostar-se-li.

Justament aquella nit en què la gent deixà de somiar, la bruixa s’havia despertat sobtadament fruit d’un esgarip que venia de les més boscoses fondalades. Atenta al silenci que tot seguit omplí l’aire, la bruixa sentí  una veu i, en atansar-se al finestral de la seva habitació, sols veié una ombra, immensa, com d’una au, d’on semblaven brollar unes misterioses paraules... «Sols tu tens l’enuig de mil mentides gravat amb ferro roent, alça l’esguard, vés doncs als confins d’aquesta estranya terra i recull allò que els elements et daran perquè ho duguis al centre, on t’espera l’escollit.». Desconcertada, la bruixa es vestí d’una revolada, prengué el sac, que sempre havia arrossegat sense portar-hi res, i desfilà per la muntanya fins a albirar un viarany que menava cap al nord.

Dies i nits caminà la bruixa, els seus passos encarats vers la gran serralada, sabedora d’un recer acollidor. I finalment la veié, imponent, en flames. Li costà molt de trobar un pas per creuar-la, presa com estava del foc desbordat, però finalment albirà una drecera que li permeté arribar a l’altra banda dels cims, on trobà allò que cercava, el foc primer. Amb la mà l’encalçà i el desà, convençuda, dins l’immens sac. I, com per art d’encanteri, el sac apaivagà la fúria i convertí la flama en lleu guspira. Ja en tenia un.

Després d’una nit al ras, la bruixa reprengué la ruta, ara davallant les carenes que anaven a raure al mar. Arribada a la costa, pujà a una antiga barca mig abandonada i començà a remar cap al sol naixent. Ni una hora havia passat que la bruixa albirà una illa. Era la que cercava? No en tingué cap dubte, car milers de dones feinejaven a la vora del mar. En veure-la arribar, les dones de l’illa li oferiren aliments i aigua fresca, i la bruixa, en tastar aquella aigua tan pura, sabé que havia trobat un altre dels elements perduts i decidí desar-la al sac.

La mar fou de nou el seu únic aliat. El viatge de retorn, però, fou més mogut, puix onades gegantines intentaren esberlar la barca, vents huracanats l’empenyeren en direccions equivocades i pluges torrencials estigueren a punt de fer-li perdre el valuós sac. Tanmateix, la bruixa aguantà amb fermesa el timó i hores després albirà la sorra blanca de les terres del sud. Era una terra única, habitada només per cerdets, que no dubtaren de regalar a la bruixa un bocí d’aquelles contrades: una roca que servia per protegir-los dels éssers del mar.

Exhausta però delerosa d’arribar, la bruixa emprengué la darrera recerca. Seguint la ruta que marcava el sol, deixà enrere la mar, travessà els camps de fruiters i arribà prop d’on la sorra indicava la fi d’aquell país. Esguardà a totes bandes, furgà entre els matolls i pujà els turons a la recerca d’un senyal, però res de res, enlloc no veié el darrer element. I aleshores el sentí. En la llunyania, un immens drac alat avançava ràpidament vers el turó on la bruixa jeia. Sols li calgué esperar que l’animal enfollit li passés pel damunt per poder, amb un gest ràpid, caçar-ne un alè i fermar-lo dins del sac. Ja el tenia. Després del llarg viatge havia aconseguit fer-se amb un bri de cada element. Tots ben guardats. Ara només li mancava arribar al centre del país i esperar l’escollit.

El viatge de tornada li fou feixuc, ja que el sac, ple a vessar del foc, l’aigua, la terra i l’aire, era difícil de moure. Fou gràcies al riu, que davallava amb fúria, que pogué avançar vers aquell destí anhelat. Quan el corrent s’apropà al darrer blau, la bruixa s’aferrà a una branca mig penjada sobre el corrent i, empenyent el sac, aconseguí arribar fins a la riba. I allí el veié. Dret, ferm i expectant, ell. No els calgueren paraules, i el noi, talment com si ho hagués fet mil vegades, s’acostà al sac, l’obrí i en sortí un eixam d’espurnes brunzint al seu voltant i desprenent una llum de colors que anà a fondre’s més amunt dels núvols. I en aquell precís instant, els habitants d’aquell país que havia deixat de somiar recuperaren el do perdut.

D’aquesta història ja fa molts anys, però si aneu a raure a aquell país, encara podreu veure que els seus ulls desprenen una claror especial, la que els confereix saber que el somni és possible.

Nota: podreu llegir el revers d'aquesta història en aquest enllaç.