Pàgines

dilluns, 23 de desembre del 2013

Triar el cafè



Una ciutat mitjana dels Estats Units. Entre molts altres negocis, una dotzena de cafeteries de tota la vida. No es fan d’or, però van funcionant. Oferta equiparada a la demanda. Tot d’una, una cadena de cafeteries d’abast nacional hi obre un nou establiment. I un altre. I un altre. I un altre. I encara un altre. I un més. L’oferta supera la demanda. Saturació del mercat. Totes les cafeteries entren en pèrdues, incloses les de la cadena. Guerra de preus. Incapaces d’aguantar el nou context, les cafeteries van tancant una rere l’altre. Totes? No. La cadena, que pot cobrir les pèrdues amb els guanys que obté en centenars d’altres poblacions, manté els seus establiments. Finalment només hi resten una dotzena de cafeteries, totes de la cadena. Oferta equiparada a la demanda. Beneficis.

Aquesta és l’estratègia salvatge que segueixen moltes grans empreses de serveis i de distribució, sobretot als Estats Units. Conseqüències? Destrucció del petit negoci, dependència econòmica de capitals forasters, uniformitat. El liberalisme, gran aliat del model únic de pensament i d’acció, s’imposa arreu i es converteix en una autèntica amenaça per a la diversitat i la sostenibilitat. A tots els nivells: econòmic, ecològic i sí, també, lingüístic. Un exemple?

Una comunitat lingüística mitjana, que s’expressa en la llengua pròpia en tots els espais públics. Normalitat lingüística. Per raons polítiques, la comunitat passa a estar sota la sobirania d’un estat aliè. Aquest estat imposa la seva llengua a l’administració local. I a l’escola. I als mitjans de comunicació. Un a un, tots els usos públics van decantat-se cap a la llengua dominant, la de l’estat. Incapaç de resistir l’ofec, la llengua pròpia va quedant arraconada. La seva presència en els usos interpersonals va disminuint, també en l’àmbit privat. Se n’atura la transmissió intergeneracional. La llengua es perd. La llengua de l’estat ocupa tots els espais d’ús. Normalitat lingüística, però en la llengua imposada. Què més? Pèrdua de diversitat lingüística global. Desaparició d’una manera única i genuïna d’entendre l’entorn, d’interpretar-lo, perquè cada llengua és un univers. Una alternativa menys per fer front al pensament únic. Uniformitat.

Els nostres hàbits lingüístics estan condicionats, per defecte, pels interessos del poder. Si la nostra llengua primera és també la llengua del país, renunciar-hi és una manera de sotmetre’ns als dictàmens d’un estat que ens vol aniquilar com a comunitat. Canviem de llengua sense adonar-nos que, amb aquest gest senzill, l’estem abocant a la substitució. Aprendre a usar-la en qualsevol context, sense complexos, i deslliurant-nos dels prejudicis que ens han inculcat, és una manera de reafirmar-nos en la nostra personalitat i de fer palès el nostre compromís envers totes les llengües i les cultures del planeta. Perquè si cada llengua conserva els espais d’ús que li són propis assistirem a la normalització de totes les cultures i de totes les identitats. La resposta és la proximitat. Cosmopolitisme ben entès. Transformar la societat és possible si trenquem els marcs referencials que ens volen imposar, ja sigui negant-nos a parlar com volen que parlem o negant-nos a fer el cafè on volem que el fem. Ras i curt.

Directa, 18-12-13

dijous, 19 de desembre del 2013

I si parlem un cop més amb el veí de Sabadell?



Quan van proposar-nos de presentar I si parlem amb el veí del segon? per tercera vegada a Sabadell vaig tenir certs dubtes. Em semblava que qui estava interessat en el llibre ja devia haver vingut a alguna de les presentacions que havíem fet. Però no! Ahir vam ser a la Biblioteca Pública de Gràcia –una biblioteca fruit de la voluntat popular– i va venir-hi genteta. I no només això, sinó que ens van proposar de fer una quarta presentació, al barri de Can Feu, per a un grup de voluntaris de l’ANC. Un acte ben profitós.

Ressenya a Llengua Nacional.

dimecres, 18 de desembre del 2013

I si parlem amb el veí de Rubí?


Rubí. Un ateneu espectacular. Entrevista a la ràdio. Una sala impressionant. Plena. A primera fila, l’escriptor Enric Larreula i l’ex-director general de la Bressola, Joan-Pere Le Bihan. Una presentació impecable per part de l’ANC. I si parlem amb el veí del segon? Preguntes interessants. Signatures i dibuixos. Un bon sopar. Gent compromesa. Quina organització!

Entrevista a Ràdio Rubí.

dissabte, 14 de desembre del 2013

I si parlem amb el veí de Figueres?

Avui hem estat a Figueres presentant I si parlem amb el veí del segon?, convidats per Òmnium Cultural Alt Empordà. I sabeu què? La seu de l’entitat és just al damunt de la comissaria de la Policía Nacional espanyola. La imatge de la senyera onejant per sobre de la bandera espanyola està tan carregada de simbolisme que em sembla que no cal dir res més, oi?

dijous, 12 de desembre del 2013

Pregunta confusa, resposta clara

Pregunta confusa? Resposta clara. En català, sí sí. En occità, òc òc. En espanyol, sí sí. En anglès, yes yes. En francès, oui oui. En èuscar, bai bai. O dit d'una altra manera, bye bye. Bye bye Spain. Ho hem de tenir ben clar.

dimecres, 11 de desembre del 2013

22 contes a Sabadell



Sabeu quina és la paraula més llarga en català que conté totes les vocals? Anticonstitucionalment. Una bona paraula per fer servir divendres passat, mentre alguns es manifestaven per un text que legitima un rei imposat pel franquisme, que dóna la supremacia a l'exèrcit, que nega l'existència de cap nació que no sigui l'espanyola i que discrimina per raó de llengua.

