Ajudem-nos

Ajudeu-me. El crit d’una llengua que vol seguir viva

Eliana Oliveira de Freitas

Voliana Edicions (2014)

La consolidació dels estats-nació va generar la falsa creença que a cada “país” li correspon una llengua. Així, els binomis Alemanya-alemany, Suècia-suec, Itàlia-italià o, per descomptat, Espanya-espanyol, són presos com axiomes inqüestionables. Tanmateix, el mapa de la diversitat lingüística ens mostra una paisatge ben diferent. Si al món hi ha poc més de 200 estats independents i, en canvi, s’hi parlen gairebé 6.000 llengües, la mitjana de llengües per estat és d’una trentena. Emperò, aquesta diversitat queda del tot oculta, fruit de les polítiques d’homogeneïtzació lingüística perpetrades per la majoria d’estats. França i Espanya, no cal dir-ho, en són dos exemples notables.

Seguint aquesta lògica, les persones nouvingudes als Països Catalans estan convençudes que arriben a Espanya –o a França, si són a Catalunya Nord– i que hauran d’aprendre espanyol. Al cap d’un temps, més d’hora o més tard depenent de la part del territori on hagin anat a espetegar, s’adonen que s’hi parla una “altra” llengua. I molts fan el pas d’aprendre-la. Tot i així, quan es llancen a parlar-la, una immensa majoria dels catalanoparlants se’ls continua adreçant en espanyol, fins i tot quan aquests nouvinguts fan explícit el seu desig de mantenir la conversa en català. Conseqüència? Desisteixen i es decanten per l’espanyol. Aquesta és l’experiència que m’han transmès molts nous catalans en les sessions que organitzem a Tallers per la Llengua i és, també, l’experiència que explica Eliana Oliveira de Freitas en el seu llibre Ajudeu-me. El crit d’una llengua que vol seguir viva.

L’Eliana va arribar a Mataró l’any 2006 procedent del Brasil. Sense saber parlar ni català ni espanyol, de seguida va adonar-se de la presència social d’ambdues llengües i va decidir aprendre-les. Però quan va començar a practicar-les, va veure que els castellanoparlants habituals li contestaven en espanyol i que els catalanoparlants habituals... també. De què li servia, doncs, fer l’esforç d’aprendre català? “La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells”, va pensar. No fou fins al cap d’un temps que, coneixent la cultura i la llengua catalanes de la mà de l’àvia que cuidava, va tornar a fer el pas d’intentar parlar-la públicament. Sens dubte, la seva predisposició i la seva perseverança van ser decisives. Tanmateix, quantes persones nouvingudes deuen haver renunciat a parlar la llengua pròpia del país pel fet que els catalanoparlants se’ls adrecen sempre en espanyol?

A Ajudeu-me, un llibre que compta amb un pròleg de Muriel Casals, l’autora ens narra la seva experiència, ens explica què transmeten els catalanoparlants que canvien sistemàticament de llengua amb els immigrants –“Tu no ets capaç d’aprendre la meva llengua”, “La meva llengua no és important, no perdis el teu temps intentant aprendre-la i practicar-la”, “El català és una llengua difícil d’aprendre!” –, desmunta les justificacions que fan servir els catalans per mantenir aquesta pràctica i, sobretot, ens esperona a usar sempre la nostra llengua, independentment del color de la pell o de la suposada procedència forastera de l’interlocutor. Ajudeu-me és el crit d’alerta d’una nova catalana que hagut d’esforçar-se per aconseguir una cosa tan normal com és que els catalans li parlessin en la llengua del país i és, alhora, el crit de la pròpia llengua que exigeix més fidelitat als seus parlants. El missatge és clar. Ajudem-nos.

El Singular Digital, 31-3-14

Nota: també podeu llegir-lo en aquest enllaç al web d'El Singular Digital.

