Els nacionalistes discrets

De vegades m’agrada mirar televisions espanyoles per constatar la naturalitat amb què practiquen el seu nacionalisme: ara una bandereta, ara un Viva Espana -ostres, on deu ser, en el teclat, aquella “n” amb barret que fan servir?-, ara un espanyol que viu a Kuala Lumpur i que sembla que amb la seva llengua l’entenguin arreu, ara un japonès que diu que no hi ha res com la truita de patates... Vaja, tot plegat, mostres d’allò que Michael Billig en diu nacionalisme banal, és a dir, el nacionalisme dels que no se’n consideren, de nacionalistes.

I és que en les televisions espanyoles, quan parlen de nacionalistes fan referència als gallecs, als bascos o a nosaltres, però no pas a ells! I sí, potser sí que ho som, però el nostre és un nacionalisme de reacció, defensiu, fruit, precisament, del seu nacionalisme expansiu, que té com a únic objectiu la nostra assimilació.

Si no existís el nacionalisme espanyol, el nacionalisme català no seria necessari, perquè voldria dir que se’ns respectaria com som. Però com que no és així, els catalans hem de reafirmant-nos constantment com a poble, cadascú des del seu àmbit, digueu-li 7dquatre, Tallers per la Llengua, FOLC o qualsevol de les entitats que hi aporten el seu granet de sorra. Allò que se'n diu fer país.

Contes amb valor afegit, de na Rosa Fité

Dedicar-se a explicar contes deu ser una de les millors feines que hi ha. Ho dic de debò: els contes tenen una màgia única, potser perquè estan a mig camí entre la tradició oral, bàsica per a la transmissió del coneixement i la cultura durant segles, i la literatura, la paraula escrita, perenne, constant. En certa manera, són l’equilibri perfecte entre Heràclit i Parmènides, el moviment i la permanència. I no només això, ja que, sovint, en èpoques de manca de llibertat d’expressió, els contes han estat també el recer del lliure pensament.

Per tot plegat, a Edicions 7dquatre ens fa molta il·lusió publicar el recull Contes amb valor afegit, de Rosa Fité, una mestra que va decidir deixar la docència per poder centrar-se en allò que més li agrada: explicar contes als més petits. Gràcies a l’acurada feina de selecció que ha fet Jeroni Oller, autor del pròleg, tenim la possibilitat de llegir alguns dels seus contes més representatius, tot gaudint d’una prosa amable, propera, que sap transmetre amb senzillesa històries de gran bellesa.

I si, després de llegir-lo, us vénen ganes de sentir com els explica, no ho dubteu: segur que la trobareu voltant per les comarques d’aquest petit país nostre, un país que es fa gran amb històries com les seves.

Bai

Aquest dilluns vam ser a Gasteiz amb la Marina (S!) per participar en un acte organitzat per Ziurtagiriaren Elkartea, una de les entitats que ens ha servit d’inspiració per a la feina de dinamització lingüística que estem preparant des de 7dquatre. L’acte, molt reeixit i amb una àmplia cobertura per part dels mitjans de comunicació nacionals (Berria, Gara, ETB, entre d’altres), tenia com a objectiu reconèixer la tasca realitzada per les empreses basques que mostren un compromís indefectible amb la normalització de l’èuscar. A banda de l’entitat organitzadora i de les empreses premiades, a l’acte va prendre-hi part la Diputada de Cultura d’Araba, l’escriptor Kirmen Uribe, Fulup Travers, representant de l’Ofis ar Brezhoneg (l’Oficina de Promoció del Bretó) de Bretanya, i jo mateix. Sí, ho hauria pogut fer perfectament la Marina, no cal dir-ho, però la meva estimada sòcia va decidir, pel seu compte, que el portaveu de l’empresa fos jo, mentre ella es dedicava a gestionar el powerpoint, que li agrada molt...

El fet és que la nostra aportació va ser modesta, ja que l’experiència que tenim en l’àmbit socioeconòmic és encara limitada, però va ser una manera d’agrair als amics de Ziurtagiriaren Elkartea la col·laboració que ens han ofert i de mostrar, de retruc, que la seva iniciativa ha depassat les fronteres d’Euskal Herria. A més, la trobada entre ells, els representants bretons i nosaltres va servir també per signar un conveni de cooperació a tres bandes que ens permeti crear sinergies entre les nostres respectives entitats.

I sí, d’acord, no només vam treballar! També vam aprofitar per fer turisme sota la neu, mirar llibres, fer quatre compres i passar una miiiiiiiica de fred... Un viatge ben completet.

Un país espanyat

Sóc independentista per un afany de pura normalitat: si sóc català i no espanyol (i la identitat és un tema que ningú no pot jutjar millor que un mateix) vull que se’m reconegui com a tal i desitjo que el meu poble disposi dels mateixos drets que els altres, ni més ni menys. Amb això no vull dir que sentir-se espanyol sigui un impediment per ser independentista; sincerament, crec que hom pot sentir-se’n (pels orígens, per exemple) i, malgrat tot, voler la independència dels Països Catalans (o de Catalunya si ho preferiu). De fet, qualsevol persona que cregui en la llibertat hauria d’estar a favor que tots els pobles del món decidissin, lliurement, què volen ser i com volen organitzar-se. Decidir no és pas res més que optar per una alternativa o per una altra.

És per això que no entenc que hi hagi gent que s’autoproclami demòcrata i que, en canvi, s’oposi al fet que un poble s’expressi en aquests termes. De què tenen por? En una societat, la por és la llavor del feixisme i aquest és, precisament, el gran enemic de la llibertat. Potser tot plegat rau en la manca de cultura democràtica de l’estat espanyol... Què hi farem!

Només un darrer incís. Segons el diccionari, espanyar és sinònim d’espatllar. De debò a algú li agrada dur un carnet d’identitat que hi posi Espanya?

L'ordre dels factors altera el producte

Fa uns dies parlàvem amb l’amic Roger de les virtuts i els defectes de la propietat commutativa i, francament, les conclusions que en vam treure fan feredat. I és que això que l’ordre dels factors no altera el producte no ho veiem gens clar. Sense anar més lluny, no és el mateix posar-se el paracaigudes i saltar de l’avió, que saltar de l’avió i, aleshores, intentar posar-se el paracaigudes. I tampoc no és mateix posar l’olla al foc amb aigua i afegir-hi la pasta quan bulli, que posar primer la pasta sobre els fogons i després afegir-hi l’olla. O -i ja paro- no és el mateix començar les converses en català i, si ens diuen que no ens entenen, buscar una alternativa, que parlar d’entrada en espanyol, fos pas cas que l’interlocutor no ens entengués... En definitiva, siguem ordenats, que se’ns cremarà la llengua!

Ouiea!