Nosaltres, però, anem fent. Ahir vam presentar a Sabadell el llibre 22 contes a la vora de la independència, contes que hem escrit autors d'arreu dels Països Catalans amb el rerefons d'un procés que ens vol portar cap a un nou estat català, republicà, obert i democràtic, a les antípodes de l'estat espanyol. Un llibre que és una reivindicació del procés independentista, de la vigència dels Països Catalans –negats per un parlament balear que, en fer-ho, els visibilitza–, de la importància de la literatura en la normalització d’una cultura minorada i del valor intrínsec del conte com a gènere literari. Tota una declaració d’intencions. I tot un goig presentar-lo ahir a La Llar del Llibre amb escriptors amics, com en Jordi S, en Xavier o la Rosa, d'altres que he conegut gràcies a aquest llibre, com en Jordi B o en Francesc, i, sobretot, amb la Salut.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Les classes dominades



El casino dels senyors
Joaquim Amat-Piniella
Reedició d’Ensiola, 2013

El casino dels senyors ens permet descobrir les pulsions més desconegudes de les classes benestants abans i després d’una guerra que va canviar el paisatge del país.”

Joaquim Amat-Piniella, nascut a Manresa ara fa just 100 anys, és conegut sobretot com a autor de K.L. Reich, l’esfereïdora novel·la sobre els camps de concentració de l’Alemanya nazi que va escriure a partir de la seva pròpia experiència a Mauthausen. El llibre, que ha esdevingut una obra cabdal per entendre –i, en conseqüència, per denunciar– tota forma de feixisme, és sense cap mena de dubte la seva obra cabdal. Emperò, Amat-Piniella, intel·lectual amb una vasta formació, dinamitzador cultural i polític republicà, va escriure també articles, poesia i diverses novel·les, la primera de les quals fou El casino dels senyors.

            Publicada inicialment l’any 1956 i reeditada enguany per l’editorial Ensiola, El casino dels senyors és un retrat de les classes adinerades d’una capital de comarca des de l’òptica de l’exconserge del casino. Com havia fet abans Miquel Llor amb la seva Comarquinal, el nom rere el qual amagava Vic a Laura a la ciutat dels sants, Amat-Piniella ens presenta La Ciutat, la seva Manresa natal, i ho fa intercalant-ne imatges d’abans i de després de la guerra, sempre des de dins del casino dels senyors, denominació amb què era conegut popularment el casino manresà.

            El plantejament del llibre és, des de bon començament, del tot original. Quinze anys després de la seva mort, el protagonista té l’oportunitat de tornar a la terra com a fantasma per fer un report sobre l’estat del món. Les dates no són casuals. Amat-Piniella escriu el llibre l’estiu de 1955 i, per tant, entenem que el protagonista va morir cap a l’any 1940, és a dir, just acabada la guerra. El seu retorn és, doncs, en certa manera, el retorn d’un exiliat, algú que havia abandonat el seu univers i que, anys després, torna a casa i la troba completament canviada. Però això no és tot. Torna com a fantasma, com a mer observador, però aquesta posició no dista excessivament de la que tenia com a conserge. Immers en un món que no era el seu, el de la burgesia manresana, des de la seva professió ja era poc més que un testimoni de les relacions, les tensions i els secrets d’una classe social que vivia aïllada de la resta dels ciutadans. Aquest fet permet que les imatges del passat i del present se succeixin amb tota naturalitat i ens ofereixin un retrat complet d’un lloc, d’una època i d’un estrat social.

            La voluntat de revelar allò que passava entre les parets del casino queda palesa des del primer instant, quan el protagonista ens explica que “Blanques les parets com abans, no ho eren; les havien repintades de color crema. Això pot tenir un valor simbòlic [...]. Arriba un moment en què és millor reconèixer les coses tal com són, i es podia dir que el Casino feia confessió de les seves culpes.” Tota una declaració d’intencions. La crítica directa tampoc no es fa esperar. Frases com “en un Casino com cal, on els socis van a fer el senyor”, “a la ciutat la presumpció sortia a més bon preu” o “la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la humanitat” evidencien la consciència de classe d’Amat-Piniella, que parla sense embuts a través del protagonista. Com hi parla, també, quan es plany del poc interès per la lectura que mostren els socis del casino. Tanmateix, no tots són iguals, vol aclarir. Alguns dels personatges, com per exemple el matrimoni Bas i el senyor Vallbé, sí que demostren un interès sincer per la cultura. “Ambdós eren wagnerians, debilitat que [...] no constitueix cap deshonra”, deixa anar el protagonista, com si l’autor, aprofitant l’avinentesa, no hagués pogut evitar denunciar la instrumentalització de l’obra de Wagner per part del nacionalsocialisme; les referències al feixisme, a voltes subtils, però sempre presents en l’obra d’Amat-Piniella.

            La crítica envers les classes dominants, ferotge en el fons però atenuada en la forma per grans dosis d’humor intel·ligent, esdevé, doncs, una constant al llarg de la novel·la: la presumpció, l’esnobisme, la vanitat, les aparences, la hipocresia i els interessos defineixen la manera de ser d’aquells que, com deixa anar l’autor, observen la ciutat des de dalt. Des de dalt del casino, des del terrat, certament, però també des de dalt de tot de la jerarquia social.

