Salt d'alçada

Si sóc en un ascensor i faig un salt, l’ascensor està suportant el meu pes mentre sóc a l’aire? Imaginem-nos un ascensor d’aquests per a sis persones i un pes màxim de 450 quilos. Hi entren sis persones que juntes pesen, exactament, 450 quilos. Aleshores, una d’aquestes persones fa un salt i just abans de tocar a terra, ho fa una altra, i així successivament, de manera que, en tot moment, només n'hi ha cinc amb els peus a terra. En aquest context, seria possible que hi entrés una setena persona i que l’ascensor en suportés el pes? No en tinc ni la més remota idea! Sóc de lletres, ja ho sabeu... Va, a veure si alguna ment avançada me’n pot treure l’entrellat. Ho dic, bàsicament, perquè llavors caldria canviar els cartellets dels ascensors i especificar-hi: “Capacitat per a 6 persones amb els peus a terra i, a l’aire, tantes com ho vulguin”.

Per què l'anomeno "espanyol" i no pas "castellà"

Moltes vegades m’han demanat perquè empro el mot espanyol i no castellà per referir-me a la llengua. Intentaré explicar-ho.

Històricament, la denominació espanyol és fruit d’una apropiació indeguda del concepte d’Espanya. Seguint la lògica dels estats-nació, cada nació havia de tenir una llengua i, per tant, la llengua de l’estat, és a dir, el castellà, va esdevenir espanyol, relegant les altres a meres parles regionals. Ja que ens hem posat a denunciar apropiacions indegudes, el mot Espanya també n’és una. Hispania comprenia tota la Península Ibèrica i durant l’edat mitjana les referències a Espanya continuaven sent de caire geogràfic, no pas polític. Adoptar el nom Espanya per a una estructura política, ignorant sense vergonya els portuguesos, els andorrans i, oh sí, els gibraltarencs, no va ser precisament una mostra de respecte envers els veïns, els quals sempre havien estat inclosos en aquesta denominació. Per tant, davant de tanta apropiació, semblaria lògic que els catalans, que ens ha tocat el rebre amb l’assumpte, optéssim per anomenar-la castellà, evidenciant que és la llengua de Castella, però no pas la dels Països Catalans.

Ara bé, vull fer-hi un matís. Com es coneix la llengua arreu? Fixem-nos-hi: els anglesos en diuen spanish, els francesos, espagnol, els italians, spagnolo, i alguns espanyols i molts catalans... castellano o castellà! I per què? Doncs perquè, després de la repressió franquista, el catalanisme regionalista, de bracet de cert progressisme espanyol, va voler que es reconegués que a l’estat espanyol s’hi parlaven diverses llengües, totes elles espanyoles, de manera que no tenia sentit que només una s’anomenés espanyol. “Las lenguas españolas son el castellano, el catalán, el gallego y el vasco”, van dir. Per tant, si anomenem castellà a l’espanyol, estem acceptant aquesta visió de la realitat en clau espanyola, acatant la idea que el català és també una llengua espanyola i que Catalunya és una part d’Espanya. Si, per contra, no tenim cap interès a ser espanyols i pensem que els Països Catalans són la nostra nació, tant ens fa com li diguin a la seva llengua. Millor que fem com tota la resta, anomenem-la espanyol, i llestos. Espanyol, la llengua d’Espanya. I és que ja els la regalem, Espanya! Nosaltres prou feina tenim amb els Països Catalans! I que no ens provoquin o bé farem el ridícul com ells amb el català i el valencià i començarem a dir que el castellà i l’espanyol són llengües diferents!

La llengua, un dret dels pobles

 

Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.

Molt més que eines de comunicació

Les llengües serveixen per entendre’ns. Cert. Però no només amb els altres, sinó també per entendre el nostre entorn i, per tant, a nosaltres mateixos. Cada llengua és una manera única de copsar el món i el lèxic respon a la necessitat de descriure aquest entorn. Nous coneixements van lligats a noves paraules. Per posar-ne un exemple, la paraula xocolata no va existir en català fins que els primers europeus van dur-ne d’Amèrica i, per anomenar-la, van manllevar un mot del nàhuatl, la llengua asteca. A voltes, fins i tot un mateix objecte conegut és interpretat i, en conseqüència, descrit de maneres distintes. Sense anar gaire lluny, el vi ho palesa. El nostre vi negre, equivalent a l’ardo beltza de l’èuscar, es torna red wine en anglès, com ho fa també en francès, vin rouge, en espanyol, vino tinto, i en italià, vino rosso. Per què? Els catalans i els bascos ens hem fixat en el color del raïm (negre); els anglesos, els francesos, els espanyols i els italians, en canvi, han pres de referència el color del propi vi (vermell). D’exemples com aquest en trobaríem un munt. Llengües diferents, interpretacions diverses. Així doncs, si cada llengua interpreta el món d’una manera diferent, no hi ha millor eina contra el pensament únic.

