Les llengües, els dialectes i l'imperialisme lingüístic

L’altre dia un bon amic em va demanar quina diferència hi ha entre llengua i dialecte i, com que la pregunta també sol sortir en els tallers que imparteixo, m’ha semblat adient explicar-ho aquí. Sense afany d’exhausitivitat, sinó esbossant simplement els conceptes bàsics!

Gràcies a l’imperialisme lingüístic, predomina la falsa creença que un dialecte és una forma de comunicació que no arriba a la categoria de llengua. Parlen un dialecte, pobrets! Amb aquest discurs, l’imperialisme ha pretès que els pobles conquerits abandonessin, avergonyits, la seva llengua –quelcom inferior, com s’han encarregat d’inculcar-los titllant-la de dialecte o patuès– i adoptessin la llengua de l’imperi, una llengua de debò. Per què? Doncs perquè les llengües ens mantenen arrelats, ens identifiquen com a membres d’una comunitat, de manera que si renunciem a la pròpia, deixem de ser qui som i obrim la via a ser assimilats.

Però no, els dialectes no són llengües a mig fer. Tot allò que hom parla és sempre una llengua, s’escrigui o no s’escrigui, la parlin mil persones o mil milions. I què és un dialecte? Doncs no és res més que cadascuna de les variants d’una llengua. Posem-ne exemples? Jo parlo una llengua, el català, en el dialecte o variant central; algú de Maó també parla català, però ho fa en el dialecte o variant menorquina. Un londinenc parla anglès, en el dialecte de la capital anglesa; un novaiorquès també parla anglès, però en el dialecte de Nova York. Així doncs, tots parlem una llengua i, d’aquesta, una variant o dialecte particular. I així amb totes les llengües, tret d’aquelles prou petites o concentrades geogràficament com per no tenir variants.

I, per cert, com sabem que el català és una llengua i no un dialecte de l’espanyol, com a voltes ha intentat difondre l’espanyolisme més ranci? Doncs perquè el català té les seves pròpies característiques a nivell lèxic, gramatical i sintàctic que la diferencien de les altres llengües. I, a més, la història ens mostra que tant català com espanyol van ser inicialment uns dialectes del llatí que van anar evolucionant en paral·lel fins a crear llengües noves; en cap cas el català va derivar de l’espanyol.

I ara que en parlem, un dialecte pot esdevenir una nova llengua? Doncs sí, si va distanciant-se a dels altres dialectes a tots els nivells esmentats, ja sigui per aïllament geogràfic o per voluntat política. Si penseu en el català, però, per ara no està passant, tot i els intents de l’espanyolisme d’esquarterar-lo; de fet, abans sorgiran noves llengües a partir de dialectes de l’espanyol o l’anglès que no pas del català.

El que també pot passar, però, és que una llengua s’acabi acostant tant a una altra que acabi perdent els atribuits genuïns que li donen personalitat. Aleshores aquesta llengua assimilada acabaria esdevenint un mer dialecte de l’absorbent. Quan parlem del catanyol, d’aquesta barreja entre català i espanyol, fem referència a aquest risc!

Per no embolicar encara més la troca, i a mode de síntesi, tinguem en compte que quan algú qualifica de dialecte una determinada llengua, o bé és un gran desconeixedor del tema, o bé un imperialista que pretén imposar la seva llengua. Que no ens aixequin la camisa.

Nota: aquest apunt ha estat publicat posteriorment com a article al Diari Gran del Sobiranisme.