Diuen
que cada persona és un món. Amb les seves vivències, creences, càrregues,
anhels, maneres d’interpretar la societat i de vincular-s’hi... I sí, cada
llengua és, també, un món: reflex d’una realitat, manera genuïna d’explicar
l’entorn, patrimoni insubstituïble... Així, del creuament de cada persona amb
la seva llengua (o les seves llengües!) n’obtenim una perspectiva absolutament
única i diferenciada, una perspectiva que pot ser, sense cap mena de dubte, una
font d’enriquiment col·lectiu.
Per
a les persones que han nascut i crescut en una comunitat lingüística minorada,
com per exemple la catalana, la llengua pren emperò un caràcter especial. Si bé
és l’instrument amb què descriuen allò que els envolta, la situació d’anormalitat
en què es troba en limita les possibilitats. Per què és difícil trobar
productes etiquetats en la meva llengua? Per què no puc anar al cinema i gaudir
de pel·lícules que hi estiguin doblades o subtitulades? Per què té tan poca
presència als mitjans de comunicació o a les xarxes socials? O bé, en el pitjor
del casos, per què em diuen que no m’entenen? Aquesta situació té un impacte
psicològic en els parlants, que poden arribar a la conclusió que la seva
llengua és de segona o, fins i tot, caure en l’autoodi lingüístic i amagar-la
per evitar ser percebuts com a parlants d’una “pseudollengua” o patuès.
Independentment del grau d’afectació que el context lingüístic pugui tenir en
els parlants, és inqüestionable que incideix directament en la seva autoestima
i, per tant, en l’ús que fan de la llengua. I quan l’ús se’n veu afectat, la
llengua entra de ple en un procés de substitució lingüística, un procés en el
qual la llengua dominant anirà ocupant els espais de la pròpia fins a
esborrar-la, literalment, del mapa. Així doncs, pertànyer a una comunitat lingüística
minorada implica un bagatge de desconcert, de frustració, de ràbia i fins i tot
de tristor pel tractament cada cop més anormal envers la llengua pròpia,
malmesa en tantes situacions quotidianes.
Tanmateix, alhora que es pateix en primera
persona el procés de substitució (la possible extinció latent) de la llengua,
el parlant de la comunitat minorada desenvolupa una certa consciència
lingüística potent i gairebé indestriable de la seva manera de veure el món. Per
als parlants més conscients, aquest fet pot comportar fins i tot una angoixa,
com tan bé descriu Enric Larreula en el llibre Dolor de llengua
(Edicions 3i4, 2002). És l’angoixa per la desaparició d’una comunitat humana.
Aquesta pot ser, a grans trets, la perspectiva d’algú que prové d’una llengua
no normalitzada. Però n’hi ha d’altres, de perspectives…
I és que parlar d’una llengua minorada en un
territori que ha esdevingut plurilingüe ens porta a referir-nos, de retruc, a
la llengua antagònica, la majoritària o, més aviat, dominant. Però què n’és del
parlant d’una llengua dominant, i més encara en territoris on la presència d’aquesta
és aclaparadora o fins i tot exclusiva? Néixer en un context monolingüe
(culturalment i institucionalment parlant) no genera l’angoixa esmentada prèviament,
ni tan sols cap escletxa de sentiment d’inferioritat o d’autoodi. Més aviat al
contrari: una llengua, una nació, una identitat. La identitat filtrada per una
llengua dominant es fa palès arreu: etiquetatge monolingüe, pel·lícules
doblades, administració en la mateixa llengua vehicular, fruit d’una
normalització secular... El sentiment d’identitat passa per la llengua i no es
qüestiona, doncs, l’omnipotència lingüística desacomplexada que deixa una
petjada (inconscient) en el parlant, orgullós de les seves arrels. Fins i tot
esdevé normal i rellevant l’ús històric de la llengua per ocupar altres
territoris, com en el procés colonial. Certament, la llengua dominant va traspassar
fronteres amb èxit, però ho va fer a costa d’altres llengües vernacles. I no
cal anar gaire lluny, tampoc, per adonar-nos de la precària situació actual d’aquestes
altres llengües, sovint anomenades “regionals”. I si bé és cert que una
identitat forta, fonamentada en la llengua, no té perquè ser dolenta, atès que
al capdavall constitueix un element d’identificació col·lectiva, la seva
instrumentalització per invisibilitzar i esborrar una realitat plurilingüe és altament
perillosa. I el pitjor és que el parlant de la llengua dominant no s’adona
realment del rerefons de tot plegat i, de fet, tampoc no li cal, ja que tot ho
té fàcil en la seva “denominació d’origen”.
No obstant això, el parlant d’una llengua
dominant sempre pot emprendre el camí de la consciència lingüística envers la
diversitat, mitjançant l’educació i la formació. El paper de l’escola i de les
institucions hi és cabdal i, per tant, urgeix més que mai una política de
cultura lingüística que inverteixi les tendències centralitzadores i
lingüicides. Anar trencant prejudicis i aixecar el vel de por dipositat sobre
les “altres” llengües és un procés llarg i frenat per obstacles de caire divers,
però alhora és una tasca imperiosa si volem arribar a assolir l’objectiu que
cap llengua no desaparegui i que totes siguin reconegudes com un patrimoni
intangible i de necessària transmissió intergeneracional. Així, s’hauria
d’ensenyar que aprendre altres llengües i respectar la diversitat lingüística
és, en definitiva, un acte cívic i solidari per a la humanitat. Perquè és això:
les llengües no tenen la culpa de res, sinó que són els estats els que les
converteixen en armes de destrucció massiva d’altres llengües. Cal, doncs, un
canvi de paradigma des del poder polític i, a l’ensems, que els parlants, en l’àmbit
individual o col·lectiu, esdevinguin els vertaders artífex de la supervivència
de la seva llengua. Hem de trencar els estigmes d’oprimit i d’opressor
lingüístic i afavorir el camí de l’acostament i el respecte. No és un camí
fàcil, sens dubte, però és l’únic camí que ens pot portar a un món
lingüísticament ric i sostenible.
Dèiem, al començament d’aquesta reflexió, que
cada persona és un món. Fem, doncs, que sigui un món configurat per la seva
llengua, única i genuïna, i també per les altres que vagi trobant a l’horitzó.
Perquè les llengües no han de dividir, sinó sumar. Sumar per un món millor.
Jessica Neuquelman i David Vila i Ros
(@llenguaferits)
Llengua Nacional, 4t trimestre 21
