L’acolliment de les persones nouvingudes és una tasca complexa i, massa sovint, la llengua hi és percebuda com un obstacle. És evident que, per algú que es trasllada a un altre país, no saber-ne la llengua és, d’entrada, un obstacle, si bé no és pas menys cert que, un cop apresa, la llengua esdevé un instrument únic per a la integració. Aquest valor integrador de la llengua encara pren més força en territoris amb una llengua minorada. És a dir, que un immigrant que arriba a Anglaterra hagi d’aprendre l’anglès és quelcom que es dóna per descomptat i no fer-ho seria un gest d’autoexclusió. Als Països Catalans, però, la llengua que es pressuposa que aprendran no és la pròpia, ans l’espanyol, de manera que un nouvingut que aprèn català està obrint les portes a una integració molt més profunda, ja que, per als catalans, esdevindrà un català més. Ara bé, si és així, per què aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l’espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l’ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia, que se’ls adrecen majoritàriament en espanyol. Emperò, si els catalans els parlessin amb normalitat en català, en lloc de canviar per defecte, les persones nouvingudes també percebrien la llengua pròpia com a útil i necessària. I és que els catalanoparlants no tenim cap motiu per canviar de llengua. Si el nostre interlocutor sap parlar espanyol, de ben segur que entendrà un català parlat a poc a poc, perquè ambdues són llengües romàniques; si no sap l’espanyol, no hi ha cap motiu per parlar-li en aquesta llengua, ja que ens podem intentar fer entendre igual en català. Per tant, tot i no saber quins són els coneixements lingüístics del nostre interlocutor, podem utilitzar, d’entrada, el català. Si realment no ens entén, ja ens ho dirà, però veureu que, generalment, la conversa flueix amb normalitat. La normalitat que, amb aquest gest, ajudarem a aconseguir per a la nostra llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada