Quin paper hauria de tenir la llengua espanyola en uns
Països Catalans independents? Durant la campanya electoral hem sentit arguments
de tota mena i, també, autèntics disbarats. Al meu parer, ser conscients del
pes específic del català en la configuració de la nostra identitat col·lectiva
i, alhora, copsar la rellevància que, socialment, tenen altres –no només una–
llengües, haurien de ser els punts de partida de tota proposta.
La classe política s’ha decantat, majoritàriament, per
assegurar que, en un context d’independència del Principat, català i espanyol
compartirien oficialitat, si bé el català, com a llengua pròpia del país, hi
tindria un caràcter preferent. Sempre, però, amb l’excepció de l’Aran, on
l’occità també seria cooficial i on, pel fet de ser-ne la llengua pròpia, seria
la que gaudiria d’aquest rol de preferència.
D’entrada, cal dir que una cooficialitat en el marc d’un
estat català tindria ben poc a veure amb una cooficialitat en l’actual marc
espanyol. Ara per ara, la situació és de subordinació legal del català, el
qual, a més a més, està subjecte als atacs constants que profereixen els poders
fàctics espanyols. En uns Països Catalans independents, aquests atacs haurien
de desaparèixer i la llengua pròpia, amb el rol de preferent garantit en tots
els àmbits, tindria molta més capacitat per avançar vers la plena normalitat. Suficient?
No ho crec. La sociolingüística ens demostra que tots els països que han
accedit a la independència han normalitzat la seva llengua gràcies al fet
d’haver-la convertit en l’única llengua oficial. Només cal mirar la història.
En un context de llengües en contacte, és a dir, allò que hom anomena
normalment “bilingüisme”, la llengua dominant sempre s’acaba imposant a la
minorada. En el cas català, i encara que disposéssim del nostre estat, la
llengua espanyola, per raons demogràfiques i econòmiques globals, continuaria
sent la poderosa i, per tant, un risc per a la normalització de la pròpia.
A l’altre extrem, moltes veus s’han pronunciat a favor de
l’oficialitat única del català. De raons no els en manquen, com acabem
d’exposar. Fer que una llengua dominant, diferent de la pròpia, sigui cooficial
en un territori és, en certa manera, un suïcidi lingüístic.
Ara bé, aquesta proposta no pot esdevenir, sense voler-ho,
un obstacle per aquells milers de catalans que, partidaris de la independència,
tenen l’espanyol com a llengua d’ús habitual? Seria paradoxal que la llengua,
que ha estat el pal de paller de la configuració de la nostra identitat
col·lectiva, la principal eina de cohesió social, esdevingués, a l’hora de fer
el pas decisiu vers la independència nacional, una barrera que, instrumentalitzada
pels sectors espanyolistes, generés dubtes a una part del poble català.
Si prenem només elements objectius, tenim que el català és
la llengua pròpia dels Països Catalans, amb l’excepció de l’Aran i la Fenolheda,
on és l’occità, i de diverses comarques interiors del País Valencià, on és
l’espanyol. A banda, una part important de la població catalana té com a
llengua d’ús habitual l’espanyol i, a Catalunya Nord, el francès. I, per
reblar-ho, desenes de milers de catalans s’expressen quotidianament en alguna
de les prop de 300 llengües que són parlades arreu del territori. L’escenari
lingüístic és, doncs, complex, i legislar en la matèria, tot un repte.
La meva proposta parteix d’un enfocament estratègic: i si no
parlem de llengües oficials? El nostre objectiu és que el català esdevingui la
llengua majoritària en tots els espais d’ús, llevat dels territoris on no és la
pròpia, i que ningú no pugui tenir la sensació –perquè moltes vegades són només
sensacions– que està sent discriminat per raó de llengua. Per aconseguir-ho, ja
hem explicat que el català necessita un marc legal que li doni preferència. Ara
bé, si el mot “oficial” és un obstacle, la millor alternativa, utilitzada ja
per diversos estats, seria no parlar literalment de llengua oficial, sinó, per
contra, fonamentar el marc legal en el concepte de llengua pròpia. I aquesta
és, indubtablement, la catalana, amb les excepcions territorials ja esmentades.
Partint d’aquest premissa, doncs, seria perfectament lògic desenvolupar una
legislació lingüística que li donés preferència total i la convertís, per tant,
en la llengua d’ús de l’administració, el sistema educatiu i els mitjans de
comunicació. Oficialitat de facto o, dit d’una altra manera, la llengua
necessària als Països Catalans.
Alhora, emperò, caldria desenvolupar una normativa
complementària que garantís l’aprenentatge de l’anglès i l’espanyol en el
sistema educatiu i que reconegués explícitament la riquesa cultural que representa
la diversitat lingüística. Les persones que normalment usen l’espanyol se
sabrien cobertes legalment pel nou estat i, a l’ensems, estaríem oferint un nou
model per gestionar la diversitat, no sols lingüística, sinó també cultural,
que seria exportable a d’altres realitats similars.
Limitant-nos a no parlar d’oficialitat, si bé oficialitzant
la llengua catalana a tots els efectes, alhora que reconeixent legalment les
altres llengües, faríem el pas decisiu vers la completa normalització del
català.
Sabem perfectament que, si volem assolir aquesta normalitat,
ens calen uns Països Catalans independents. Alhora, i aquí ja amplio la mirada,
vull pensar que no exigim la independència amb la finalitat de reproduir els
models socials, econòmics i tampoc lingüístics propis dels altres estats, sinó
per dur a terme una transformació real en la nostra organització col·lectiva,
una revolució, en el sentit etimològic del terme, que ens permeti arribar a una
societat verament democràtica, profundament igualitària i basada en el respecte
a la diversitat. I els catalans, que hem esdevingut una anomalia a Europa pel
fet d’haver salvat la llengua en entorns hostils, hauríem d’aprofitar
l’oportunitat per demostrar que les llengües són un patrimoni col·lectiu que hem
de saber mantenir. Entenent, però, que cada país ha de donar una prioritat legal
exclusiva a la llengua pròpia.
Directa, 19-12-12