I si parlem amb el veí del segon?, 3a edició

Ja és aquí la tercera edició del llibre! I la veritat és que estem sense paraules. Només vull aprofitar per donar un cop més les gràcies a totes les persones que, convençudes o indecises, l'heu comprat, l'heu llegit i, espero, hi heu trobat arguments que us han ajudat a veure més clar el procés en què estem immersos com a poble. Si continueu interessant-vos pel llibre, qualsevol dia d'aquests ens diran que és il·legal...

Responsabilitat

Ahir vam presentar a la Llar del Llibre de Sabadell Ajudeu-me, el llibre de la catalana d’origen brasiler Eliana Oliveira de Freitas. I l’autora va explicar allò que tants cops comenten les persones nouvingudes que assisteixen a alguna sessió de Tallers per la Llengua. Quan s’adonen que als Països Catalans hi ha una llengua pròpia, comencen a aprendre-la i intenten practicar-la, però els catalanoparlants habituals els parlen per norma general en espanyol, de manera que acaben desistint. És a dir, arriben a la conclusió que els catalans som excloents. Per tant, si us plau, quan us trobeu algú amb un accent, uns trets o un color de pell diferents, no els discrimineu i parleu-los en català. Ens estarem ajudant tots plegats.

I si parlem amb el veí de Puigcerdà?

En els darrers trenta anys s’han independitzat Lituània, Letònia, Estònia, Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Bielorrússia, Moldàvia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia-Hercegovina, Eslovàquia, Eritrea, Timor Oriental, Montenegro, Kosovo i Sudan del Sud. I el govern espanyol té la barra de dir que les proclames independentistes estan passades de moda. Si tan poc els agrada la independència, que Espanya renunciï a la seva. Dissabte vam ser a Puigcerdà per presentar I si parlem amb el veí del segon? i parlar de tot plegat, convidats per l'ANC Cerdanya.

I si parlem amb el veí de Sant Quirze del Vallès?

Una de les coses que m’agrada més d’anar voltant pel país presentant I si parlem amb el veí del segon? és que coneixes gent de tota mena. Joves o grans, nascuts aquí o vinguts de fora, que s’expressen en català o en altres llengües, europeistes o euroescèptics, de dretes o d’esquerres, de pobles petits o de grans ciutats. Però tots ells amb quelcom en comú: el somni d’un nou país, lliure, democràtic, millor. I sense cap intenció de vagar per l'espai, benvolgut García-Margallo. Ahir, a Sant Quirze.

Notícia a Sabadell Informa.

Des d'on el sol es pon

Si voleu saber com és la Catalunya que somien els unionistes només cal que us arribeu a la Franja de Ponent. La llengua no hi té cap reconeixement legal, cap paper en l’administració pública, cap presència en els mitjans de comunicació, un espai residual en els centres educatius, un rol anecdòtic en el paisatge lingüístic i un ús subordinat al carrer. De fet, la llengua no hi té ni nom. La dialectalització, la residualització i la substitució lingüística són els objectius del lingüicidi perpetrat per les institucions de l’estat espanyol. I, tanmateix, associacions com el Casal Jaume I de Fraga són capaces d’organitzar-hi actes de reafirmació lingüística, com la jornada Llengua i empatia que va tenir lloc ahir i en la qual vaig participar dinamitzant un tastet del Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana. Perquè allà on el sol es pon no s’hi pongui, també, la llengua.

Obrint Pas incombustibles

Obrint Pas és el clam del sud, els Països Catalans sense fronteres, els mots salvats, el foc que ens manté dempeus, el combat antifeixista, la paraula dels avis, la pedra a la sabata dels corruptes, la denúncia constant, el somni a les mans dels inconformistes, la dolçaina i la bateria, la melodia, el ritme, les lletres. Obrint Pas és l’avantguarda revolucionària. Els havia vist en incomptables concerts, però el d’ahir a Barcelona, amb Pep Gimeno, Miquel Gil, Al Tall i un auditori ple a vessar, és d’aquells que fan història.

Àudio d'Al país de l'olivera