En català hi ha 277 paraules que contenen totes les vocals. Fantàstic, segur que aquesta nit dormiu més tranquils, oi? D’acord, no és una dada extremadament interessant, però, si més no, és curiosa. La veritat és que no en tinc el llistat, de manera que si en algun moment no sabeu què fer, us convido a buscar-les.

El que sí que puc dir-vos és quina és la més curta i quina la més llarga. La curta és ouaire, que d’acord amb el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és una persona que compra i ven ous. Una paraula que ha caigut en desús i que fóra bo recuperar. I pel que fa a la més llarga, us agradarà: anticonstitucionalment. Aquesta sí que es fa servir molt! El diccionari la defineix com d’una manera anticonstitucional, és a dir, contrari a la constitució. Si em permeteu, però, crec que podem fer-ne una nova definició. Anticonstitucionalment: de manera correcta. I és que mentre els catalans estiguem regits per constitucions com l’espanyola -art. 3: El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla; art. 8: Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional- o la francesa -art. 2: La langue de la République est le français-, actuar anticonstitucionalment hauria de ser la norma.

Bé, per no estendre’m més, segur que entre aquestes paraules amb totes les vocals n’hi ha un munt que no coneixem, així que trobar-les és una bona excusa per incorporar-les al nostre vocabulari. No cal dir que enriquir el nostre lèxic personal és també una manera d’enriquir la llengua. I és que, si no, amb tanta globalització, qualsevol dia ens trobarem que la paraula més curta amb totes les vocals serà ouiea. D’ya know what I mean?

Blens de gasalla

A voltes la bellesa es deixa mossegar, els núvols es deixen ploure, les fades es deixen besar i les paraules es deixen seguir. Aquestes són les sensacions que vaig tenir quan vaig escriure els versos que ara he recopilat a Blens de gasalla, el poemari que acabo de publicar amb Edicions 7dquatre.

És un recull modest, amb alè de revolta, i pel qual he comptat amb un pròleg de l’amic, emprenedor i patriota Jordi Cuixart. No cal que us digui que us convido a llegir-lo, a sentir-lo, fins i tot a escoltar-lo, gràcies a les versions musicades per en Ferran C. Ugas que es van penjant al bloc homònim.

Si us hi decidiu, podeu comprar-lo directament a l’editorial, mitjançant l'adreça electrònica info@7dquatre.cat. Properament n'entrarà en funcionament la botiga en línia. Gràcies. Espero que us agradi.

Ressenya del llibre en el bloc d'en Jordi Cuixart

Tot el que sempre heu volgut saber del català però que mai no heu gosat preguntar

Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans
Jordi Solé i Camardons
FOLC, juny de 2009

Cal superar la polèmica entre optimistes i pessimistes quant al català i centrar-nos en remarcar la vitalitat que, malgrat 300 anys de persecució, continua tenint la nostra llengua. Aquest és el leitmotiv del darrer llibre del sociolingüista -o practicant de la sociolingüística, com prefereix definir-se- Jordi Solé i Camardons, en el qual es desenvolupen els continguts de l'exposició Realitat i vitalitat de la llengua catalana, promoguda per la FOLC i que ell mateix ha comissariat.

Prenent les seves paraules, "no som (la comunitat lingüística catalana) una anomalia, (...) som el resultat normal de segles d'ocupació i repressió". I, malgrat tot, el català gaudeix d'una gens menyspreable vitalitat en molts aspectes. Davant d'aquesta constatació, l'autor proposa l'autoestima. I és que, de motius, no ens en falten, com s'encarrega de mostrar-nos en els capítols centrals del llibre, en els quals fa un repàs d'alguns dels àmbits en què el català destaca especialment, com la literatura, la música o les noves tecnologies.

Un altre dels aspectes més interessants en què s'aprofundeix és l'existència de realitats desiguals entre els diversos territoris dels Països Catalans. Amb aquest objectiu, es fa una acurada descripció del marc legal, el dia a dia i les principals personalitats i associacions que treballen per a la normalitat de la llengua en cadascun d'aquests territoris, remarcant les fortaleses i les oportunitats que cada context ens confereix, sense oblidar, però, els obstacles amb què ens trobem. I tot plegat, tenint sempre en compte que "(...) sense independència política mai no gaudirem dels mecanismes per assegurar el futur del català".

Tot i aquesta afirmació, el llibre no fa recaure la responsabilitat de mantenir la vitalitat de la llengua exclusivament en factors polítics, ans dóna pistes als parlants per saber com poden incidir-hi. Mitjançant un castell humà de les ideologies lingüístiques, l'autor ens permet ubicar-nos individualment en una escala que mesura el nostre grau de fidelitat lingüística i, tot seguit, ens proposa de pujar un pis en aquest castell imaginari. Per fer aquest pas, però, cal consciència lingüística, una consciència que el llibre vol ajudar a despertar. En aquesta línia, se'ns matisa que "si som indiferents (envers la llengua), fóra fantàstic pensar en què la indiferència en situacions de minorització afavoreix l'ordre sociolingüístic establert dominant i que per tant a la pràctica ja no som indiferents". Per posar fi a aquesta indiferència, doncs, cal informació. A Realitat i vitalitat de la llengua catalana hi tenim tota la que ens cal. En poques paraules, tot el que sempre hem volgut saber del català però que mai no hem gosat preguntar.

David Vila i Ros

Publicada a L'Escletxa, tardor 09

Cal parlar de llengua

Dijous passat vaig participar al programa Cal parlar de llengua, d’ETV Baix Llobregat. No era la primera vegada que hi prenia part; fa uns quants anys, quan era portaveu de la CAL, van convidar-m’hi per parlar del procés de reforma estatutària. Ara, però, hi vaig anar a presentar Tallers per la Llengua, en un programa en què també va intervenir-hi l’Arnau Bunyol, un dels promotors de la campanya Una televisió sense fronteres, una iniciativa absolutament necessària per assolir un marc comunicatiu català sense interferències alienes.

El programa va ser francament reeixit i vull destacar-ne, d’entrada, la professionalitat del director, Jaume Marfany, el qual va demostrar que tenia un ampli coneixement de la nostra feina i un gran interès per donar-nos a conèixer a la seva audiència. D’altra banda, l’aspecte més remarcable del programa és el seu plantejament catalanocèntric, desacomplexat i netament reivindicatiu. Si TV3, que és, teòricament, la nostra televisió nacional, tingués una actitud similar a l’hora de fer els programes, no tinc cap dubte que avançaríem molt més ràpid cap a la construcció d’un país lliure.

Sí, cal parlar de llengua. I cal fer-ho sense pèls a la llengua. Amb normalitat.