            Hi ha un altre element, emperò, que també té un paper rellevant en l’obra, i és la comparació inevitable entre La Ciutat d’abans de la guerra i la de després. Talment com l’emigrant que, lluny de la pàtria, la idealitza i, quan hi torna, se’n sent decebut, el protagonista no pot evitar depassar les parets del casino i recórrer alguns dels principals carrers de la població i, també, desencantar-se amb allò que veu: “[...] em vaig adonar que (els arbres) creixien fins a assolir una puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix el neguit de veure-la massa acordada a les normes d’un cosmopolitisme despersonalitzat, uniforme i avorrible”. I no tan sols ha canviat la ciutat, sinó també els seus habitants i els seus costums. Ho fa palès quan, amb aire profètic, assegura que “la pèrdua del gust a conservar els diners és un signe de despreocupació social que [...] pot portar molts dels qui arribin a vells a situacions d’indigència”. O quan, amb un clar toc d’humor, se sorprèn de com han canviat les relacions entre els sexes. “Ets de por!”, sent que un noi diu a una noia, mentre pensa que “dir-li a una noia [...] que és de por és com perquè a un no li mirin mai més la cara...”.

            El punt mig entre aquest “abans” i “després” de la guerra el trobem a la part final del llibre, quan assistim a l’entrada de les milícies antifeixistes al casino, just després que triomfés la revolució. Una revolució que, com diria Orwell, went wrong, i que va acabar sent derrotada pel feixisme i la seva llarga dictadura. El casino dels senyors, publicat precisament en plena dictadura, no va quedar al marge dels condicionants de l’època, de manera que ens ha calgut esperar la reedició que n’ha fet Ensiola per poder gaudir-ne sense censura. Un al·licient més per endinar-s’hi i, de retruc, redescobrir el pensament d’Amat-Piniella.

Lletres, desembre 13-gener 14

Nota: també la podeu llegir en aquest enllaç del web de Lletres.

dijous, 5 de desembre del 2013

Activisme lingüístic i literatura



La llengua i la literatura són indestriables. I encara més en els casos de llengües minorades, en els quals la literatura és un instrument al servei de la normalització lingüística. Potser per això, en aquest país nostre, hi ha tants activistes lingüístics que esdevenen escriptors i escriptors que esdeven activistes lingüístics. Ahir, a la presentació del llibre Viatge a l’illa dels pingüins a Sabadell, n’érem tres. En Bernat Gasull, autor del llibre i impulsor de la Plataforma per la Llengua, i en Pep Abad, un referent en la defensa del català a la ciutat i, també, escriptor i historiador; que em convidessin a presentar el llibre i a compartir la taula amb ells va ser, no cal dir-ho, tot un luxe.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Si m'ho permeteu


Ara que està tan de moda parlar de quina hauria de ser la pregunta del referèndum o consulta, permeteu-me que hi faci una modesta aportació. I per ser original, he volgut utilitzar expressions ben genuïnes. Aquí les teniu.

“Voleu que Catalunya toqui el dos d’Espanya?”

o bé

“Voleu que Catalunya foti el camp d’Espanya?”

Pel que fa a les respostes, i com que és evident que les terceres vies no van enlloc, proposo aquestes:

“Sí”

“Oi tant!”

Què us sembla? No sóc ni jurista ni expert en dret internacional, però fan el fet, oi? En triïn una d’aquestes -tinc la sensació que no ho faran- o bé una altra, que facin el favor de posar-se d’acord, si us plau. Clar i català.

dissabte, 30 de novembre del 2013

I si parlem amb el veí de Vilassar de Mar?



Fa uns dies vaig llegir un article a l’ABC francament representatiu. Deia que “El Estado está en la obligación y en la urgencia de poner coto a los avances separatistas y a las audacias del nacionalismo en Cataluña, que van tomando proporciones desbordadas y que constituyen ya una amenaza seria para la gran Patria española”. Va semblar-me tan interessant que el vaig incloure a I si parlem amb el veí del segon?, sobretot perquè, per sorprenent que pugui semblar, és de l’any 1922. Noranta anys després continuen exactament igual!

Nosaltres, però, anem presentant el llibre arreu del país. Ahir, a Vilassar de Mar, al Casal Popular Atzari, amb el foc crepitant al nostre darrere.

dijous, 28 de novembre del 2013

Al club de lectura, ni ases ni bèsties



L’escriptor entra a la sala. Li donen la benvinguda al club de lectura i ell agraeix que l’hagin convidat a parlar del seu llibre. Els assistents comenten, pregunten, escolten. Sí, són històries amb un toc fantàstic, però estan basades en fets reals. Cada dos per tres arriba algú més. La sala es va omplint. Quan les cadires són plenes, la gent seu a les taules. Quan les taules són plenes, els assistents s’amunteguen els uns sobre els altres. Ja no hi cap ningú més. Una dona esternuda. Un esternut. Dos esternuts. Tres esternuts. Quan arriba al vuitantè esternut, s’alça del seu lloc i comença a volar per la sala. Aprofita per canviar la bombeta fosa, li demanen. L’escriptor continua parlant dels contes. L’escriptor reivindica el conte com a gènere. L’escriptor somia. S’acaba la tertúlia. La dona voladora ja no esternuda. La sala comença a buidar-se. M’ha agradat, comenta una de les assistents, però històries tan surrealistes com les del llibre no poden ser veritat.

dimarts, 26 de novembre del 2013

I si parlem amb el veí del segon?, 2a edició



Gràcies a totes les persones que heu comprat I si parlem amb el veí del segon?, que l’heu llegit, que l’heu regalat, que n’heu parlat, que l’heu ressenyat, que l’heu recomanat, que ens heu convidat a presentar-lo o que heu assistit a les presentacions que n’hem realitzat. Gràcies a tots vosaltres perquè n’heu fet possible una segona edició, una edició amb una lleugera actualització en els continguts i, també, per als més observadors, amb algun retoc subtil a la coberta. Gràcies pel vostre suport i, si us plau, continueu parlant amb els indecisos, que tenim molta feina!

