Subtileses ortogràfiques

Si necessiteu que algú us recomani un bon vi, anireu a buscar un enòleg i no pas un etnòleg. Si el que us cal és una bona defensa en un judici, un advocat sempre és més fiable que no pas un alvocat –sense voler desmerèixer aquesta fruita que, en la seva especialitat alimentària, se’n surt d’allò més bé–. Doncs amb la llengua passa el mateix. Si voleu que algú busqui la manera de reforçar l’ús del català en un entorn determinat, podeu comptar amb els serveis d’un dinamitzador lingüístic. Repeteixo: dinamitzador lingüístic, i no pas dinamitador lingüístic, com alguna vegada m’he sentit anomenar! I és que una cosa és dinamitzar els usos lingüístics i una de ben diferent és dinamitar-los. Tot i que, ara que hi penso, si el que voleu és algú que dinamiti una llengua, a la seu de Ciudadanos us en donaran referències.

L'amenaça aranesa

Mai no hauria dit que els aranesos poguessin arribar a ser tan perillosos. Ara es veu que l’aranès, l’occità que dia rere dia intenten parlar amb normalitat unes 4.000 persones a la Val d’Aran, és tota una amenaça per a la llengua espanyola, aquella que diuen que parlen 400 milions. De debò? Tot perquè catalans i aranesos hem acordat que l’aranès, com a única llengua pròpia d’aquest petit país pirinenc, hi sigui la llengua d’ús preferent! Francament, caldria un estudi sociològic de gran abast que expliqués perquè Espanya té aquesta aversió a la diferència, a la diversitat, al dret dels altres a ser com són. A mi, si m’ho permeteu, em fa la sensació que estan carregats de complexos. Suposo que els agradaria que la seva llengua fos com l’anglès, una interllengua reconeguda internacionalment, i per aquest motiu destinen milions d’euros a promocionar-la mitjançant l’Instituto Cervantes. Però com que veuen que la cosa no rutlla del tot, opten per la via fàcil i continuen l’extermini lingüístic global que van començar quan mitja Amèrica era seva. Ja se sap, si no pots amb el fort, fot-li al feble.

La independència lingüística

 

Si volem que el català tingui una presència majoritària en tots els espais socials, exercint les funcions que li corresponen com a llengua pròpia del territori, ens cal accedir a la independència política. Només així n’aconseguirem la plena normalitat, com ho demostren els incomptables casos de llengües antigament minorades d’Europa que han reeixit en aquest procés. Alhora, però, cal tenir en compte que no n’hi ha prou amb disposar d’una estructura d’estat; cal, també, que els ciutadans facin el pas d’utilitzar la llengua pròpia en tots els contextos. I no parlo només d’aquelles persones que no tenen el català com a llengua inicial sinó, sobretot, dels catalanoparlants d’origen, pels quals parlar català hauria de ser el gest habitual, uns catalanoparlants que necessiten accedir, també, al que podem anomenar la independència lingüística.

Entre un catalanoparlant d’origen i un parlant originari de qualsevol llengua normalitzada hi ha una subtil diferència: el grau de dependència lingüística a l’hora d’interactuar amb les persones de l’entorn. Un parlant d’una llengua normalitzada, com són l’anglès, el francès o l’espanyol, emprarà la seva llengua en tot moment –en el seu país, vull dir– sense ni tan sols plantejar-s’ho; la seva llengua serà, per a ell, el vehicle lògic i únic de comunicació. En quina llengua parlen a un immigrant que acaba d’arribar a Tarifa? I a una persona que fa trenta anys que s’hi va instal·lar? En espanyol, lògicament, encara que l’interlocutor no en sàpiga ni un mot.

En canvi, un parlant d’una llengua minorada, com ara el català, té condicionada la tria lingüística –faig servir la llengua minorada o la dominant?– per una sèrie d’elements de caire psicològic, de prejudicis, que són fruit de la situació política de la seva comunitat. Aquests prejudicis fan que el nombre d’ocasions en què utilitzem el català sigui molt inferior al total de situacions en què seria factible usar-lo. Sense voler ser exhaustius, en podem trobar una pila, de situacions d’aquesta mena. Quan ens adrecem a una persona desconeguda, el color de la pell i l’aparença ens condicionen la llengua que fem servir? Si li parlem en espanyol, no l’estem deixant al marge de la nostra comunitat lingüística, negant-li l’oportunitat d’integrar-s’hi plenament? Quan algú se’ns adreça en espanyol, ens deixem endur per la creença que és d’educació parlar-li en la mateixa llengua? No estem infravalorant la seva capacitat d’entendre el català? Qui ens ha fet creure que parlar català és provincià, que és de mala educació utilitzar-lo amb qui no el parla, que és una manera d’instaurar una barrera amb l’interlocutor i amb la humanitat? Paradoxalment, ha estat el nacionalisme lingüístic espanyol, aquell que, en les mateixes situacions, troba perfectament lògic i necessari utilitzar sempre l’espanyol i que, no satisfet amb aquest gest de normalitat, vol que nosaltres, parlants d’una altra llengua, trobem igual de lògic i necessari usar, no la nostra, sinó la seva llengua. I és que ells són independents, també lingüísticament, i nosaltres no. Nosaltres depenem dels prejudicis que ens han transmès.