Les llengües són pacifistes

Un dia vaig sentir algú que deia “deixa’m en pau, sisplau!” i vaig pensar que era una rima ben divertida, que es podia utilitzar en proclames pacifistes: “Sisplau, volem la pau!”. Aleshores, i no em pregunteu perquè, vaig traduir-la a l’anglès i vaig adonar-me que, oh!, funcionava: “Please, we want peace!”. Engrescat per la troballa, vaig provar-ho amb el francès i també quedava bé: “S’il vous plaît, nous voulons la paix!”. Impressionat, estava a punt d’escriure un teorema, quan, de sobte, vaig adonar-me que, en espanyol, la cosa no rutllava exactament igual: “Por favor, queremos la paz!?”. Calla, vaig pensar, que no sigui per això que Espanya sempre ha resolt les coses a cops de bastó! En fi, rimi en tots els idiomes o no, el fet és que les llengües serveixen per enraonar i, per tant, per evitar conflictes. I és que, al meu parer, les úniques guerres que tenen sentit són les de coixins. Oi?

Les arrels més profundes

El 7 de novembre de 1659, fa exactament 350 anys, Felip IV de Castella i Lluís XIV de França signaven el Tractat dels Pirineus, amb el qual s’acordava -sense que ens en demanessin l’opinió- que les comarques septentrionals de Catalunya passaven a estar sota sobirania francesa.

D’aleshores ençà, la persecució de la identitat catalana hi ha estat una constant: l’any 1700, es promulgava un édit du roi pel qual es prohibia l’ús oficial del català; amb la revolució francesa, els jacobins promourien l’arraconament de les diverses llengües de la república tot considerant que si tots els francesos eren égals, havien de parlar tots francès; a mitjans del segle XIX, l’escolarització obligatòria ompliria les escoles del cèlebre “soyez propre, parlez français”; i un segle després, la introducció dels mitjans de comunicació de masses acabaria de propiciar la substitució lingüística.

Actualment, la Catalunya Nord és un dels indrets del país on l’ús social del català és més baix, fruit de l’ocultació lingüística, és a dir, la renúncia sistemàtica i inconscient a fer servir la llengua en àmbits públics. Tanmateix, la voluntat de recuperar la cultura i la llengua i de promoure els vincles amb la resta dels Països Catalans pren cada cop més embranzida. I és que, com cantava en Raimon, qui perd les arrels, perd la identitat. I a la Catalunya Nord és on tenim les arrels més profundes.

Exercim-los

Les persones catalanoparlants estem tan avesades a una situació de minoració lingüística o, fins i tot, d’il·legalitat i de prohibició de la nostra llengua, que trobem absolutament normal que el català no tingui una presència generalitzada en molts àmbits: el cinema, l’etiquetatge, l’atenció al públic, la televisió... I, tanmateix, el marc legal, si bé encara està lluny de ser el que cal, ens reconeix, com a mínim, el dret a ser atesos en català, el dret a utilitzar-lo en qualsevol situació i el dret a rebre tota la informació dels productes i serveis en la nostra llengua.

Així doncs, una bona manera de fer sentir la nostra veu com a consumidors és optar per empreses que respectin aquest dret, és a dir, per productes que estiguin etiquetats en català. I no us penseu que són pocs! Només cal fixar-s’hi. I si, pel motiu que sigui, n’adquirim que no ho estan, res més fàcil que enviar un correu electrònic a l’empresa demanant-los que incorporin la llengua del país en les etiquetes. I sí, ja sé que és una cosa que fa mandra, això d’anar enviant correus, de manera que he recuperat un model de carta que vaig escriure quan estava a la CAL, per si el voleu fer servir. Bé, si us he de ser francs, ara no recordo si la vaig escriure jo, si ho va fer l’amiga Marina (S!), en aquella època companya de l’entitat, o bé si ho vam fer plegats, però el fet és que, amb uns lleugers retocs que hi he incorporat, crec que pot ser ben útil. Va, que només cal fer “copiar-enganxar”!

Benvolguts/des senyors/es,
He observat amb preocupació que la vostra empresa mostra una actitud poc respectuosa envers la llengua pròpia del país, que és, també, la llengua emprada habitualment per una bona part dels vostres clients. Com bé sabeu, el coneixement de la llengua catalana és cada cop més elevat, però l’ús social en disminueix dia rere dia. La situació de la nostra llengua és, per tant, de recés.
Així doncs, cal que tots ens responsabilitzem d’aquesta situació i contribuïm, de manera individual o col·lectiva, a fer que el català sigui una llengua plenament normalitzada. És per això que us encoratjo a contribuir-hi, establint-la com a llengua vehicular de la vostra empresa i utilitzant-la en l’etiquetatge dels vostres productes i en la publicitat que feu arribar a les llars.
Si teniu alguna dificultat en l’ús, oral o escrit, del català, existeixen diverses entitats, com per exemple el servei de consultes lingüístiques del Consorci per a la Normalització Lingüística (www.cpnl.cat), que us ajudaran a solucionar qualsevol dubte lingüístic.
Tot desitjant que la meva petició s’acompleixi el més aviat possible, aprofito l’avinentesa per saludar-vos cordialment,
Un/a client/a

La llibertat dels dakotes

Darrerament he fet diverses referències al poble dakota. Primer, dins el marc de la campanya “Apadrina una llengua”, promoguda per Tallers per la Llengua, vaig apadrinar el lakota; després, en un article a El Singular Digital, vaig parlar de les traduccions, agafant d’exemple el nom d’un líder sioux. Així doncs, m’ha semblat que estaria bé parlar una mica d’aquest poble tan maltractat pel cinema. Dakota, lakota, sioux... En què quedem? Anem a pams.

Els dakotes (un nom que significa “aliats”) són un poble amerindi de llengua siouan que, molt abans de l’arribada dels europeus, habitava a les fonts del Mississipí. La nació Dakota estava formada per set pobles, els ochéti-shakówin o “set focs del consell”: mdewakanton, wahpekute, wahpeton, sisseton, yankton, yanktonnai i teton. Amb el temps, els yanktons i els yanktonnais van abandonar el consell i van desplaçar-se cap al mig oest, on van esdevenir seminòmades; així mateix, els tetons van traslladar-se més a l’oest, als voltants del llac Big Stone.

A partir d’aquell moment, els quatre pobles que havien restat en l’emplaçament original van passar a ser coneguts amb el nom conjunt d’isanyati. Els tetons, per la seva banda, van augmentar considerablement i van dividir-se, a l’ensems, en set grups: hunkpapa, oglala, sichangu, minniconjou, oohenupa, itazipcho i sihasapa.

Aquest fet va comportar l’aparició de tres variants de la mateixa llengua: el dakota oriental, parlat pels isanyati; el dakota occidental o nakota, parlat pels yankton i yanktonnai, en el qual el so “d” havia estat substituït per “n”; i el lakota, parlat pels teton, en què la “d” es convertia en “l”. En aquest darrer cas, el nom lakota va passar a servir també per anomenar el poble.