Ressenya al Diari Gran del Sobiranisme.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Una aventura lingüística a Berga



Anar a Berga a presentar Català a la carta convidat pel CPNL i que un dels assistents, d’origen kosovar, expliqui com la independència del seu país –encara no reconeguda per l’estat espanyol– ha estat decisiva per normalitzar la seva llengua i la seva identitat és tota una lliçó. La voluntat popular, la democràcia, la normalitat. Tot allò que Espanya no entén.

dijous, 14 de novembre del 2013

I si parlem amb el veí de Sant Cugat del Vallès?



Ahir vam presentar I si parlem amb el veí del segon? a Sant Cugat i d’entrada ens cal dir que l’ANC i Òmnium van demostrar una gran capacitat de convocatòria. Quin goig de sala! D’entre totes les intervencions, que van ser moltes, ens quedem amb la d’una persona que va comentar que el nostre llibre és el regal ideal per a una campanya que estan duent a terme a la població: “Apadrina un indecís”. Impressionant! Va agradar-nos tant la proposta que, tal com vam dir-los, ens la fem nostra i a partir d’ara, a les presentacions, proposarem que els assistents –que sovint ja fan cara de convençuts– apadrinin un indecís tot regalant-li el llibre. Gràcies pel suggeriment!

Entrevista a Cugat.cat.

Entrevista al magasín de Cugat.cat.

Nota al web de l'ANC de Sant Cugat.

Ressenya del llibre a El Singular Digital.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Rock en català



A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, els amants del rock i del català vam poder constatar allò que ja sabíem: que es podia fer rock en català amb tota naturalitat. L’esclat del rock català va ser un pas més cap a la normalització social de la llengua i va servir també per assentar unes bases musicals que ens permeten entendre la plenitud actual de l’escena catalana. D’entre tots els grups que van sorgir, sempre he tingut una predilecció per Els Pets. Els he vist tantes vegades que no crec que pugui comptar-les! La darrera, ahir a Sabadell. Continuen sent únics.

Videoclip de Bombolles.

divendres, 8 de novembre del 2013

I si tornem a parlar amb el veí de Sabadell?


Ahir vam tornar a presentar I si parlem amb el veí del segon? a Sabadell. Va ser com a acte de cloenda del Correllengua, convidats per la CAL i el Casal Can Capablanca i, aprofitant que era la Diada de Catalunya Nord, vam reivindicar un cop més la unitat dels Països Catalans. Una curiositat? No ens van demanar si teníem pensat traduir el llibre a l’espanyol, com sol passar a la majoria de llocs on anem, però sí que ens van proposar de traduir-lo a l’anglès, per ajudar a internacionalitzar el procés sobiranista. Per nosaltres, no cal dir-ho, seria un honor!

dimecres, 6 de novembre del 2013

I si parlem amb el veí de Badalona?


Cada vegada que un polític espanyol parla dels “nacionalistes” em desconcerta. Nosaltres volem un estat independent per gestionar els nostres propis recursos i per no haver de justificar-nos davant de ningú. Ells, en canvi, només parlen de la indissoluble unitat de la nació espanyola. A mi no m’enganyen. Els nacionalistes són ells.

Gràcies a les delegacions badalonines de l’ANC i d’Òmnium, al Casal Antoni Sala i Pont i a la llibreria Saltamartí per haver-nos convidat a parlar de tot plegat, bo i presentant I si parlem amb el veí del segon? a l’Espai Betúlia.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Un país normal



Un país normal surt als mapes. Un país normal té veu a les Nacions Unides. Un país normal pren les seves pròpies decisions. Un país normal està obert als altres. Un país normal gestiona els seus recursos. Un país normal prioritza les necessitats dels ciutadans. Un país normal s’expressa en la llengua pròpia i respecta totes les altres. Un país normal escriu la seva història. Un país normal no ha de demanar permís per ser com és. Un país normal no té els balcons plens de banderes. Un país normal no ha de dir que és normal. Qui no vol ser un país normal?

dissabte, 26 d’octubre del 2013

I si parlem amb el veí de Montcada i Reixac?



Fer un acte en un ateneu és com obrir una finestra a l’època en què la consciència de classe i la de poble, del tot indestriables, començaven a despertar-se. Els ateneus, focus de cultura, de somnis, de revoltes, continuen exercint un paper decisiu en la dinamització social de molts pobles i seria difícil trobar un lloc millor on parlar del nou estat que volem construir. Per això va ser un luxe tornar ahir a l’Ateneu ABI de Montcada per presentar I si parlem amb el veí del segon? El Correllengua, un cop més, treballant per la llengua, la cultura i el país.