Per tant, a banda de la independència política, tan necessària, n’hi ha una altra que també és bàsica per a la nostra llengua i per la qual podem treballar en paral·lel: la independència lingüística. Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants i fem-nos aquesta pregunta: “Volem que els Països Catalans esdevinguin un país amb una llengua normal, present en tots els àmbits i utilitzada a bastament per tota la població?”. Si la resposta és afirmativa, comencem per aprendre a deslliurar-nos dels prejudicis, qüestionem en tot moment què ens impedeix fer servir el català i de ben segur que, dia rere dia, usarem més la llengua i ho farem, alhora, amb més naturalitat. Serà un primer pas cap a la normalitat lingüística. Sols mancarà, aleshores, la independència política.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 19/9/11 

Deu bones raons per defensar la immersió lingüística

-        La immersió lingüística és un instrument de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la llengua inicial.

-         Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els catalanoparlants d’origen.

-         Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes incloses.

-         La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un model a seguir per països amb llengües en situació de minoració.

-         Tots els estudis indiquen que el nivell d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de l’estat espanyol.

-         Aquests estudis també evidencien que les competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament idèntiques.

-         Hom observa que el nombre d’estudiants catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior al d’alumnes que no ho saben fer en espanyol.

-         A la resta de territoris dels Països Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els que estudien en català sí que dominen l’espanyol.

-         L’ús social del català continua sent inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de manera que cal incidir en el procés de normalització.

-         I per cert, el català és la llengua pròpia del país!

Cohesió social i llengua

Les llengües no són només eines de comunicació. Rere cada llengua hi ha una visió única i genuïna d’interpretar el món, de manera que per conèixer a fons un país, una cultura, una realitat social, ens cal saber-ne la llengua. A més a més, les llengües són elements d’identificació col·lectiva. La llengua funciona com un nexe d’unió entre totes les persones que la parlen i compta amb un valor afegit: no és un factor excloent i que tanqui portes, ans integrador, acollidor, una ruta d’accés immillorable per esdevenir membres d’una comunitat, un factor cohesionador. Les llengües sempre sumen, ja que podem aprendre’n tantes com vulguem sense haver de renunciar a la nostra. Són, doncs, un patrimoni col·lectiu incomparable. Tanmateix, entre el 50% i el 90% de les més de 5.000 llengües del món estan en risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística. Llengües forasteres amb més recolzament demogràfic, polític, jurídic i econòmic van arraconant-les a usos domèstics fins que acaben extingint-se. I amb elles, tot el coneixement específic que han acumulat, la seva manera d’entendre la realitat. Una llengua, per gaudir de plena normalitat, necessita disposar d’un marc legal que li doni preferència i que faci que esdevingui l’habitual en tots els espais d’ús. I un dels pilars bàsics per aconseguir-ho és, lògicament, que sigui la llengua vehicular de l’educació, la llengua en què aprenguin tots els ciutadans, independentment de quina sigui la seva primera llengua. Atacant aquest pilar, intentant posar fi a la immersió lingüística, l’estat espanyol evidencia, per enèsima vegada, la seva voluntat  d’exterminar la nostre llengua i el nostre poble. No ens entenen ni ens volen entendre; senzillament, volen assimilar-nos. No calen gaires divagacions. Només hi ha una lectura: agressió. Només hi ha una resposta: independència. Pas a pas, sumant el suport necessari, però amb la independència com a objectiu col·lectiu.

Fer país

Si volem conèixer un país, l’hem de recórrer pam a pam, hem de visitar-ne pobles i ciutats, passejar per les muntanyes i les fondalades, descobrir-ne els boscos i les platges. Estic pensant en Mn. Alcover, que per salvar-nos els mots va arribar, en persona o mitjançant emissaris, a tots els indrets del país; o el gran Joan Coromines, figura cabdal de la història, que deia que havia estat a tots els pobles dels Països Catalans; o fins i tot l’ara independentista expresident Pujol, que sempre ha afirmat que durant el seu mandat va trepitjar tots els municipis del Principat. Des del vessant nord del Pirineu fins al Baix Segura, des del Cinca fins a la menor de les Balears, tenim país per a tots els gustos. Per entendre’l, res millor que resseguir-ne la fesomia i deixar-se endur de poble en poble, veient com els canvis de paisatge, de perfil humà, d’activitat econòmica o de variant lingüística ens indiquen un salt de comarca, una nova interpretació d’un mateix país, una peça d’un trencaclosques que els estats espanyol i francès volen esmicolar. Les fronteres provincials, autonòmiques o estatals ens evidenciaran la seva inconsistència i la nació se’ns mostrarà contínua, delerosa d’emergir. Farem país.