La primera referència escrita que se’n té és de l’any 1640, en què uns missioners francesos els anomenen sioux, una paraula derivada del mot chippewa naadowesiwag, que vol dir “enemic”. Els contactes inicials van ser amistosos, però, amb el temps, l’arribada massiva de l’home blanc va posar en perill la forma de vida dels pobles nòmades de les grans planes, basat en la caça sostenible del bisó, fet que va comportar l’inici d’hostilitats. Durant el segle XIX, els principals líders dakotes i el govern dels Estats Units van signar diversos tractats, gairebé sempre incomplerts pel bàndol governamental. El punt àlgid de les guerres índies va tenir lloc la dècada dels anys setanta, amb la suposada descoberta d’or en els territoris que havien estat reservats per als dakotes. L’afluència incontrolada de buscadors del metall preciós va provocar una guerra oberta que va culminar, l’any 1876, amb la derrota del 7è de cavalleria del General Custer a mans d’una coalició de sioux, cheyennes i arapahoes liderada per Tashunko Witko i Tatanka Iyotake. La resposta repressiva del govern, duta a la pràctica tot seguit, va precipitar la capitulació, l’arrest i l’assassinat d’aquests líders i el confinament del poble dakota en reserves. Finalment, l’any 1890, la massacre de Wounded Knee, perpetrada contra una població completament desarmada, va significar el final dels dakotes com a poble lliure.

Actualment, els dakotes, com la majoria d’amerindis del nord del continent, viuen en reserves i representen la minoria més pobre dels Estats Units. Curiosa paradoxa, per aquells que en van ser els primers pobladors, i inefable vergonya per al país més poderós. Tanmateix, la seva manera d’entendre’s amb l’entorn i el seu concepte de llibertat els fan una cultura imprescindible.

Una mica de música i un bon vi (malgrat que no en begui)

L’amic Ferran, músic de professió, va explicar-me una vegada que en aquest país ens limitem a tocar els instruments -tocar el piano, per exemple-, i que, en canvi, en indrets com França o Anglaterra, els músics hi juguen -jouer le piano o to play the piano-. Aquesta reflexió, que d’entrada pot semblar completament innocent, ens diu molt de la percepció que cada poble té de la música i de la manera com s’hi relaciona. Tocar implica acariciar, acaronar, de ben cert, però jugar pressuposa, a més a més, divertir-se, imaginar, quelcom innegablement més agradable.

De casos com aquest en trobaríem a cabassos. Alguns fins i tot posen en dubte la percepció que tenim dels colors. Sense anar més lluny, el vi. Nosaltres parlem de vi negre, com també ho fan els bascos, que en diuen ardo beltza; per contra, altres pobles el veuen més aviat vermellós: red wine, vin rouge, vino tinto o vino rosso. Què fa que cadascú percebi la realitat d’una manera lleugerament diferent? Doncs no ho sé, però el fet és que cada llengua ens dóna una perspectiva distinta, una manera única i particular d’entendre l’entorn i, per tant, les llengües són una arma fantàstica davant la uniformització i el pensament únic.

Correllengua al Guinardó

Sens dubte, el Correllengua és una de les iniciatives populars més reeixides a favor de la plena normalització del català: conferències, activitats infantils, exposicions, concerts... Més de 300 actes organitzats arreu dels Països Catalans l’avalen.

L’any 2006 vaig tenir l’honor (què voleu que us digui, va ser un autèntic honor, la veritat) d’escriure el manifest de la campanya, en una edició que va començar simbòlicament a quatre casals catalans d’arreu del món. I feia una mena d’emoció, sentir com el llegien a Buenos Aires, a San Diego, a Xangai o a Melbourne!

Tornant, però, a l’edició d’enguany, ahir vaig ser al Guinardó, a Barcelona, convidat per la CAL del barri per presentar-hi Tallers per la Llengua. L’afluència de públic va estar prou bé i les intervencions dels assistents van ser francament interessants. El bilingüisme, la manca de recursos per afrontar certes interaccions lingüístiques, l’acollida de les persones nouvingudes... I, en el fons, la preocupació per la situació del català i, més encara, un fort desig per assolir-ne la normalitat.

Actes com el Correllengua del Guinardó ajuden a reforçar la nostra autoestima, a fer-nos sentir poble, i és per aquest motiu que vull agrair als organitzadors que m’hi convidessin i, sobretot, felicitar-los per la feina feta. Cada Correllengua és un pas més cap a l’alliberament lingüístic i nacional.

Hispaniquè?

A veure si ho he entès: el 12 d’octubre del 1492, un navegant de nacionalitat desconeguda -deu ser l’únic personatge històric del qual no se’n sap la nacionalitat, vés per on- arriba a les Antilles, en una fita que suposa el descobriment de tot un nou continent. Perquè suposo que els que hi vivien, despitats com eren, encara no l’havien descobert... El fet és que, darrere seu, arribaran una sèrie de, diguem-ne, exploradors, que mostraran als amerindis les grans virtuts europees, bàsicament les militars i les lingüístiques, que ja se sap, pobres, què haurien fet sense parlar espanyol, tancats en el seu món i parlant llengües estranyes! I bé, cinc-cents anys després, uns senyors vestits de color verd desfilen armats per la capital del seu país, tot cofois i lluint les millors gales. I això ho anomenen la Fiesta Nacional. Doncs bé, què voleu que us digui, el meu concepte de festa -fiesta vol dir festa en espanyol- és lleugerament diferent i, no cal dir-ho, la nació de què parlen no té res a veure amb la meva, de manera que, amb el vostre permís, aprofitaré per posar-me a fer feina, que en aquest país en tenim molta. I quan sigui festa de debò, aviseu-me.

Encara hi ha País

I tant que sí. Malgrat 300 anys, malgrat Espanya, malgrat la repressió, malgrat el blaverisme, malgrat el PP i el PSOE, malgrat la Comunitat, malgrat la destrucció del medi, malgrat el secessionisme lingüístic, malgrat la Generalitat Valenciana dels Zaplana i els Camps, encara hi ha País. I és així gràcies a Acció Cultural del País Valencià i a la Federació Escola Valenciana i a l’Eliseu Climent i en Diego Gómez i en Ferran Suay i en Raimon i Obrint Pas i en Feliu Ventura i tants altres que, dia rere dia, fan país. Per això avui, 771 anys després de l’entrada de Jaume I a València, encara hi ha País: País Valencià. Bona Diada!

Traduccions i interpretacions

Segurament heu sentit parlar d'un "indi" anomenat Brau Assegut. O potser, fruit del marc referencial dominant espanyol, el coneixeu com Toro Sentado. No ser un país lliure té aquestes coses... En tot cas, Brau Assegut és un personatge històric ben real. Nascut entre els hunkpapa, un dels set grups que conformaven la nació Lakota o Teton, des de ben jove va destacar com a guerrer i com a Wicasha wakan -un mot que podem traduir aproximadament com "home espiritual"- i va esdevenir un mite a la batalla de Little Big Horn, en la qual va liderar la coalició de sioux (els lakotes eren una de les set nacions sioux), cheyennes i arapahoes que va derrotar el 7è de cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units. La seva gesta va ser duta al cinema -tornant als marcs referencials, des d'un punt de vista proamericà i antiamerindi, com us podeu imaginar- i aquest fet li va donar fama universal.

