Espanyolitzacions

Una de les habilitats més notables de l’estat espanyol i els seus tentacles és la de reescriure orwellianament –o, com em suggereix la meva companya, orwertllianament– la història amb l’objectiu de crear el mite de la unidad de destino en lo universal. I és que, d’acord amb algun dels seus dirigents polítics, Espanya ja existia fa 3.000 anys, és a dir, abans de la fundació de Roma, un fet que no deixa de ser curiós si tenim en compte que el nom Hispania és, precisament, d’origen romà. Confondre l’espai geogràfic peninsular Hispania –o Espanya, en llengua vulgar–, amb l’existència d’una nació amb aquest nom ha estat, d’altra banda, una de les seves especialitats a l’hora d’interpretar la història.

Tornant, però, als suposats orígens de la nació espanyola, la data preferida per als españolizadores és el 1479, l’any de l’inici dels respectius regnats dels Reis Catòlics, Isabel I i Ferran II. Es veu que la unió personal simbolitza també la unió d’Espanya, una unió ben poc reeixida perquè Isabel fou succeïda per Felip I, mentre Ferran es va limitar aleshores a continuar governant els seus propis regnes. Estrany. Sí que hi va passar a haver un sol monarca per a tots els territoris peninsulars que conformen l’actual estat espanyol l’any 1516, amb Carles I. Emperò, aquest rei va esdevenir també emperador germànic i, tanmateix, ningú no considera que l’actual Alemanya formés part dels dominis espanyols. Potser perquè, fossin hispànics o germànics, tots els estats que estaven sota la sobirania del monarca eren simplement possessions seves i, en molts aspectes, independents els uns dels altres.

Quan sí que podem començar a parlar d’estat-nació espanyol en un sentit modern és a partir del 1716, amb l’aprovació del Decret de Nova Planta, segons el qual, fruit de l’ocupació militar del Principat de Catalunya, se’n van derogar totes les institucions i es va procedir a la unificació de l’estructura política de la corona. O, si els interessats prefereixen una data que no es fonamenti en una gesta bèl·lica, poden optar pel 1812, any de la constitució de Cadis, en què s’assenten les bases d’un estat més o menys modern. Tan modern com pot ser un estat espanyol, si més no. Tot i que potser el fet que Espanya sigui una “nació” de tan sols 200 anys no els acaba de fer el pes...

Hi ha, però, un tema que encara els obsessiona més: la indisoluble unidad de España, un fet que també és força sorprenent si tenim en compte que les seves fronteres han canviat constantment al llarg de la història. Durant el segle XIX es van independitzar tots els seus dominis americans i asiàtics, i durant el XX pràcticament tots els africans. De fet, les fronteres actuals són de l’any 1975, quan van decidir abandonar el Sàhara Occidental a la francesa, un tema amb el qual, des d’aleshores, s’han fet els suecs. Perquè després diguin que no són europeus!

Per tot plegat, no veig cap raó per la qual no puguin tornar a modificar-les bo i retornant al Marroc les ciutats de Ceuta i Melilla, posant fi a l’anacronisme de tenir uns territoris d’ultramar com són les Canàries, i reconeixent la independència dels Països Catalans –i l’Aran–, el País Basc i Galícia. Aleshores sí que tindrà sentit que reclamin Gibraltar, la inclusió del qual obligaria, per cert, a una nova modificació d’aquestes fronteres que volen inalterables. Ai, Espanya!

Diari Gran del Sobiranisme, 10-01-13