Un bilingüisme de pel·lícula

Programació dels cinemes d’una ciutat vallesana. Dos cinemes, un amb deu sales i l’altre amb dotze. En el primer, totes les pel·lícules en espanyol. En el segon, deu en espanyol, una en català i una tant en espanyol com en català, si bé el nombre de sessions en català és inferior. I per reblar-ho, els títols de les pel·lícules doblades al català estan en espanyol. Aquest és el bilingüisme que somien els de Ciudadanos i del PP.

La llengua del poble

Una vegada en Sisa va dir que el català no estaria normalitzat fins que els policies i les prostitutes no el parlessin. I pel que sembla, un d’aquests àmbits encara no ho té clar. Considerar que el català és la llengua del poder a Catalunya és com considerar que el negre era el color del poder a la Sud-àfrica del segregacionisme. Sindicats dels Mossos, negant-vos a utilitzar el català us vau posar de la banda del botxí i vau esdevenir la fotocòpia en color d’aquells grisos que van ser una peça clau en la repressió del nostre poble. L’autèntic poder, el que ens vol privar de ser qui som, ve d’Espanya i troba en la covardia del nostre Govern mesell un còmplice immillorable. Uns ens retallen mitjançant l’espoli, els altres per no haver de dir prou. La resposta que esperàvem de vosaltres no era, però, un quintacolumnisme de baixa volada, un nou joc a l’espanyolisme, sinó l’enèsima constatació que l’única manera de garantir els serveis públics d’aquest país –i els vostres sous– és disposar d’un estat propi.

La història mítica

La majoria de les nacions tenen personatges històrics que, envoltats d’elements mig verídics mig llegenda, esdevenen éssers gairebé mitològics. En el cas català, cap no exemplifica tan bé aquesta figura com el rei en Jaume. De fet, el seu mite ja comença amb la manera com diuen que fou engendrat. Es veu que el rei Pere no tenia cap mena d’interès envers la seva muller, Maria de Montpeller, de manera que els nobles, per assegurar-se la continuïtat de la dinastia reial, van haver d’enredar el rei tot fent-li creure que a la cambra l’esperava una dama ardent. Fruit d’aquell únic encontre nasqué Jaume, el nom del qual, d’altra banda, fou triat perquè, de les dotze espelmes que encengueren, una per a cada apòstol, la de Jaume fou la que durà més. Després de la derrota catalana a Muret, Jaume fou moneda de canvi i hagué de passar la infantesa sota la custòdia del gran enemic, Simó de Montfort. Deslliurat del captiveri, assumí els títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sent menor d’edat, però lluny de deixar-se portar pels capricis dels nobles, sabé imposar el seu criteri. Conqueridor dels regnes de Mallorca i València, és, per tant, qui donà forma als Països Catalans. No content amb aquestes conquestes, conquerí Múrcia i, en un gest de generositat, la cedí al rei castellà, tal com preveia un vell acord que sols la paraula d’un cavaller pot mantenir. La denominació de conqueridor, però, no és només d’arrel política. Tingué incomptables amistançades –mot políticament més correcte que no pas amants–, ja que es veu que el seu atractiu era indiscutible. I, per si fos poc, resulta que era un romàntic, com s’entreveu d’aquell episodi del Llibre dels Feyts en què es nega a desmuntar el campament fins que les orenetes que han fet niu a la seva tenda no se’n vagin. Però, per damunt de tot, Jaume I era un guerrer. Diuen que, durant la batalla final per València, una fletxa enemiga li anà a espetegar al cap i ell, en lloc de caure a terra, se la tragué amb les mans i continuà la càrrega, esperonant d’aquesta manera els seus homes a fer la darrera envestida. I sí, d’acord, és probable que gran part d’aquestes històries no siguin plenament certes, però ajuden a bastir la imatge del rei quasi perfecte. Quasi? Doncs sí, perquè hi ha una relliscada estratègica que no podem passar per alt. I és que, en lloc d’unificar políticament els territoris que conqueria, decidí crear regnes nous, un fet que a la llarga ha generat unes tensions entre els països de parla catalana que encara avui no s’han resolt. És, en tot cas, un error que humanitza el mite.

Raons per a tots els gustos

L’hàbit de mantenir-se parlant sempre en català encara crida l’atenció. Allò que passa del tot desapercebut en qualsevol país amb una llengua normalitzada, és a dir, fer servir la llengua pròpia amb tota naturalitat, està ben lluny de ser la pràctica majoritària als Països Catalans. Pels que no hagueu trobat cap raó per expressar-vos en tot moment en català, us en proposo algunes. Són, si més no, les que em mouen a mi a fer-ho.

Des d’una visió global, les llengües són un patrimoni que cal preservar ja que cada llengua és una manera única d’entendre la realitat. Si volem mantenir la diversitat lingüística, tota llengua ha de tenir un tracte preferencial en el seu territori perquè, si no, quedarà relegada i acabarà sent substituïda per una altra. Una manera de donar-li aquest tracte és utilitzant-la sempre.

Des d’una òptica social, la llengua pròpia és l’única que pot funcionar com un element integrador de primer ordre. Els nouvinguts que han après el català expliquen que, des del moment en què van llançar-se a parlar-lo, han passat a ser considerats un català més. Però, perquè puguin practicar-lo, és imprescindible que els que ja som catalanoparlants habituals ens hi adrecem en català. Els ajudem a integrar-se i de retruc afavorim la cohesió social.

Des d’una perspectiva nacional, el català és el principal tret identitari del nostre poble. Parlant català ens mostrem desacomplexadament membres d’una nació que, 300 anys després de veure’s sotmesa a una altra, continua sent capaç d’expressar-se amb normalitat en la seva llengua.

I des d’una posició estrictament personal, parlar en català és el gest espontani i lògic, l’expressió de la plena comoditat lingüística, de l’assertivitat.

Aquestes són estrictament les meves raons per parlar sempre en català. Trieu les que us semblin més útils o, si ho preferiu, busqueu-ne de diferents, però, en tot cas, de raons per utilitzar amb tota normalitat la nostra llengua n’hi ha per a tots els gustos.