Amb aquesta llarga introducció simplement volia arribar a formular una pregunta: no us sobta que un amerindi que va viure a les grans prades d'Amèrica del Nord, on els braus eren animals desconeguts, dugués per nom Brau Assegut? A mi, que sempre he sentit una atracció indescriptible pel poble lakota i, no cal dir-ho, per les llengües, va cridar-me l'atenció aquest fet, de manera que vaig decidir remenar-hi una mica. Doncs bé, resulta que el nom original, en lakota (una llengua del grup siouan), era Tatanka Iyotake. Tatanka vol dir bisó mascle -el lakota té una paraula específica per al mascle i una altra per a la femella, pte- i iyotake vol dir ajagut. Per tant, podem traduir-li el nom com Bisó Assegut o Bisó Ajagut, però en cap cas com Brau Assegut. Així doncs, com vam arribar a donar-li aquest nom? Coses de les traduccions.

El nom català ens ha arribat, passant per l'espanyol, des de l'anglès: Sitting Bull. A primer cop d'ull, Sitting Bull equival a Brau (bull) Assegut (sitting). Tanmateix, els traductors espanyols van obviar un detall essencial: bull, certament, significa brau, però també és l'abreviatura de bull buffalo. En anglès, s'afegeix bull davant del nom d'alguns animals per indicar-ne el gènere; per tant, bull buffalo vol dir bisó mascle, és a dir, literalment, tatanka. Així doncs, la traducció correcta seria, tal com dèiem, Bisó Ajagut, un nom ple de sentit si tenim en compte que el bisó era un animal central en la vida dels lakotes i de tots els pobles de les grans prades.

On vull anar a parar amb tot plegat? Doncs que cada llengua és un món, cada llengua es construeix en funció de l'entorn que ha de descriure i crea mots en funció de les seves necessitats. Per als lakotes, el bisó era l'animal central de l'existència (com el cavall per als gautxos), de manera que tenien paraules diferents per descriure el mascle i la femella. Els anglesos, per la seva banda, van idear el mot bull per diferenciar entre els gèneres d'alguns animals, fins al punt que, en determinats contextos, es permeten el luxe de prescindir del nom de l'animal i utilitzen bull a seques. Per últim, els espanyols, segurament obsessionats amb els toros, els veuen fins i tot allà on no hi són... En definitiva, cada llengua és una manera única d'interpretar la realitat i, per tant, són una font incomparable de diversitat, un patrimoni col·lectiu que hem de saber preservar i del qual hem d'aprendre, sobretot, a gaudir-ne. I és que si ens limitem a traduir, a donar per bones les equivalències literals entre llengües, si deixem que el corrent uniformador se’ns endugui, perdem una pila de matisos, d’alternatives, o, com en el cas de què acabem de parlar, fins i tot arribem a conclusions sense cap mena de sentit.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 2/10/09

Portet i l'aristocràcia de les idees

Benvolgut senyor Portet, vostra actuació a Sabadell fou antològica, i no només per les constants referències a tan noble ciutat, indubtablement merescudes, puix de ben segur que aixecaria l’admiració dels profans si fos prou coneguda ultra l’estany de Salses, ni tampoc per la subtil bellesa de vostres franques melodies, inspirades en l’entonació pletòrica que els ànecs famolencs, membres indiscutibles dels grups corals de l’Usbekistan parisenc, fan de l’himne secret ucrainià, ans per tot plegat junt amb l’encadenament de mots sensats i irrefutablement amoralistes que acompanyen, si no és a l’inrevés, les peces del vostre repertori, o, fins i tot, i si disculpeu l’atreviment, les prologuen, i que ens permeten copsar l’innegable ultratge que la plebs, forques a la mà, infligiria sobre la intel·lectualitat inconscient de la capital dels tres turons, de manera que endavant, que sou un artista, que aquest país es fa gran amb pensadors com vós, i que si trobeu aquest text un pèl desordenat és perquè no sé on cau el punt en el teclat, deixeu-me que ho miri, calleu, que ja el tinc, i aquí va.

"La meva terra és com un parrac grapejat"

Vídeoclip d'"Homes i dones del cap dret"

La llibertat per bandera

No fa pas tant, veure estelades als balcons en les dates assenyalades era encara un fet gairebé anecdòtic. Ara, però, la bandera independentista ha esdevingut ja un dels símbols més tangibles d’un país que se sap lliure i que, simplement, i de manera cada vegada més desacomplexada, vol assolir la plena normalitat.

Les incomptables plataformes sobiranistes, la creixent afluència a les manifestacions independentistes o la convocatòria de referèndums en diverses poblacions del país són mostres d’aquest anhel de llibertat que sempre ha definit el nostre poble. I en tots els contextos, l’estelada, ideada fa més d’un segle, n’és el símbol principal.

Precisament, el llibre Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista, que recentment ha publicat la Comissió 100 anys d’Estelada, fa un meticulós repàs històric que ens permet conèixer els orígens, l’evolució i la consolidació de l’estelada o, tal com la defineix Toni Strubell en el pròleg, la bandera de la llibertat. No us el perdeu.

La nit i el número vuit

La darrera vegada que vaig ser a Euskal Herria van explicar-me una anècdota que va semblar-me molt interessant. Es veu que un bertsolari, un d’aquells genis de la paraula que practiquen el cant improvisat, conta durant les seves actuacions que, en moltes llengües europees, les paraules nit i vuit comparteixen una bona pila de lletres. És el cas de les romàniques, com el català, nit i vuit; l’occità, nuèch i uèch; el francès, nuit i huit; l’espanyol, noche i ocho; el portuguès, noite i oito; o l’italià, notte i otto; o bé de les germàniques, com l’anglès, night i eight; o l’alemany, nacht i acht. Aquest patró, tanmateix, no es compleix en llengües lingüísticament més llunyanes, com per exemple l’èuscar, i per aquest motiu el bertsolari ho explica amb orgull, que ja se sap que aquestes particularitats genuïnes sempre fan gràcia.

La veritat és que no n’he trobat l’explicació, però suposo que rau en el fet que les llengües en què es produeix aquesta coincidència deriven d’una mateixa branca de la llengua indoeuropea, en la qual ambdós mots devien ser, també, similars. En tot cas, és un fet prou curiós, oi?

Teniu monedes de 0,034812€?

