Ajudeu-me. El crit d’una llengua que vol seguir viva
Eliana Oliveira de
Freitas
Voliana Edicions
(2014)
La
consolidació dels estats-nació va generar la falsa creença que a cada “país” li
correspon una llengua. Així, els binomis Alemanya-alemany, Suècia-suec,
Itàlia-italià o, per descomptat, Espanya-espanyol, són presos com axiomes
inqüestionables. Tanmateix, el mapa de la diversitat lingüística ens mostra una
paisatge ben diferent. Si al món hi ha poc més de 200 estats independents i, en
canvi, s’hi parlen gairebé 6.000 llengües, la mitjana de llengües per estat és
d’una trentena. Emperò, aquesta diversitat queda del tot oculta, fruit de les
polítiques d’homogeneïtzació lingüística perpetrades per la majoria d’estats.
França i Espanya, no cal dir-ho, en són dos exemples notables.
Seguint
aquesta lògica, les persones nouvingudes als Països Catalans estan convençudes
que arriben a Espanya –o a França, si són a Catalunya Nord– i que hauran
d’aprendre espanyol. Al cap d’un temps, més d’hora o més tard depenent de la
part del territori on hagin anat a espetegar, s’adonen que s’hi parla una
“altra” llengua. I molts fan el pas d’aprendre-la. Tot i així, quan es llancen
a parlar-la, una immensa majoria dels catalanoparlants se’ls continua adreçant
en espanyol, fins i tot quan aquests nouvinguts fan explícit el seu desig de
mantenir la conversa en català. Conseqüència? Desisteixen i es decanten per
l’espanyol. Aquesta és l’experiència que m’han transmès molts nous catalans en
les sessions que organitzem a Tallers per la Llengua i és, també, l’experiència
que explica Eliana Oliveira de Freitas en el seu llibre Ajudeu-me. El crit d’una llengua que vol seguir viva.
L’Eliana
va arribar a Mataró l’any 2006 procedent del Brasil. Sense saber parlar ni
català ni espanyol, de seguida va adonar-se de la presència social d’ambdues
llengües i va decidir aprendre-les. Però quan va començar a practicar-les, va
veure que els castellanoparlants habituals li contestaven en espanyol i que els
catalanoparlants habituals... també. De què li servia, doncs, fer l’esforç
d’aprendre català? “La seva llengua només
la utilitzen per parlar entre ells”, va pensar. No fou fins al cap d’un
temps que, coneixent la cultura i la llengua catalanes de la mà de l’àvia que
cuidava, va tornar a fer el pas d’intentar parlar-la públicament. Sens dubte,
la seva predisposició i la seva perseverança van ser decisives. Tanmateix,
quantes persones nouvingudes deuen haver renunciat a parlar la llengua pròpia
del país pel fet que els catalanoparlants se’ls adrecen sempre en espanyol?
A
Ajudeu-me, un llibre que compta amb
un pròleg de Muriel Casals, l’autora ens narra la seva experiència, ens explica
què transmeten els catalanoparlants que canvien sistemàticament de llengua amb
els immigrants –“Tu no ets capaç
d’aprendre la meva llengua”, “La meva llengua no és important, no perdis el teu
temps intentant aprendre-la i practicar-la”, “El català és una llengua difícil
d’aprendre!” –, desmunta les justificacions que fan servir els catalans per
mantenir aquesta pràctica i, sobretot, ens esperona a usar sempre la nostra
llengua, independentment del color de la pell o de la suposada procedència
forastera de l’interlocutor. Ajudeu-me
és el crit d’alerta d’una nova catalana que hagut d’esforçar-se per aconseguir
una cosa tan normal com és que els catalans li parlessin en la llengua del país
i és, alhora, el crit de la pròpia llengua que exigeix més fidelitat als seus
parlants. El missatge és clar. Ajudem-nos.
El Singular Digital, 31-3-14
Nota: també podeu llegir-lo en aquest enllaç al web d'El Singular Digital.