Notícia a La Veu.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

El mitjà necessari



Entenc que hi hagi gent que estigui farta del fet que, dia sí dia també, el procés independentista encapçali la informació política. No estem desatenent els altres temes de caire sociopolític? Ni de bon tros. La independència no és un objectiu per se, sinó el mitjà a través del qual tenim la possibilitat de crear un nou model de societat. No és un canvi de bandera i prou. Per això en parlem tant i tant. Amb un nou estat deixem enrere l’espoli econòmic, l’assetjament cultural i lingüístic i la invisibilitat internacional. Amb un nou estat tenim l’oportunitat de bastir un país basat en la democràcia participativa i el respecte a la diversitat, un país amb una economia social que posi les persones per davant dels mercats i un entorn laboral que reconegui els drets dels treballadors per davant dels interessos del capital, i un país amb una acció de govern que no destini ni un ral a mantenir reis, oligarquies autoritàries, militars colpistes i altres anacronismes, ans prioritzi polítiques socials d’equitat, solidaritat i redistribució de la riquesa. Un país basat en els valors. Potser tot plegat és una revolució, però és l’única manera d’assolir allò que hauria de ser un país normal.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

22 contes a la vora de la independència



Voliana Edicions acaba de publicar el llibre 22 contes a la vora de la independència, un recull de contes escrits per diversos autors d’arreu dels Països Catalans amb el rerefons del procés independentista. Jo hi he pres part amb un conte titulat La sortida i no cal dir que m’ha fet molta il·lusió. Per raons diverses. D’entrada, perquè són contes, el meu gènere literari predilecte, un gènere sovint infravalorat però gràcies al qual, en gran part, Alice Munro acaba d’obtenir el Premi Nobel de Literatura; d’altra banda, perquè he pogut compartir publicació amb bons amics escriptors, amb autors que fa temps que llegeixo i amb d’altres que he conegut amb aquest llibre; i, també, perquè és una obra sorgida a l’escalf d’un procés que vol fer del nostre un país normal. Al web de l’editorial podeu trobar-ne més informació.

dijous, 10 d’octubre del 2013

I si parlem amb el veí de Sentmenat?



Ahir, Diada del 9 d’octubre, vam aprofitar la presentació del llibre I si parlem amb el veí del segon? a Sentmenat per reivindicar un cop més els Països Catalans. I és que encara que l’actual procés cap a la independència se centri en el Principat, no podem deixar de banda la resta de la nació, aquella que s’expressa, crea i interpreta la realitat, també, en català. Per cert, em quedo amb la intervenció d’una de les persones assistents, que va insistir en el fet que, si bé la incertesa de com seria una Catalunya independent pot generar certa por, més en fa la idea de continuar formant part d’un estat espanyol que és, per a nosaltres, una ruïna lingüística, cultural i econòmica.

Entrevista a Ràdio Sabadell (8-10-13)

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Una aventura lingüística o I si parlem amb el veí de Castellar del Vallès?



La veritat és que ahir, quan vaig veure la tempesta que queia a Castellar just abans de la presentació de Català a la carta i I si parlem amb el veí del segon?, vaig pensar que no hi assistiria ningú. Però sí! Els castellarencs són tossuts i van ocupar tots els seients de la biblioteca i em van permetre fer aquesta presentació mixta de llengua i independència, una presentació que va servir per donar el tret de sortida al Correllengua que organitza la CAL local.

divendres, 4 d’octubre del 2013

I si parlem amb el veí de Sabadell?



Ahir vam fer la primera presentació del llibre I si parlem amb el veí del segon?, a Sabadell, i he de dir que encara estic impressionat pel nombre d’assistents. La sala era plena a vessar, hi havia gent dreta al final i, fins i tot, algú mig a fora! Així doncs, aprofito per donar un cop més les gràcies a les entitats organitzadores, Òmnium, la CAL, la Plataforma per la Llengua i l’ANC, i, sobretot, a totes les persones que van pensar que l’acte i el llibre podien ser interessants. Gràcies per la confiança!

Entrevista al Diari Sabadell.

Notícia a iSabadell.

Notícia al Diari Sabadell.

Notícia al web d'Òmnium Sabadell.

divendres, 27 de setembre del 2013

Cent anys dels dos amics



Dos amics de vint anys
Sebastià Alzamora
Proa, 2013

Tot poble necessita recrear els seus mites, commemorar les efemèrides històriques i reivindicar les figures que han perfilat la seva manera de ser col·lectiva al llarg dels segles. I no pas amb la voluntat de fer-ne exhaltacions feixistoides o demostracions desaforades de nacionalisme excloent, com alguns –sovint àvids practicants d’ambdues tendències, paradoxalment– pretenen fer creure amb la intenció de desacreditar-les, sinó per fer visible la genuïnitat que cada cultura duu implícita, aquella manera única i incomparable d’entendre l’entorn, de relacionar-s’hi i, per tant, de presentar-se davant de les altres. Cada cultura és un granet de sorra en el gran cove de la cultura universal, i així ho interpreta el cosmopolitisme ben entès, aquell que defuig la globalització uniformadora per no ser res més que una màquina d’aniquilar identitats. Sols amb la suma de cadascuna de les cultures podrem fer front a la tendència assimiladora que ens vol uniformes i incapaços de trobar alternatives al pensament únic que ens ve imposat.

En el nostre cas, pel fet de ser una cultura minorada, arraconada i perseguida durant segles, ens ha calgut dur a terme un esforç addicional a l’hora de realitzar aquesta tasca. No només hem hagut de saber mantenir encesa l’espurna que ens fa ser com som, és a dir, allò que fan les cultures d’arreu, sinó que ho hem hagut de fer a despit de la voluntat assimiladora dels estats a què estem subjectes i, a voltes, davant la incredulitat o la deixadesa dels propis catalans, carregats de prejudicis i complexos d’inferioritat.