A la plaça Sant Jaume d’una bonica població vallesana hi ha un pàrquing a l’entrada del qual hi trobem el rètol informatiu que mostro a la fotografia. Deixant de banda el fet que el rètol compta amb traducció a l’espanyol, fos pas cas que un ciutadà del món -perquè tots saben parlar espanyol, ja ho sabeu- vingués per aquests verals i es pensés que “Preu per minut” vol dir “Pollastre a l’ast”, el que realment va cridar-me l’atenció va ser, precisament, el preu per minut: 0,034812€. Sí, ja sé que no és l’únic pàrquing que fixa aquests preus, però a mi, què voleu que us digui, em sorprèn. I és que en veure-ho, vaig pensar que si un dia se m’acut d’entrar-hi i, un cop dins, m’adono que m’he descuidat quelcom i vull sortir-ne al moment, quant hauré de pagar???? 0,03€? No, i ara, no voldria pas estafar els propietaris del pàrquing, que potser van curts de doblers! 0,04€? Tampoc no és això, que prou diners regalem ja a un estat que no és el nostre! En definitiva, crec que, per tenir la consciència tranquil·la, necessitaré l’import exacte. O sigui que, si us plau, quan trobeu una moneda de 0,034812€, digueu-m’ho! Gràcies.

Sumant amb la FOLC

La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), amb seu a Tortosa, és l’espai de confluència de les entitats que treballen per la llengua arreu dels Països Catalans. La voluntat de la FOLC és afavorir l’intercanvi d’experiències entre les entitats que l’integren -més d’una setantena- i, alhora, promoure iniciatives pròpies encaminades a normalitzar el català en tots els àmbits socials.

Doncs bé, Tallers per la Llengua acabem d’adherir-nos-hi i esperem, des d’una posició més aviat modesta, aportar-hi la nostra particular manera de treballar, fonamentada no només en la sociolingüística, sinó també en la psicologia i la pedagogia. Així d’entrada, ja ens hem ofert per treballar en la comissió d’immigració, bo i incorporant-hi el nostre Taller d’Acollida Lingüística.

Potser només serem com una gota en l’oceà, però ja se sap que, sense gotes, l’oceà no existiria.

Tots els camins porten a Arenys de Munt

L’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques fan l’assalt final a la ciutat de Barcelona, culminant així l’ocupació militar de Catalunya. No és, però, ni la primera gran derrota catalana de la guerra de successió -el 25 d’abril del 1707, la desfeta a Almansa havia precipitat la rendició de València- ni la darrera -el 18 de setembre seria sotmès el fortí de Cardona, darrer bastió de la resistència al Principat; i l’11 de juliol de 1715 cauria Palma, posant, aleshores sí, punt i final a la resistència catalana-. L’ocupació del Cap i Casal, però, marcaria un punt d’inflexió en la història dels territoris que avui coneixem com a Països Catalans. Com canta Al Tall, no s'ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits. Sens dubte, ocupar-nos ha estat el millor negoci que ha fet mai Espanya.

Saber d’on venim és, doncs, el primer pas per decidir cap a on hem d’anar. I, francament, no crec que la millor solució per avançar vers la nostra llibertat com a poble sigui manifestar-nos per pressionar el tribunal constitucional espanyol. No els agrada l’estatut? A nosaltres tampoc, o sigui que podem retallar-lo plegats. Deixem d’intentar convèncer un mur que es diu Espanya i donem la paraula al país. El camí ens el marca Arenys de Munt i l’horitzó està escrit a les paperetes del referèndum: Independència? Sí.

Omplir el got (una síntesi hegeliana)

Tesi (dels “cofoïstes lingüístics”): la situació del català és francament positiva. És a dir, el got és mig ple. Amb més de nou milions de parlants -mai no n’hi havia hagut tants-, la llengua catalana ocupa la 88a posició d’un total de gairebé 6.000, s’estudia a uns 180 centres d’arreu del món i és cooficial o oficial en més d’un 90% del territori on és llengua pròpia. Continua sent una llengua minorada, certament, però les dades indiquen que avança amb pas ferm vers la plena normalització, ja que els nivells de coneixement i de comprensió oral de què disposa són elevats i, lentament però constant, es van fent avenços en el reconeixement dels drets de les persones catalanoparlants.

Antítesi (dels “catastrofistes lingüístics”): el català és al límit de la desaparició com a llengua d’interacció social. O dit d’una altra manera, el got és mig buit. Malgrat l’augment del nombre de persones que saben parlar-lo, les dades sociolingüístiques indiquen que l’ús social retrocedeix o, en el millor dels casos, es manté estancat. Aquesta tendència és clarament observable entre els joves o bé en els entorns amb una presència notable de persones nouvingudes. L’espanyol (i el francès a Catalunya Nord i l’italià a l’Alguer) està ocupant els espais d’ús de la llengua pròpia, relegant-la a una presència gairebé testimonial en àmbits com els mitjans de comunicació o la justícia.

Síntesi (de Tallers per la Llengua, amb modèstia): no sabem si el got és mig ple o mig buit, però sí que tenim molt clar que el que cal fer és omplir-lo fins a vessar. El coneixement del català és elevat, sobretot al Principat de Catalunya. Cert. I l’ús social baixa arreu del país. Cert. Així doncs, tenim un context complicat, no cal dir-ho, però també tenim a l’abast una oportunitat històrica per capgirar-lo i fer que el català esdevingui una llengua normal. Primer de tot ens cal recuperar l’autoestima com a parlants i, per fer-ho, les dades que mostren els cofoïstes lingüístics ens hi poden ajudar. I tot seguit, conscients de la complexitat de la situació -només cal mirar les reflexions que fan els catastrofistes lingüístics-, ens cal actuar amb coherència i responsabilitat, desprenent-nos de vells prejudicis i complexos i aprenent a fer un ús natural de la llengua. “Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret”, que cantava en Llach. Hem après el català; ara hem d’aprendre a parlar-lo amb normalitat. Ara hem d’omplir el got.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 7/9/09

Apadrineu una llengua!

Les llengües ens serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns, però també desenvolupen moltes altres funcions gens menyspreables, com ara descriure d’una manera única i precisa l’entorn en el qual s’han originat o bé servir d’elements d’identificació col·lectiva i, per tant, de cohesió social i d’integració de les persones nouvingudes. Actualment es parlen al món prop de 6.000 llengües. D’aquestes, entre un 50% i un 90% corren el risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística. Conèixer la diversitat lingüística del món és, doncs, el primer pas per prendre consciència de la necessitat de preservar aquest patrimoni comú.

Amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta diversitat, Tallers per la Llengua, amb la col·laboració de 7dquatre, acaba de posar en marxa la campanya “Apadrina una llengua”, una campanya amb la qual volem, també, obtenir fons econòmics per continuar amb la nostra activitat. Es tracta de fer-nos una aportació de 20€ -o de més import, si ho desitgeu, no cal dir-ho- i rebreu, en contraprestació, el certificat d’apadrinament simbòlic d’una de les 6.000 llengües del món, un certificat en el qual se us explicarà quina és la situació de la llengua que heu apadrinat.

