Els altres genocidis

Genocidi (in)visible. Escrits des de la Valldigna

Sico Fons

Voliana Edicions, gener de 2012

En una època de predomini de les idees liberals, tant en el terreny econòmic com en el social, les polítiques de normalització lingüística són sovint titllades d’intervencionisme nacionalista, d’imposició legal i de vulneració dels drets individuals. Cadascú que parli com vulgui, se sol dir. Només faltaria. Però és que, justament, perquè existeixi el dret de parlar lliurement en una llengua, cal que aquesta llengua gaudeixi d’una mínima normalitat. I quan aquesta llengua, posem per cas la catalana, ha estat perseguida políticament i militarment durant segles, només una intervenció decidida de l’administració pot retornar-la a una situació de normalitat. No fer-ho, és a dir, deixar-la sense una protecció específica, és empènyer-la a la desaparició. És, dit d’una altra manera, esdevenir còmplice d’un genocidi cultural.

Genocidi (in)visible és el títol d’un recull dels articles publicats per l’escriptor valencià Sico Fons a diversos mitjans de comunicació en els quals denuncia la responsabilitat directa de la Generalitat valenciana en la situació límit de la llengua i la identitat pròpies del País Valencià. Com un flagell, l’autor despulla les estratègies d’aquells que defineix com a antidemòcrates, falangistes de guant blanc, feixistes de la hipocresia, néts de Franco, unes estratègies que, sota l’empara de certa liberalitat, de no intervencionisme lingüístic, estan servint per arraconar el català a un reducte folklòric, recuperant les paraules d’un Joan Fuster a qui Fons reivindica constantment. Minoració, espanyolisme, secessionisme o autoodi són realitats que l’autor vol ajudar a transformar en normalització, catalanitat, unitat o autoestima. Un altre País Valencià.

Llegir-lo és, doncs, una manera interessant de copsar un País Valencià molt diferent d’aquell que es percep a simple vista, sobretot per aquelles persones que, des de Catalunya o qualsevol altre indret dels Països Catalans, poden pensar que tots els valencians són, per dir-ho en poques paraules, com Camps o Barberà. Ni de bon tros. El sud encara és el sud.

Recuperant una vegada més Joan Fuster, podem concloure que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. No hi ha punt mig. Si volem saber què passaria amb el català a Catalunya si no s’apliquessin les polítiques de normalització, només ens cal mirar el País Valencià. Un genocidi ben visible d’una llengua i una identitat i la substitució per una altra llengua i una altra identitat, les dels altres. Les d’Espanya.

David Vila i Ros

Diari Gran del Sobiranisme, 20-02-12

Arguments contraris a la independència

Perquè no pugueu dir que només parlo dels arguments favorables a la independència dels Països Catalans, aquí sota hi teniu tots els arguments oposats.

Una llengua de carrer

Reconec que sóc addicte als llibres de sociolingüística. N’he llegit a cabassos i se’m faria difícil haver de  recomanar-ne un en concret, ja que la majoria són francament interessants. Llàstima que sigui un camp del coneixement que només atrau a una part molt específica de públic, perquè són llibres que parlen de llengua i la llengua, poc o molt, la gaudim tots. En tot cas, fa poc he llegit El català, al carrer, d’en Josep Maria Aymà Aubeyzon, i m’ha semblat un text molt didàctic, ja no només per la manera com està escrit, sinó per la metodologia d’estudi dels usos lingüístics que hi exposa, una metodologia que poden mirar de dur a la pràctica amb facilitat totes les persones que volen saber quina és la situació social del català. Llegiu-lo.

Integristes

Els Països Catalans deuen ser l’únic lloc on pel fet d’expressar-te sempre en la llengua pròpia et titllen d’integrista lingüístic. Quan són al seu país, bé que els suecs empren en tot moment el suec o els austríacs l’alemany, per citar-ne alguns exemples, i de ben segur que ningú no els considera integristes pel fet de tenir aquest hàbit. Aquí, però, les convencions socials són unes altres, fruit de la discriminació històrica de la nostra llengua. Fruit, en definitiva, de la manca d’un estat propi, de la manca d’independència.

L’arrel de tot plegat rau en la falsa creença que als Països Catalans s’hi parlen dues llengües, la catalana i l’espanyola (o la catalana i la francesa a Catalunya Nord). I dic falsa perquè, de fet, se n’hi parlen més de 250, moltes de les quals amb diversos milers de parlants habituals. Tornant, però, a la premissa bilingüista, la llengua catalana és sovint percebuda com la parla local, que serveix com a instrument de comunicació entre els membres del grup –els catalanoparlants d’origen–, mentre que l’espanyola és la llengua de relació amb els que no formen part d’aquest grup –nouvinguts i, si em permeteu el mot, vellvinguts, és a dir, persones que ja fa una pila d’anys que van venir de fora–. D’aquesta creença, que és del tot inconscient en molts catalanoparlants, se’n deriva l’hàbit de passar-se per defecte a l’espanyol quan l’interlocutor utilitza aquesta llengua. Una pràctica que, com us podeu imaginar, fa que les persones nouvingudes arribin a la conclusió que la llengua útil als Països Catalans, si no l’única, és l’espanyol. I aquesta és la que aprenen, repercutint en la creença, també molt habitual entre els catalanoparlants, que els immigrants només saben parlar espanyol. Cercle tancat.

Invertir aquest procés és, doncs, factible, però exigeix un petit esforç als catalanoparlants. Si ens desprenem de falses creences lingüístiques i passem a comportar-nos com els parlants de llengües normalitzades, emprant el català en tots els contextos, sense pressuposar quin és el grau de coneixement de la llengua que té el nostre interlocutor, constatarem que en la majoria dels casos aquest interlocutor ens segueix perfectament, ja sigui en espanyol o fins i tot passant-se al català. Com més siguem els que utilitzem la llengua amb aquesta naturalitat, més presència social tindrà i, per tant, més anirà esdevenint una llengua necessària, un estatus que, tanmateix, no s’assolirà plenament si no disposem d’un estat propi. Si ho aconseguim, haurem invertit una tendència a la substitució lingüística l’arrel de la qual és, com en tot el que té a veure amb l’arraconament de la nostra identitat, conseqüència de les polítiques genocides de l’estat espanyol.

Per cert, tornant a la definició d’integrista lingüístic, seria molt més adient aplicar-la a aquelles persones que, temps després d’haver-se instal·lat en un determinat país, no saben ni un borrall de la llengua que s’hi parla. L’integrisme lingüístic és, doncs, en ben poques paraules, la pràctica habitual de les forces d’ocupació.

David Vila i Ros
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 22-01-12