Emperò, en aquest afany de normalitat, els catalans hem tendit massa sovint a centrar-nos exclusivament en figures cabdals, imprescindibles sens dubte, però figures que amb la seva projecció han acabat fent ombra a d’altres que ens cal també tenir ben presents i l’aportació de les quals és del tot necessària i inqüestionable.

És, possiblement, el cas de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Enguany celebrem el centenari del naixement d’aquests dos referents de la poesia catalana del segle XX. Tanmateix, l’obra d’Espriu, a bastament difosa –i ara, en ple procés sobiranista, políticament actualitzada en certa manera–, té una popularitat que de vegades arriba a invisibilitzar, involuntàriament, la poesia de l’autor illenc. Reivindicar per igual ambdós autors és una de les fites de Dos amics de vint anys, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora.

Estant Rosselló-Pòrcel internat al sanatori del Brull, Espriu repassa la relació que ha tingut amb l’amic poeta i que s’havia iniciat uns anys abans a la Residència d’Estudiants de Barcelona on estudiaven i en la qual Rosselló-Pòrcel exercia, també, de bibliotecari. L’admiració mútua, fruit de les inquietuds literàries que comparteixen, però també de les marcades personalitats d’un i altre, acaba derivant en una estreta amistat que només podrà fer minvar la política –Rosselló-Pòrcel acaba decantant-se pel comunisme mentre Espriu manté un posicionament més aviat apolític– i l’enamorament –vers una mateixa noia, s’intueix–.

El llibre ens mostra un Espriu i un Rosselló-Pòrcel a l’inici de les seves carreres literàries, ambiciosos, convençuts que han de ser les veus de la seva generació. Són anys en els quals Espriu publica narrativa, com bé s’encarrega de remarcar sempre l’amic, que el qualifica insistentment de prosista. Són anys de soirées poètiques, que tant atreien Rosselló-Pòrcel i que tant abominava Espriu. I són, lògicament, anys d’esplendor per a la intel·lectualitat catalana, que comença a bastir estructures de normalitat cultural. La Residència d’Estudiants bull d’iniciatives i entre les seves parets hi estudien alguns d’aquells que esdevindran referents culturals en la llarga nit de la dictadura franquista. Així, Joan Teixidor, Joan Vinyoli o Marià Manent, sempre acompanyats pel mestre Carles Riba, esdevenen personatges d’una novel·la que en recalca l’erudició i la voluntat de dur la cultura catalana al primer nivell, però també les fortes desavinences que sorgeixen entre ells i Espriu i Rosselló-Pòrcel. Acompanyats d’Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, els dos protagonistes parlaran de literatura i ens n’oferirian les seves visions a vegades contraposades.

Dos amics de vint anys rememora també el cèlebre viatge del Ciudad de Cádiz, el vaixell en què, sota els auspicis de la República espanyola, es van trobar estudiants de primer nivell d’arreu de l’Estat espanyol per dur a terme un creuer per la Mediterrània que els permetés conèixer, de primera mà, les diverses cultures amb què hem compartit la història. A mode de curiositat, es fa especialment interessant l’arribada del vaixell al port de Salònica, on són rebuts de manera entusiasta pels descendents dels jueus expulsats de la península ibèrica en l’època dels Reis Catòlics. I ho és, d’interessant, perquè alguns d'ells s’expressen encara en judeocatalà, la variant del català que parlaven els habitants dels calls d’arreu del país.

La novel·la és, doncs, un recorregut per l’etapa d’estudiants dels poetes, tant des de l’aspecte personal com literari, però és també un recorregut per la seva època i pels fets que van marcar-la. Escrita en primera persona, la narració va alternant la veu dels dos amics i descriu amb perfecta nitidesa l’amistat que els va unir, els esmolats diàlegs que es van regalar des del primer encontre, i la violència verbal de la confrontació ideològica que els va dur a distanciar-se poc abans de l’inici de la guerra.

Amb Dos amics de vint anys, Alzamora fa el seu particular homenatge a Espriu i Rosselló-Pòrcel en el centenari del seu naixement, i ho fa mostrant-nos-en el vessant més humà. Gràcies a la novel·la, recuperem l’Espriu més desconegut, el novel·lista eclipsat per la seva pròpia obra poètica. I recuperem, sobretot, la figura de Rosselló-Pòrcel, l’eminent poeta que amb els seus versos va fer-se un lloc d’honor en la literatura catalana del segle passat. Recuperant aquests referents, reivindicant-ne la vigència i rellegint-los amb calma estem fent passes per assolir la plena normalitat per a la nostra cultura, una normalitat que ens permetrà fer-la visible, oberta i desacomplexada. Tal com ha de ser tota cultura.

Lletres, setembre-octubre 13
Podeu llegir-la també en aquest enllaç de Lletres

dilluns, 16 de setembre del 2013

Escrivint la Història



Catalans de soca-rel, que parlen sempre o habitualment en català, i que són del Barça. D’acord. Però també catalans d’arrel espanyola, nous catalans acabats d’arribar d’altres països, catalans que també se senten espanyols, catalans ex-votants dels PP, catalans que s’expressen sempre o habitualment en espanyol, catalans amb altres llengües, catalans apassionats per la literatura espanyola, catalans que ballen flamenc, catalans seguidors del Real Madrid, catalans de l’Espanyol, catalans que animen les seleccions esportives espanyoles. No parlo de perfils hipotètics, sinó de persones amb noms i cognoms que dimecres passat van donar suport a la Via Catalana cap a la Independència. Perquè la República Catalana és un horitzó obert, inclusiu i que té com a objectiu crear una societat millor per a tots plegats.