Si us animeu a col·laborar-hi, només cal que entreu al web de Tallers per la Llengua, on s'explica com fer-ho. Us n’estaré molt agraït, de debò!

Blens de gasalla, des del bloc

Deia Pere Quart que la paraula deslliura els ignorants, comencen els amors amb la paraula, les paraules menyscaben els tirans. Consciència, amor i llibertat són les idees que m’empenyeren a escriure versos, a parar bé l’orella i a transcriure allò que, recuperant la influència filosòfica hel·lènica -no debades, fou Helena de Troia la més bella del món antic-, ja sura en l’aire, ja hi és, i que ens utilitza a nosaltres com a mer vehicle d’expressió. Sí, versos, tal volta poemes, si bé aquesta paraula em va massa gran, no m’hi sé veure. Descriguem-ho, si de cas, com una “unió aleatòria de mots que plegats alliberen idees, unes per qui les escriu, d’altres per qui les llegeix”. Aquestes idees són Blens de gasalla.

I quan una determinada expressió coincideix amb una altra de paral·lela, es produeix la simbiosi, l’explosió, la supernova. Fruit de l’amistat amb en Ferran C. Ugas, aquests versos tenen ara un company de viatge, unes melodies que els acaronen. Això és el que us convido a compartir, mots i melodies, una iniciativa a la qual ens agrada veure com s’hi sumen bons amics, cadascú aportant el seu talent, el seu granet de sorra, com la guitarra de l’Adrià Bonjoch o la veu de la Marina Sagarra. Més blens de gasalla.

Si voleu ser-ne partícips, el bloc Blens de gasalla és tot vostre. Amb tota la passió que les melodies saben oferir i amb tota la follia que les paraules volen transmetre. Espero que us agradi.

Una exposició per saber-ho (quasi) tot, del català

L'exposició Realitat i vitalitat de la llengua catalana, promoguda per la FOLC i comissariada per en Jordi Solé i Camardons, és una molt bona iniciativa que permet entendre quina és la situació actual del català, bo i defugint tant interpretacions cofoïstes com derrotistes. L'exposició fa un breu repàs a la història de la llengua, mostra la realitat sociolingüística dels diversos territoris dels Països Catalans i evidencia la vitalitat que, malgrat segles de persecució, continua tenint el català, especialment en àmbits com la literatura, la música o les noves tecnologies. Adonar-nos que la nostra llengua no és tan petita -està entre el 2,5% de llengües més parlades del món- ens hauria de fer guanyar autoestima i, per tant, esperonar-nos a fer-ne un ús desacomplexat.

Així doncs, si l'exposició arriba al vostre poble o ciutat (podeu consultar-ne l'agenda al web de la FOLC), no us perdeu l'oportunitat de visitar-la. N'aprendreu molt. I si se us passa per alt, sempre podeu comprar el llibre "Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans", que acaba de publicar-se i en el qual s'amplien els continguts de l'exposició. Interessantíssim.

Tallers, tailerrak, talhèrs

Quan des de la Fundació Reeixida vam impulsar els Tallers per la Llengua, ho vam fer amb la voluntat de cobrir un vessant del foment del català en què ens semblava que s’havia aprofundit poc. La idea era generar uns espais de reflexió en els quals fos possible crear consciència lingüística i, sobretot, facilitar a les persones catalanoparlants -d’origen, d’adopció o potencials- els recursos necessaris perquè poguessin fer servir el català còmodament en qualsevol situació. La bona acollida de la iniciativa ens va permetre constituir la nostra pròpia entitat, Tallers per la Llengua, potenciar-ne l’abast i arribar a gairebé tots els territoris dels Països Catalans.

I parlant d’abast territorial, una de les fites que ens ha fet més il·lusió ha estat constatar que una iniciativa pensada i desenvolupada des de la realitat sociolingüística catalana pogués ser adaptada a altres realitats lingüístiques i nacionals. És el cas del Taller d’Espai Lingüístic Personal (TELP) i del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), ambdós traduïts a l’èuscar, o del Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana (TFUILC), traduït a l’occità.

L’intercanvi d’experiències entre països amb llengües minorades és una bona manera d’avançar vers les respectives normalitats lingüístiques i, de retruc, ens omple d’anècdotes curioses. Sense anar més lluny, quan vam anar a presentar el TEL a Euskal Herria, ho vam fer utilitzant material exclusivament en èuscar. I com que no el parlo -ja m’agradaria-, hi va haver un moment en què no sabia exactament què deia la nostra pròpia presentació, de manera que vaig haver de demanar als assistents que m’ho traduïssin. Coses del directe...

Reposicions

Durant els anys que vaig ser portaveu nacional de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, van convidar-me a dotzenes (m’agrada comptar amb dotzenes, què hi farem) de programes de ràdio i televisió per parlar del català i de les iniciatives que impulsàvem des de l’entitat. La primera vegada, no us enganyaré pas, fa una mena de cosa, però la veritat és que, de mica en mica, li vas trobant la gràcia, a això de parlar pels mitjans. Així doncs, aprofitant que som a l’estiu i que les televisions duen a terme les ja clàssiques reposicions de sèries i programes antics, no vull ser menys i he decidit recuperar algunes d’aquestes intervencions televisives.

La primera és una entrevista a Vilaweb TV emmarcada en un reportatge sobre el Correllengua ’06. Vilaweb ha esdevingut un dels referents informatius dels Països Catalans, un mitjà compromès amb la realitat nacional i lingüística que ha demostrat que és possible oferir continguts d’absoluta qualitat des d’una òptica netament autocentrada. Ens calia.

La següent és el documental Ciudadanos de segunda, emès per Telemadrid l’any 2007. Com segurament deveu recordar, aquest documental, contrastat, objectiu i gens nacionalista, mostrava la persecució a què està sotmesa la llengua espanyola a Catalunya. L’espanyol, pels que no ho sapigueu, és una llengua romànica que parlen d’amagat alguns catalans, exposant-se al risc de ser condemnats a treballs forçats a les mines de sal de Cardona. Potser per aquesta raó no l’heu sentit parlar mai pel carrer... Ai, els catalans! No debades, la paraula albanesa “katala” vol dir “monstre”. En certa manera, doncs, puc dir que, amb la intervenció en aquest documental, he participat en una pel·lícula de ciència ficció o, més ben dit, de terror. I si no, feu-hi un cop d’ull: l’enèsima demostració que amb Espanya no s’hi pot enraonar. Fa feredat.

Per últim, incloc l’enllaç al programa Els matins d’en Josep Cuní, de TV3, al qual van convidar-me, precisament, per parlar de Ciudadanos de segunda. Amb la Pilar Rahola en plena forma. Que vagi de gust!

