dijous, 29 d’octubre del 2015

Assertivitat

La paraula que he triat aquesta setmana ha estat assertivitat, perquè em sembla imprescindible que aprenguem a ser assertius, a ser coherents amb els nostres desitjos, a dir no quan volem dir no, a dir quan volem dir , i a fer-ho amb tota comoditat. Aplicacions pràctiques? L'assertivitat lingüística. Si som conscients que l'única manera d'aconseguir que el català esdevingui una llengua normal és parlant-lo sempre, fem-ho: aprenguem a utilitzar-lo amb qualsevol interlocutor amb comoditat i naturalitat. O l'assertivitat política. Si som conscients que l'única manera de tenir un país lliure és declarant-nos desobedients a una legalitat imposada i obedients a un mandat democràtic, fem-ho. Siguem un poble assertiu.

Podeu escoltar l'espai d'ahir en aquest enllaç.

dimarts, 27 d’octubre del 2015

Verba, non facta, 3a edició

Gràcies, thanks, mercés, gracias, merci, grazie, eskerrik asko, danke, obrigado. En les 5.000 llengües del món us ho diria, si pogués. Perquè Verba, non facta ha arribat a la tercera edició. I és gràcies a vosaltres.

En aquest enllaç podeu escoltar l'entrevista que em van fer a Sants 3 Ràdio per parlar del llibre.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Coses que passen a Sabadell quan vas de públic a l'acte d'inici dels cursos de català

Vas de públic a l'acte d'inici dels cursos de català, entres a la sala, parles amb les organitzadores, els dónes una pila d'exemplars del teu conte La llengua parlada, retrobes l'Eliana Freitas, coneixes en Matthew Tree, comença l'acte, rius amb les anècdotes que expliquen els protagonistes, i aleshores en Matthew Tree recomana als assistents que, abans de marxar, s'emportin un exemplar de La llengua parlada, i la Lídia Coll et demana si el vols llegir, i tu dius que sí, i el llegeixes, i s'acaba l'acte, i els assistents feliciten els ponents, fantàstics, engrescadors, i s'emporten tots els contes que hi ha sobre la taula, i tornant cap a casa de ben segur que pensen que, si volem tenir una llengua normal, el que cal és que la fem servir sempre, sobretot amb aquells que vénen de fora i que esdevindran, també, catalans.

L'acte a iSabadell i al web del CNL de Sabadell.
Vídeo de l'acte.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Taula rodona



Taula rodona – La joia de ser catalans
Pere Calders – Víctor Alexandre
Voliana Edicions, 2015

Pere Calders, autor de novel·les, articles, cartes, il·lustracions i, sobretot, sobretot, mestre del conte. Un referent indiscutible de la literatura catalana, un autor que si hagués escrit en qualsevol de les llengües dominants arreu del planeta hauria estat àmpliament reconegut a nivell internacional. Però no. Era català, part d’aquest poble tossut, rebel, constant. Víctor Alexandre, autor de novel·les, articles, contes, teatre i, sobretot, sobretot, assajos. Assajos que ens parlen d’aquest poble tossut, rebel, constant. Si el primer va ser, des de dins del país i des de fora, un dels abanderats de la catalanitat més insubornable en la fosca etapa del franquisme, reivindicant amb el gest, amb la paraula, el dret a la plena normalitat de la llengua i la literatura catalanes, el segon és una figura imprescindible per entendre la consolidació del projecte independentista en l’actualitat.

Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges.

Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los.

Taula rodona – La joia de ser catalans serveix per fer palès el fil invisible que uneix, no només aquests dos grans escriptors, sinó tot d’autors catalans de diverses generacions, autors que s’han compromès amb la llengua i amb el país i que han esdevingut una peça cabdal de la nostra cultura i, per tant, de la nostra identitat col·lectiva. Per la joia de ser catalans.

David Vila i Ros
Llengua Nacional, 3r trimestre 15

dilluns, 19 d’octubre del 2015

Moltes gràcies

Dissabte vam anar al memorial de les Camposines, a la Fatarella, per assistir a l'acte d'homenatge als soldats desapareguts durant la guerra. El Josep i el Joan, germans del meu avi Àngel, ja consten a les plaques del memorial. A ells i a tots aquells que van defensar la democràcia enfront del feixisme, moltes gràcies. No us oblidem. Vau dir que no passarien, i no, no han passat.

dijous, 15 d’octubre del 2015

Llengua

Avui fa 75 anys que l'Estat espanyol va afusellar el president de la Generalitat per haver defensat la democràcia. Avui l'Estat espanyol jutja l'actual president de la Generalitat per la mateixa raó. Hi ha coses que no canvien mai. L'Estat espanyol n'és una. La determinació del poble català a esdevenir una nació lliure n'és una altra. Ahir, a Cugat Ràdio, vaig triar la paraula llengua perquè el català és el millor exemple d'aquesta determinació. Per Catalunya, president Companys.

Podeu escoltar-ho en aquest enllaç.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

I si parlem amb el veí de Tona? o Verba, non facta a Tona

Hauria pogut anar sol a Tona, però era molt millor anar-hi amb la Maria Rovira. Hi hauríem pogut presentar només I si parlem amb el veí del segon?, però també vam voler presentar-hi Verba, non facta. Ho hauríem pogut fer en una llibreria, però vam preferir fer-ho en l'espai on en conflueixen dues, Cal Poquet i la Tradillibreria. Hauríem pogut fer només literatura, però vam decidir afegir-hi música. Perquè les coses, si són compartides, són millors. I la cultura, si és compartida, ens fa més lliures. Per la República de la Cultura Catalana.

L'anunci de la presentació a La Revistona i a la Biblioteca de Tona.

dilluns, 5 d’octubre del 2015

La llengua parlada

Un dels contes de Verba, non facta que és més ben rebut a les presentacions i representacions del llibre és La llengua parlada, una reflexió sobre els hàbits lingüístics dels catalanoparlants. De fet, diversos professors de català m'han comentat que el llegeixen als seus alumnes. L'objectiu? Que prenguem consciència que la llengua amb què ens adrecem a les persones nouvingudes (el català o l'espanyol) determina la llengua que aquestes persones aprendran i faran servir. Si els parlem en espanyol, aprendran espanyol; si volem que aprenguin català, els hem de parlar en català. Aquesta reflexió és un dels pilars argumentals de Tallers per la Llengua i, precisament per aquesta raó, l'entitat ha decidit publicar el conte. L'edició compta amb il·lustracions de l'Anna Farriol i Pérez, amb qui ja he col·laborat en el quadre República i en el conte Tres turons, quatre pins, circ quarteres i una gota, i Tallers per la Llengua el distribuirà gratuïtament. Esperem que us sigui útil!

dijous, 1 d’octubre del 2015

Ouaire

Ahir vaig tornar a Cugat Ràdio per parlar de "la paraula de la setmana". I si en el darrer programa havia triat la paraula més llarga amb les cinc vocals, anticonstitucionalment, ahir vaig optar per la més curta: ouaire. És a dir, la persona que compra i ven ous. Una paraula, doncs, que podem reintroduir en el nostre vocabulari si som d'aquells que anem a plaça a comprar els ous en parades en què poca cosa més venen. Recuperar paraules que s'usen poc ajuda a enriquir la llengua. I si enriquim la llengua, enriquim la cultura. I si enriquim la cultura, enriquim el país. I si enriquim el país, som més lliures.

Podeu escoltar l'espai d'ahir en aquest enllaç.