La convergència lingüística

Uns dels principals obstacles en el procés de normalització del català són els estats espanyol i francès. És evident. El que no és tan evident, tanmateix, és que l’altre gran obstacle són els catalanoparlants. I ho són perquè, en lloc d’utilitzar la llengua amb tota normalitat en qualsevol situació –com fan els parlants de les altres llengües–, una àmplia majoria canvien a l’espanyol si pensen que l’interlocutor potser no entén el català. És allò que tècnicament s’anomena norma de convergència a l’espanyol i que, a la pràctica, és la responsable del baix ús social de la llengua. Fa cinquanta anys, en plena persecució política del català i amb un percentatge notable de ciutadans que no l’entenien, aquesta norma podia ser més o menys lògica. Ara, però, el nivell de comprensió oral del català ha pujat moltíssim, i en algunes parts del país, com el Principat de Catalunya, gairebé la totalitat de la població declara que l’entén. Canviar de llengua és, doncs, un gest innecessari que, a més, en dificulta la normalització.

La norma de convergència a l’espanyol, entesa per una majoria de catalanoparlants com un gest de cortesia envers l’altre, és també a voltes interpretada per l’interlocutor com una actitud classista o xenòfoba. És classista quan ens passem a l’espanyol per parlar amb personal de neteja, taxistes o mecànics, com si les persones que realitzen aquestes feines no poguessin ser catalanes i saber parlar català. I és xenòfoba quan ens adrecem en espanyol als nouvinguts, privant-los del dret a la plena integració a la societat d’acollida; “no volen que siguem catalans”, els he sentit dir sovint. Classisme i xenofòbia inconscients, possiblement, però formes de discriminació, al capdavall.

Per contra, emprar sempre el català és una manera de donar a entendre que, independentment de la llengua de cadascú, som un sol poble i compartim una llengua comuna, la pròpia del país, que actua com a element de cohesió social. No hem de demanar a l’altre que canviï de llengua, sinó aprendre a mantenir-nos en català i, sobretot, aprendre a fer-ho amb comoditat i naturalitat. I com que el bilingüisme passiu –aquella pràctica en què cadascú parla una llengua diferent– és percebut com a poc natural, en molts casos l’altre acabarà passant-se al català, aplicant el que podem anomenar la norma de convergència al català. Aquesta és una de les grans diferències amb èpoques passades: al Principat, la majoria de les persones que, per defecte, enceten les converses en espanyol, afirmen que es passen al català quan veuen que aquesta és la llengua de l’interlocutor. Girar la truita és, doncs, a les nostres mans. Deixem de canviar de llengua i iniciem totes les converses en català i l’ús social de la nostra llengua en sortirà beneficiat. I el personal de neteja, els taxistes, els mecànics i les persones nouvingudes també.

Directa, 6-3-13