La història mítica

La majoria de les nacions tenen personatges històrics que, envoltats d’elements mig verídics mig llegenda, esdevenen éssers gairebé mitològics. En el cas català, cap no exemplifica tan bé aquesta figura com el rei en Jaume. De fet, el seu mite ja comença amb la manera com diuen que fou engendrat. Es veu que el rei Pere no tenia cap mena d’interès envers la seva muller, Maria de Montpeller, de manera que els nobles, per assegurar-se la continuïtat de la dinastia reial, van haver d’enredar el rei tot fent-li creure que a la cambra l’esperava una dama ardent. Fruit d’aquell únic encontre nasqué Jaume, el nom del qual, d’altra banda, fou triat perquè, de les dotze espelmes que encengueren, una per a cada apòstol, la de Jaume fou la que durà més. Després de la derrota catalana a Muret, Jaume fou moneda de canvi i hagué de passar la infantesa sota la custòdia del gran enemic, Simó de Montfort. Deslliurat del captiveri, assumí els títols de comte de Barcelona i rei d’Aragó sent menor d’edat, però lluny de deixar-se portar pels capricis dels nobles, sabé imposar el seu criteri. Conqueridor dels regnes de Mallorca i València, és, per tant, qui donà forma als Països Catalans. No content amb aquestes conquestes, conquerí Múrcia i, en un gest de generositat, la cedí al rei castellà, tal com preveia un vell acord que sols la paraula d’un cavaller pot mantenir. La denominació de conqueridor, però, no és només d’arrel política. Tingué incomptables amistançades –mot políticament més correcte que no pas amants–, ja que es veu que el seu atractiu era indiscutible. I, per si fos poc, resulta que era un romàntic, com s’entreveu d’aquell episodi del Llibre dels Feyts en què es nega a desmuntar el campament fins que les orenetes que han fet niu a la seva tenda no se’n vagin. Però, per damunt de tot, Jaume I era un guerrer. Diuen que, durant la batalla final per València, una fletxa enemiga li anà a espetegar al cap i ell, en lloc de caure a terra, se la tragué amb les mans i continuà la càrrega, esperonant d’aquesta manera els seus homes a fer la darrera envestida. I sí, d’acord, és probable que gran part d’aquestes històries no siguin plenament certes, però ajuden a bastir la imatge del rei quasi perfecte. Quasi? Doncs sí, perquè hi ha una relliscada estratègica que no podem passar per alt. I és que, en lloc d’unificar políticament els territoris que conqueria, decidí crear regnes nous, un fet que a la llarga ha generat unes tensions entre els països de parla catalana que encara avui no s’han resolt. És, en tot cas, un error que humanitza el mite.