Repeteixo allò que vaig dir l’11 de setembre?

Diuen que la història l’escriuen els vencedors. Però no és vencedor qui guanya una guerra, sinó qui, 299 anys després d’una derrota, continua fent via cap a la independència. Benvinguts a la Història.

dilluns, 9 de setembre del 2013

I si parlem amb el veí del segon?



La independència ha deixat de ser l’anhel d’una minoria i ha esdevingut una necessitat col·lectiva. L’asfíxia econòmica, social i cultural a què es veu sotmès el país només ens deixa aquesta sortida. Queda molta feina per fer, però. Un procés d’aquestes característiques genera dubtes, sobretot en aquella part de la població que fins ara no s’havia plantejat donar-hi suport.

Amb la voluntat d’explicar els avantatges de la independència i fer-ho d’una manera planera, senzilla i, si és possible, amena, acabo d’escriure I si parlem amb el veí del segon? La independència explicada als indecisos. El llibre, que compta amb les il·lustracions de Toni Il·lustració i està publicat per l’editorial sabadellenca La Puigvertina, és breu i concís, i va adreçat a independentistes que vulguin disposar d’un argumentari bàsic a favor de l’estat propi però, sobretot, a aquelles persones que encara no s’han posicionat i que són les que han d’acabar creant la majoria social que ens dugui a la República Catalana. Un llibre per regalar als indecisos, doncs. Perquè ens cal entendre que la independència beneficia tots els catalans, independentment dels orígens, de la llengua que parlin habitualment o de la condició econòmica.

Nota: podeu trobar la informació de les presentacions que anirem fent i dels punts de venda on el podeu adquirir en aquesta pàgina de facebook.

dimarts, 3 de setembre del 2013

Reticències



No sé per què el PP i Ciudadanos tenen tantes reticències a assistir als actes de la Diada. Nosaltres hi commemorem una derrota, però ells hi poden celebrar una victòria. O potser saben que són realment ells els derrotats, perquè 300 anys després d’aquells fets encara no han estat capaços d’assimilar-nos?

diumenge, 1 de setembre del 2013

Nacionalitats triades



No vull que em facin triar entre ser català o espanyol, diuen els unionistes. I qui ho ha dit, que en una República Catalana estiguem obligats a triar sols una cosa o l’altra? Disposar d’un estat independent ens ha de permetre triar, certament: podem ser catalans, podem ser espanyols, però també, si ho volem, podem ser catalans i espanyols alhora. O és que algú es pensa que l’Estat català no acceptarà les dobles nacionalitats? Bé prou que hom pot tenir-ne més d’una, de nacionalitat! No com ara, que ens sentim com ens sentim, només podem ser oficialment espanyols. La democràcia es fonamenta en el dret a decidir i en el respecte a la manera de ser de cadascú. La nul·la cultura democràtica de l’Estat espanyol, del qual els unionistes són els grans defensors, els deu impedir entendre-ho.

dijous, 22 d’agost del 2013

Les llengües, els dialectes i l'imperialisme lingüístic



L’altre dia un bon amic em va demanar quina diferència hi ha entre llengua i dialecte i, com que la pregunta també sol sortir en els tallers que imparteixo, m’ha semblat adient explicar-ho aquí. Sense afany d’exhausitivitat, sinó esbossant simplement els conceptes bàsics!

Gràcies a l’imperialisme lingüístic, predomina la falsa creença que un dialecte és una forma de comunicació que no arriba a la categoria de llengua. Parlen un dialecte, pobrets! Amb aquest discurs, l’imperialisme ha pretès que els pobles conquerits abandonessin, avergonyits, la seva llengua –quelcom inferior, com s’han encarregat d’inculcar-los titllant-la de dialecte o patuès– i adoptessin la llengua de l’imperi, una llengua de debò. Per què? Doncs perquè les llengües ens mantenen arrelats, ens identifiquen com a membres d’una comunitat, de manera que si renunciem a la pròpia, deixem de ser qui som i obrim la via a ser assimilats.

Però no, els dialectes no són llengües a mig fer. Tot allò que hom parla és sempre una llengua, s’escrigui o no s’escrigui, la parlin mil persones o mil milions. I què és un dialecte? Doncs no és res més que cadascuna de les variants d’una llengua. Posem-ne exemples? Jo parlo una llengua, el català, en el dialecte o variant central; algú de Maó també parla català, però ho fa en el dialecte o variant menorquina. Un londinenc parla anglès, en el dialecte de la capital anglesa; un novaiorquès també parla anglès, però en el dialecte de Nova York. Així doncs, tots parlem una llengua i, d’aquesta, una variant o dialecte particular. I així amb totes les llengües, tret d’aquelles prou petites o concentrades geogràficament com per no tenir variants.

I, per cert, com sabem que el català és una llengua i no un dialecte de l’espanyol, com a voltes ha intentat difondre l’espanyolisme més ranci? Doncs perquè el català té les seves pròpies característiques a nivell lèxic, gramatical i sintàctic que la diferencien de les altres llengües. I, a més, la història ens mostra que tant català com espanyol van ser inicialment uns dialectes del llatí que van anar evolucionant en paral·lel fins a crear llengües noves; en cap cas el català va derivar de l’espanyol.

