Carta oberta a una amiga

Benvolguda Núria,

Fa uns dies em comentaves que no et plantejaves de votar a favor de la independència del Principat en un hipotètic referèndum perquè les teves arrels, i les del teu marit, estan en gran part fora de Catalunya i que, a més de sentir-te catalana, també et sents espanyola. T’entenc. Els vincles emocionals són forts i, d’entrada, pot semblar que una Catalunya independent implicaria trencar-los. Però res més lluny de la realitat! Fins i tot m’atreviria a dir que els llaços que uneixen els dos pobles, el català i l’espanyol, es farien més estrets. Per què?

Suposo que, quan dius que et sents catalana i espanyola alhora, vols dir que comparteixes dos referents culturals i lingüístics, dues identitats diferenciades però compatibles, a cap de les quals no vols renunciar. Formant part de l’estat espanyol, però, la identitat catalana no podrà normalitzar-se mai, perquè continuarà subordinada a l’espanyola, que sols la considera una particularitat territorial, inferior. Només cal veure el menyspreu que Espanya, dia rere dia, mostra envers la nostra manera de ser. D’intents per fer-nos entendre n’hi ha hagut a cabassos i cap no ha reeixit. La cultura democràtica espanyola està a les beceroles i a la classe política i als seus mitjans de comunicació els és impossible de percebre la diversitat com una font de riquesa. Som tan sols un obstacle en el seu imaginari monolític.

No ens confonguem, però. No són ni la cultura ni la llengua espanyoles les que posen en perill la identitat catalana, sinó l’ús genocida que en fa l’estat espanyol. Si vols mantenir els teus dos vessants culturals i identitaris, cal que ambdós comptin amb estructures d’estat que en garanteixin la pervivència. Sense subordinacions. En una Catalunya independent et continuaries sentint, si ho volguessis, catalana i espanyola, però ja cap de les dues identitats s’oposaria políticament a l’altra. Oi que ara hom pot sentir-se català i suec alhora, si aquestes són les seves arrels, sense que hi hagi cap conflicte? És una qüestió de plenitud col·lectiva, de normalitat nacional.

Hi ha, però, més raons per voler la independència. I l’economia n’és una de molt poderosa. Què he d’explicar-te d’economia que tu ja no sàpigues! El dèficit fiscal del Principat, és a dir, els impostos que recapta l’estat espanyol a Catalunya i que no retornen en forma d’inversions, supera els 16.000 milions anuals, més d’un 8% del PIB. Això no és solidaritat interterritorial. És espoliació. La solidaritat és voluntària i limitada; en el nostre cas ens ve imposada i no té aturador. Si aquests recursos fossin gestionats per la Generalitat, possiblement no caldria fer cap mena de retallada social, perquè el pressupost públic s’incrementaria de manera exponencial. Però l’estat espanyol no ho pensa permetre. Tant el model de finançament que incloïa l’estatut com la proposta de pacte fiscal presentada fa poc han rebut el rebuig, ja no només del PP, sinó també del PSOE, els partits que representen el 90% del Congrés espanyol. De debò podem pensar que els farem canviar d’opinió? Que Catalunya continuï formant part d’Espanya és garantia de crisi. És un fet que condiciona el nostre creixement econòmic i, per tant, té una incidència directa en les polítiques socials que el Govern pot aplicar. No ens ho podem permetre. L’única manera de sortir-ne és sortint d’Espanya.

Exercir el dret a l’autodeterminació és un gest de maduresa democràtica, és quelcom que reconeixen totes les instàncies internacionals. La Unió Europea no tindria cap interès en què en quedéssim fora, com demostren les declaracions dels seus dirigents, i l’estat espanyol no tindria capacitat per impedir que en fóssim un nou membre. Que no ens enganyin amb arguments sense fonament. Catalunya pot esdevenir un estat d’Europa, lliure i democràtic, si ho volem els catalans i les catalanes. Com a poble, amb la independència només hi anem a guanyar. En tots els sentits.

Espero que aquesta carta et sigui útil i que els neguits que et genera el procés independentista s’esvaeixin. La independència, els seus beneficis, no serien només per a uns quants, sinó per a tots els catalans. Pensa-hi!

Molts petons,

David