L’univers particular de les llengües les converteix també en un tret d’identificació col·lectiva. Qui no s’ha sentit identificat amb algú quan, estant en un país estranger, ha sentit que parlaven la seva llengua? Les llengües cohesionen les societats, els ofereixen un marc comú de referències, les situa en el món. A l’ensems, les llengües, lluny de ser barreres, són portes obertes a una comunitat. Així ho expliquen molts nouvinguts als Països Catalans: quan s’han llançat a parlar català, han passat a ser considerats un català més.

Aquests valors afegits de les llengües –descripció genuïna de l’entorn i element d’identificació col·lectiva– les converteixen en quelcom que cal protegir. La diversitat és riquesa. Tanmateix, els lingüistes coincideixen en el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen actualment cauran en desús durant aquest segle. La causa? L’abandonament per part dels parlants, que no les utilitzen en contextos públics i que n’interrompen la transmissió intergeneracional. I per què ho fan? Evidentment, no és una decisió lliure en el sentit ampli del terme, ans és fruit de les polítiques de repressió que els estats han aplicat des de fa segles. Vegem-ho.

L’arraconament de les llengües

Al món hi ha 200 estats independents i, com dèiem, prop de 6.000 llengües. La consolidació de l’estat-nació va afavorir l’adopció de polítiques d’uniformització “nacional”, sent la de caire lingüístic una de les que va tenir més pes. Si volien que tots els ciutadans pensessin d’una mateixa manera, calia que parlessin la mateixa llengua, la de l’estat, i que per tant abandonessin les seves llengües pròpies, les que havien parlat històricament en els seus territoris. Per aconseguir-ho, alguns estats van utilitzar mesures dràstiques, com l’escolarització forçosa –i exclusivament en anglès– dels nadius nord-americans reclosos en reserves, o el segrest directe dels aborígens australians amb la finalitat d’integrar-los a la societat blanca. En ambdós casos es buscava trencar el fil històric que els unia amb els seus avantpassats i, per tant, posar fi a la seva identitat col·lectiva. Sense història pròpia, sense llengua pròpia, només podien esdevenir ciutadans del nou estat uniforme.

No ens cal, però, anar a les antípodes per trobar-ne exemples. Els estats espanyol i francès han aplicat des de fa 300 anys polítiques d’assimilació cultural i lingüística. Tant en un cas com en l’altre, les mesures preses han estat similars: consideració de les “altres” llengües com a dialectes o patois; escolarització en la llengua de l’estat i ensenyament exclusiu d’aquesta llengua; i oficialitat única de la llengua estatal i prohibició d’ús de qualssevol altres. L’objectiu de tot plegat és ben clar: si la teva llengua és inferior no cal aprendre-la, ergo no s’ensenya a l’escola, la gent cada vegada l’usa menys i, finalment, acaba desapareixent.

Aquestes polítiques han reeixit a l’estat francès, on les llengües no oficials tenen poquíssima presència social i, en alguns casos, estan al límit de la desaparició. A l’estat espanyol, però, les mateixes polítiques han anat sovint vinculades a règims dictatorials i aquest fet ha generat una reacció social en contra que ha permès que encara tinguin un pes considerable. Actualment, algunes d’aquestes llengües han accedit a la cooficialitat, si bé en una posició d’inferioritat legal respecte l’espanyol. Tot i així, les estadístiques continuen indicant que l’ús social en retrocedeix.

Arribats a aquest punt, per què una llengua reconeguda legalment després d’anys de prohibició continua perdent pes social? Ens cal recórrer a la psicologia per entendre-ho. Els parlants de les llengües minorades s’han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s’expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona que sembla estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l’entén, el gest inconscient és adreçar-s’hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d’una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l’interlocutor en situacions en què no és necessari (no hi entren, lògicament, les situacions en què l’altra persona ens demostra que realment no ens entén). No cal ser un expert en números per comprendre que, com més habitual sigui la submissió lingüística, més feble és una llengua socialment. Si un 10% dels parlants tenen aquest hàbit, la llengua no corre un perill excessiu; si, per contra, són el 90% els que canvien sempre de llengua, el seu ús social anirà minvant en favor de la llengua dominant. Això és, precisament, el que passa amb la majoria de llengües del món, aquestes 5.000 que corren el risc de desaparèixer. I, amb elles, una manera d’entendre la realitat, una visió genuïna i, també, uns coneixements únics.