I ara que en parlem, un dialecte pot esdevenir una nova llengua? Doncs sí, si va distanciant-se a dels altres dialectes a tots els nivells esmentats, ja sigui per aïllament geogràfic o per voluntat política. Si penseu en el català, però, per ara no està passant, tot i els intents de l’espanyolisme d’esquarterar-lo; de fet, abans sorgiran noves llengües a partir de dialectes de l’espanyol o l’anglès que no pas del català.

El que també pot passar, però, és que una llengua s’acabi acostant tant a una altra que acabi perdent els atribuits genuïns que li donen personalitat. Aleshores aquesta llengua assimilada acabaria esdevenint un mer dialecte de l’absorbent. Quan parlem del catanyol, d’aquesta barreja entre català i espanyol, fem referència a aquest risc!

Per no embolicar encara més la troca, i a mode de síntesi, tinguem en compte que quan algú qualifica de dialecte una determinada llengua, o bé és un gran desconeixedor del tema, o bé un imperialista que pretén imposar la seva llengua. Que no ens aixequin la camisa.

Nota: aquest apunt ha estat publicat posteriorment com a article al Diari Gran del Sobiranisme.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Manual del lingüicida



Context:
Ets el president d’un territori autònom amb dues llengües oficials, una de les quals és la pròpia i l’altra hi va ser imposada fa cosa de tres segles. El teu objectiu, com a bon serf de l’amo –l’estat–, és aniquilar la pròpia i convertir el territori en un bonic paratge monolingüe.


Passos:
- Menysprees la llengua pròpia en els actes oficials.
- Elimines les ajudes als mitjans de comunicació privats que la utilitzen. 
- L’arracones en els mitjans públics. 
- Et retires de qualsevol ens compartit amb altres territoris que també la parlen. 
- Ofereixes la possibilitat de realitzar l’escolarització en la llengua de l’estat. Si la resposta social és mínima, suprimeixes per llei la immersió lingüística en la pròpia i t’inventes un sistema trilingüe que a la pràctica la converteixi en quelcom residual. Ah, i per si de cas, li dónes un nom nou i encarregues llibres de text fets a mida.

Possibles obstacles:
Que el poble es planti, que arreu del territori surtin moviments de defensa de la llengua i que el sistema educatiu es plantegi dur a terme una vaga indefinida. Et sona, Bauzá?

dimecres, 7 d’agost del 2013

Utrecht



La dèria nacionalista d’Espanya amb Gibraltar és ben curiosa. D’una banda, perquè ells també tenen sota domini dues ciutats, Ceuta i Melilla, que per lògica haurien de pertànyer a un altre estat, tot i que el govern espanyol diu que són coses diferents. I, d’una altra banda, perquè la sobirania anglesa de Gibraltar arrenca amb el Tractat d’Utrecht de 1713, un tractat que precisament va permetre a Espanya ocupar el Principat de Catalunya i abolir-ne totes les institucions. És a dir, que si ens posem a revocar el tractat, fem-ho bé. Gibraltar espanyol? I Catalunya independent, clar. Segur que la diplomàcia espanyola hi estarà d’acord.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Millor units?



Ciutadans del món, “no nacionalistes”, i que penseu que és mejor unidos: si la unió fa la força, per què no unim Espanya a França? És ben senzill. Espanya deixa de ser present a les Nacions Unides. Espanya passa a ser una “communauté autonome” de França. L’autonomia espanyola no gestiona els seus propis recursos. Espanya rep menys en inversions del que aporta en forma d’impostos; per ser exactes, el dèficit equival a un 9% del seu PIB. Barajas passa a ser un aeroport secundari, perquè els enllaços transcontinentals es concentren als aeroports de París. La bandera francesa oneja a tots els edificis oficials. El francès és l’única llengua comuna, l’única llengua oficial de l’estat, l’única que es pot parlar al Parlament central. L’espanyol deixa de ser oficial de la Unió Europea. Els mitjans de comunicació passen a ser, per aclaparadora majoria, en francès. Als cinemes, sols un 3% de les pel·lícules són en espanyol. Només una ínfima part dels productes comercialitzats estan etiquetats o tenen instruccions en espanyol. Les persones nouvingudes s’integren en francès. L’ús social de l’espanyol cau. La projecció exterior de la cultura espanyola queda supeditada a la de la francesa. Els esportistes espanyols competeixen sota els colors de la bandera tricolor francesa i les seves victòries són victòries de les seleccions franceses. Els espanyols són espanyols, sí, però és la seva manera de ser francesos. No existeix el poble espanyol, només un poble francès, unitat de destí des de temps antics. Espanya no ha estat mai independent. Abans de la guerra de successió només hi havia una sèrie de regnes sota un únic sobirà, sense unitat política, i amb l’arribada dels Borbons al poder es materialitza la unió de facto amb França. Espanya no és una nació, només una regió. Espanya és França. Mieux unis. Us fa, oi, ciudadanos?

dilluns, 22 de juliol del 2013

Les llengües en el nou Estat



Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre digital Les llengües en el nou Estat. Ponències del seminari, que recull tot allò que es va debatre en el seminari que vam organitzar: les ponències dels experts i de les entitats –entre les quals hi ha la que vaig fer en representació de Tallers–, les aportacions dels assistents i, també, algunes de les piulades que es van fer sota l’etiqueta #llengüesnouEstat. Tot plegat per aportar idees sobre quin hauria de ser el rol del català i de les altres llengües en una República Catalana. Si voleu saber-ne més, us el podeu descarregar gratuïtament en aquest enllaç.