Pàgines

divendres, 26 d’abril del 2013

Llegint Apel·les Mestres

Ser un lector apassionat de Pere Calders va dur-me a prendre part en una lectura dramatitzada d'alguns dels seus contes de Nadal. I, d'aquella experiència, en va sorgir la proposta de fer un muntatge amb textos d'Apel·les Mestres i, de retruc, la creació d'una companyia que hem anomenat T.I.C. Escènic. Dilluns a Sentmenat i ahir a Sabadell vam estrenar, doncs, els Tastets d'Apel·les Mestres, un espectacle que recupera diversos dels seus personalíssims monòlegs, acompanyats amb unes peces musicals que també va compondre ell. En Josep Maria Roviralta -a qui agraeixo les pautes que m'ha donat- i jo a la veu, i la Maria Rovira a la flauta. I és que Apel·les Mestres, a més d'escriptor, era músic i pintor. Com a bon modernista, fou un gran polifacètic i, tanmateix, no prou conegut avui dia, de manera que els tastets són una oportunitat per reivindicar-lo. Si voleu que el portem a algun espai, només ens ho heu de dir!
Dilluns 22 d'abril a la Biblioteca de Sentmenat
Dijous 25 d'abril a l'Espai Foc de Sabadell

Dimarts 25 de juny a l'Espai Foc de Sabadell


dimarts, 23 d’abril del 2013

Bona Diada!



Moltes gràcies a totes les persones que heu passat per la taula d'autors de Sabadell perquè us signés el llibre. Entre tots podem fer que el català sigui una llengua normal.

dimecres, 17 d’abril del 2013

Les arrels de l'esparver







El vol de l’Esparver
Francesc Mompó
Voliana Edicions, 2012

El 25 d’abril de 1707 és, curiosament, una data força desconeguda a Catalunya. Tanmateix, sense aquell 25 d’abril, en què les tropes aliades foren derrotades per l’exèrcit borbònic, l’11 de setembre de 1714 mai no s’hauria esdevingut. La batalla d’Almansa, que va marcar un punt d’inflexió en la guerra de successió, serveix precisament per cloure El vol de l’Esparver, de Francesc Mompó, una novel·la que atrapa el lector des de les primeres pàgines, i no només per l’apassionant context polític en què està emmarcada, sinó sobretot per l’habilitat de l’autor a fer-nos endinsar, amb la precisió d’una obra perfectament documentada, en el món rural de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera de finals del segle XVII i principis del XVIII.
El vol de l’Esparver, desbordant de costumisme, és alhora un reflex nítid de les dicotomies d’un indret i d’una època: cristians vells contra alarbs, classes benestants contra pagesia, maulets contra botiflers... El conflicte latent –a voltes explícit– entre uns i altres es visualitza a través de la figura de Silvestre, dit “l’Esparver”, pagès de l’Olleria que, sent cristià vell, s’enamora d’Albina, una noia d’ascendència àrab. El rebuig social a les relacions entre races aboca el seu amor a la clandestinitat i palesa l’ortodòxia religiosa d’una societat marcada per la incomprensió entre comunitats i, també, per la por a l’omnipresent inquisició, representada a la novel·la pel fosc dominicà Pero de Lontano.
Amb un llenguatge riquíssim, ple de matisos, El vol de l’Esparver narra una història particular que és, de fet, la història amb majúscules de tot un poble, un poble que es veu empès a alçar-se en armes per defensar la seva genuïna manera d’entendre el món. Tal com s’encarrega d’aclarir Mompó a l’inici de la novel·la, “Tots els personatges (...) pertanyen a l’imaginari de l’autor. Tots, excepte aquells que Cronos s’ha entestat a donar-los realitat històrica; alguns dels quals més hi haguera valgut que també foren de ficció.” Ficció i realitat –referència a Felip V inclosa– es mesclen subtilment, configurant un tot, i ens permeten resseguir un període històric decisiu per als Països Catalans i, alhora, fer-ho amb tot de petits detalls quotidians que ens el fan més proper i tangible. I per entendre la repercussió dels fets històrics que serveixen de marc a la novel·la, només ens cal mirar la realitat actual del nostre país, aquell que va de Salses a Guardamar. Més de 300 anys després, la voluntat d’arraconar la nostra cultura, la nostra llengua, en definitiva, la nostra identitat, persisteix amb tota la virulència i ens obliga, com bé deia Joan Fuster, a recobrar-nos en la nostra unitat si no volem ser destruïts com a poble. El vol de l’Esparver, amb tota la modèstia amb què poden fer-ho les lletres, ens ajuda a reforçar aquesta unitat.

Lletres, abril-maig 13

També podeu llegir la ressenya en aquest enllaç del web de la revista.

diumenge, 14 d’abril del 2013

República



Per la justícia social, pel benestar col·lectiu, per la redistribució de la riquesa, per les classes populars, pels nouvinguts. Pels drets de les persones, pels drets socials, pels drets nacionals. Per l’economia productiva, pel desenvolupament sostenible, pel territori. Per la separació de poders, per l’ètica política, pels valors compartits, per la democràcia participativa, pel dret a dir que no. Per la solidaritat internacional, per la pau. Per la llengua, per la cultura, per la identitat. Per l’anhel del poble, pel dret a decidir, per la independència. Pels Països Catalans.

Perquè som ciutadanes i ciutadans crítics, oberts, plurals. Perquè rebutgem el feixisme, la intolerància, la xenofòbia, el sexisme, el pensament únic. Perquè no passaran. Perquè la lluita dels nostres avis i àvies no va ser en va. Perquè creiem en la igualtat, l’equitat i la justícia. Perquè som i volem ser. Perquè hem fet de la utopia el nostre horitzó. Perquè som la revolta silenciosa. Perquè ens brillen els ulls. Perquè som lliures. Perquè som un sol poble. Perquè som República.

Nota: aquest és el text que vaig escriure per als amics d'Esquerra de Sabadell i que l'Anna Farriol va convertir en un quadre perquè fos lliurat al Servei Ciutadà d'Acolliment als Immigrants, al qual es va concedir el Premi al Foment dels Valors Republicans. Per cert, les JERC van atorgar el premi oposat, que anomenen Xaix, a Cuca Santos, regidora del PP i promotora dels recursos que posen en perill la immersió lingüística a l'escola. Precisament d'aquest tema vaig parlar-ne en l'entrevista que van fer-me a Ràdio Sabadell i que podeu sentir en aquest enllaç.

dijous, 4 d’abril del 2013

Mirem de piular?

Sí, m'ha costat una mica, però ja sóc a twitter. Si voleu seguir-me -i no cal que us digui que em faria il·lusió-, podeu trobar-me com a @davidvilairos. Jo també us aniré seguint a mesura que vagi sabent com va tot plegat, perquè no crec que sigui piular i fer ampolles, almenys per mi, que sempre em faig embolics!