La
paraula és una eina de creació massiva. De creació massiva de nous mons i de
noves realitats, de somnis tangibles i d’utopies abastables. És la revolució en
potència. La paraula fa llibres i els llibres ens fan, també, lliures. No debades
ha estat l’objectiu a batre per tota mena de règims totalitaris. Fahrenheit
451. I avall. En la foscor de les cavernes primeres, la paraula va ser la
claror platònica que ens en va treure; en les llargues nits de les cavernes
imposades, la paraula, la més subtil de les armes, ha esdevingut el pilar sobre
el qual s’ha fonamentat la societat que els insurgents han intuït a l’horitzó.
Tocar l’horitzó amb la punta dels dits. I estirar-lo. La paraula.
D’entre
tots els gèneres amb què s’expressa la paraula, n’hi ha un, però, que resta
infravalorat, gairebé menystingut. El conte. Sí, el conte, instrument
imprescindible per a la transmissió oral del coneixement en societats
ancestrals i en entorns d’analfabetisme, on la realitat, o bé la interpretació
que se’n feia, esdevenia ficció, per així poder passar més fàcilment de
generació en generació. El conte, que vestint una història imaginària bastia la
Història real. El conte, que avui continua sent una forma cabdal d’expressió
d’anhels íntims i de canalització d’objectius col·lectius. Prenguem l’entorn,
destriem-ne tot allò que no ens agrada, canviem-ho en el paper i fem que, des
d’aquest paper, esdevingui fet. Verba,
ergo facta. Escriguem la revolució. Perquè sí. Perquè el conte és l’esclat
d’una espurna en el paper i el crepitar del foc en l’aire.
No
ens cal moure’ns de la llengua d’on provenen els nostres mots per entendre
l’abast de la paraula. Verba volant,
scripta manent, deien. Les paraules volen, els escrits romanen. Volem que
volin? Volem que romanguin? O bé tot alhora? La resposta és en el conte,
l’espai on la paraula és escrita, omple llibres, revistes i diaris, però també
és dita, per actors i rapsodes, en sales de teatre, en biblioteques i al bell
mig de places i carrers, i on allò que resta entre línies, allò que els llavis
no diuen, emergeix en el fons d’aquells que ho llegeixen, d’aquells que ho
escolten. L’autor entrellaça trama i ordit, però és el lector, espectador, qui
en vesteix la roba i li dóna forma. Els contes arrelen per poder volar i volen
per poder arrelar. I nosaltres en podem ser espectadors i protagonistes.
Encara recordo aquell dia en què, mig endormiscat, vaig aixecar d’esma
la persiana i vaig veure que plovia, sí, però no era aigua el que queia.
Plovien llibres. Vestint-me d’una revolada, vaig obrir la porta de casa i vaig
mirar bocabadat els milers de llibres que anaven caient. En vaig agafar un i,
quan el vaig obrir, un doll de contes va eixir d’entre les pàgines i va
desbordar la ciutat. D’aleshores ençà, estic tocat pel conte. I intento,
humilment, escriure una utopia.
Directa, 23-02-16
També el podeu llegir directament en aquest enllaç al web de la Directa.
Directa, 23-02-16
També el podeu llegir directament en aquest enllaç al web de la Directa.