L’alliberament lingüístic

Què ens cal fer per aturar-ho? D’entrada, és essencial prendre consciència del valor intrínsec de les llengües. Cada poble, com una via més d’accés a la normalitat col·lectiva, necessita recuperar plenament la seva llengua, desempallegant-se de complexos adquirits, de prejudicis i d’hàbits submisos. Per aconseguir-ho cal exigir als estats respecte envers els drets lingüístics dels pobles; les llengües no són un problema per un estat, ans una font de riquesa. I cal, sobretot, que els parlants aprenguin –i no és fàcil– a utilitzar-les amb comoditat. Nosaltres, com a catalans, hi tenim molt a dir. La nostra llengua, malgrat no ser minoritària –té més de nou milions de parlants–, continua minorada. Una majoria aclaparadora de catalanoparlants, ja siguin d’origen o d’adopció, canvien de llengua en situacions en què no caldria fer-ho (les enquestes d’ús social del català indiquen que la comprensió oral de la llengua està al voltant del 95% al Principat i en un 80% al conjunt del país). Parlar en la llengua pròpia en qualsevol context, i molt especialment amb les persones nouvingudes, és la millor manera de cohesionar una societat, acollir i integrar plenament els que vénen de fora i, de retruc, ajudar a preservar la diversitat lingüística global. Tornant a les paraules d’Àngel Guimerà, si la llengua i la història són botins per als vencedors, també poden ser l’arma que permeti als pobles del món alliberar-se de la negació, la uniformització i l’assimilació.

David Vila i Ros

Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua

Publicat a la Revista Papers, Primavera 11

Sumant decidim

Des que vaig adonar-me que la independència era l’única sortida per als Països Catalans –i parlo de fa uns vint anys–, hi ha hagut un tema que sempre m’ha obsessionat: la unitat. Unitat territorial –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó– i, també, unitat d’acció política, és a dir, ser capaços d’arraconar les diferències entre independentistes i centrar-nos en el mínim comú denominador de tots plegats, l’anhel d’independència. Dit d’una altra manera, deixar de ser la versió real de la Judea de La vida de Brian, plegada de resistents enfrontats entre ells, personatges carregats d’autoodi i un invasor que s’ho mira amb la tranquil·litat de saber que, com més dividits estiguin els altres, més fàcil ho tindran ells per assimilar-los. Just a l’inrevés, si anéssim tots a una, de ben segur que molts escèptics se sumarien a la proposta independentista, l’única manera d’aconseguir la majoria social necessària per a un procés d’aquestes característiques.

Fa unes setmanes va sorgir la idea de presentar públicament un manifest de suport de la societat civil sabadellenca a la candidatura d’en Juli Fernàndez, alcaldable de Sabadell per Esquerra i Reagrupament, i van proposar-me de sumar-m’hi. La decisió no seria fàcil de prendre, ja que el meu independentisme militant sempre s’ha mogut en l’espai de l’associacionisme i l’opinió, defugint en tot moment el suport explícit a cap formació. I, d’altra banda, la situació política actual, en l’àmbit dels partits, no em semblava precisament estimulant. Tanmateix, va haver-hi un component de la candidatura d’en Juli que va atraure’m des del primer moment. La unitat. La voluntat d’aglutinar tot l’independentisme de Sabadell. Un repte complicat, no cal dir-ho, però un repte necessari si volem fer arribar l’independentisme al conjunt de la societat i especialment a aquells sectors que ara n’estan més allunyats. Finalment, la iniciativa ha reeixit prou –si la CUP s’hi hagués afegit, hauria estat un precedent tan interessant!– i, deixant de banda aquest aspecte, les converses que he mantingut personalment amb ell m’han fet decidir a donar-li suport.

Ja se sap que la política municipal és un món apart, però tant de bo la unitat que s’està assolint en moltes poblacions catalanes de cara a les eleccions esdevingui la base d’una nova manera d’enfocar l’independentisme a nivell nacional. Amb en Juli comparteixo un model de ciutat per a Sabadell i el desig d’un país independent, desacomplexat i obert al món, un país que només aconseguirem amb il·lusió, autoestima i feina ben feta. La seva proposta és honesta, transformadora, transparent  i integradora, i tinc ganes de fer-hi una modesta aportació, si més no en el camp de la llengua, que és on he treballat més. M’agrada la idea de sumar per Sabadell perquè, sumant per la ciutat, també estem sumant pel conjunt dels Països Catalans. L’única manera, al meu entendre, de bastir la nació i l’estat.

 

Nota: ja podeu visitar el web Sumant Decidim