Reportatge sobre el Correllengua ’06 a Vilaweb TV

Documental Ciudadanos de segunda, de Telemadrid (Espanya)

Entrevista a Els matins, a TV3

Llengua: consciència i conducta

La consciència

Plató, en el llibre setè de “La República”, ens parla del mite de la caverna, un mite mitjançant el qual exposa la dualitat existent entre allò que considerem real i allò que realment ho és. Ras i curt, ens presenta unes persones que viuen captives en una caverna, a les parets de la qual veuen reflectides unes ombres que el foc hi projecta. Els captius consideren que les ombres són l’única realitat, fins que un d’ells s’atreveix a sortir a fora la caverna i constata, sorprès, que les ombres només són el reflex de l’autèntica realitat, molt més rica i diversa.

Aquest mite, prou conegut, ha estat a bastament emprat com a metàfora per descriure la presa de consciència. El filòsof Henri Bergson deia que la consciència és llibertat: si som conscients de les diverses “realitats” que tenim al davant, també som lliures per triar quin camí volem seguir. Basant-se en aquesta idea, moltes entitats del país treballen incansablement per fer que tots plegats prenguem consciència d’infinitat de temes als quals, sovint, prestem massa poca atenció: la protecció del medi ambient, els drets de les persones nouvingudes, la igualtat de gènere... o la llengua.

Del final formal del franquisme ençà, successives campanyes públiques i incomptables iniciatives de la societat civil no han escatimat esforços per tal de fer-nos adonar de la importància que té la llengua catalana a l’hora de definir-nos com a col·lectivitat i, per tant, de conferir-nos un lloc al món. Aquestes campanyes anaven encaminades, en primera instància, a potenciar l’aprenentatge del català, especialment per part de les persones que no el tenien com a llengua familiar o inicial. Darrerament, però, l’objectiu ha variat sensiblement, i les propostes es focalitzen més en l’ús social que no pas en el mer aprenentatge. L’explicació que hi trobem és senzilla: si bé l’aprenentatge és una condició sine qua non per assolir la normalitat d’una llengua, el factor que acaba sent decisiu és l’ús que se’n fa. Així, les darreres dades estadístiques indiquen que, malgrat que cada vegada més gent sap parlar català, el percentatge de persones que realment l’usen quotidianament tendeix a disminuir. En conseqüència, es fa palès que cal conscienciar la societat de la importància d’utilitzar la llengua pròpia de manera desacomplexada.

La majoria d’iniciatives que s’han dut a terme amb aquesta objectiu han tingut un abast massiu, de l’estil de les grans campanyes publicitàries. Tanmateix, són realment efectives? Malgrat que és quelcom difícil de constatar, sí que podem intuir que la seva principal mancança rau en la concreció i la brevetat obligada dels missatges que transmeten: “tu ets mestre”, “parla sense vergonya”, “encomana el català”... Allò que es guanya per dalt (amb un sol gest s’arriba a molta gent) es perd per baix (s’argumenta molt poc el perquè).

Fer prendre consciència de la importància d’usar el català no és, per tant, una tasca que pugui realitzar-se de manera efectiva utilitzant exclusivament plantejaments procedents del màrqueting i la publicitat. Ben al contrari, cal aprofundir en les raons que expliquen perquè el català es troba en la situació actual; cal saber, no cal dir-ho, quina és aquesta situació; i cal, sobretot, transmetre el rol decisiu que els parlants tenim a l’hora de fer que la nostra llengua esdevingui una eina transversal a nivell social. I per aconseguir-ho, la pedagogia, la psicologia i, lògicament, la sociolingüística, són disciplines imprescindibles.

La conducta

Un dels errors freqüents de les campanyes de conscienciació massiva és considerar que, un cop transmesos els raonaments que evidencien la necessitat de prendre consciència de quelcom en particular, ja està tot fet. Ni de bon tros. La consciència és necessària, certament, però només és el primer pas que s’ha de fer si es volen capgirar uns determinats hàbits. Per passar de la consciència a la conducta, ens calen, doncs, recursos.

Quan es tracta d’usos lingüístics, no n’hi ha prou amb ser conscients de la importància de fer servir el català. Sovint, persones amb un alt grau de consciència lingüística apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol (o al francès a Catalunya Nord), és a dir, es passen a aquesta llengua quan veuen -o quan creuen- que l’interlocutor no parla o no entén el català. Aquest hàbit, inconscient, és fruit, primerament, de la repressió (300 anys de persecució política no són en va) i, després, de la imitació (la submissió lingüística ha estat practicada històricament per un percentatge molt elevat de catalanoparlants, conseqüència, al seu torn, de la repressió citada, de manera que les noves generacions es limiten a imitar allò que veuen fer). Aquesta pràctica lingüística, doncs, està fortament arrelada i no n’hi ha prou amb adonar-se’n i voler canviar-la: cal poder fer-ho. I per això calen, tal com dèiem, recursos, uns recursos que ens ajudin a desempallegar-nos dels nostres prejudicis i creences. L’objectiu final? No només la fidelitat lingüística, que consistiria en utilitzar el català en qualsevol situació, sinó l’assertivitat lingüística, és a dir, ser fidels a la llengua i, a més, sense experimentar cap mena d’incomoditat pel fet d’estar-la utilitzant.

Tallers per la Llengua

Per incidir en el grau de consciència lingüística dels catalanoparlants (d’origen, d’adopció o potencials) i per dotar-los dels recursos que els permetin usar el català amb assertivitat, es va crear l’entitat Tallers per la Llengua.

Tallers per la Llengua ofereix quatre formats diferents de taller mitjançant els quals es tracta la consciència lingüística (Taller d’Educació per la Llengua, Taller d’Acollida Lingüística i Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana) i s’ofereixen els recursos necessaris per tal d’incidir en la conducta lingüística individual (Taller d’Espai Lingüístic Personal). Les sessions es realitzen amb grups d’una vintena de persones i s’hi exposen conceptes bàsics de sociolingüística, dades sobre el marc legal i els nivells de comprensió de la llengua o, com dèiem, recursos concrets per tal d’afrontar qualsevol tipus d’interacció lingüística que, a priori, pugui semblar problemàtica. El llibre “De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua”, publicat recentment per Edicions 7dquatre, permet conèixer més a fons tots aquests aspectes.

En total, s’han realitzat ja més de 300 sessions dels diversos tallers i alguns dels formats han estat adaptats als casos basc i occità. Paral·lelament, s’està duent a terme un estudi amb profunditat per tal de quantificar la incidència que les sessions tenen en els hàbits lingüístics de les persones que hi participen. Amb les conclusions que se n’obtinguin, es vol continuar treballant per tal de millorar els continguts dels tallers i poder oferir, així, unes sessions que serveixin per fer realitat una autèntica revolució en els hàbits lingüístics dels catalans, una revolució que és absolutament necessària si volem que el català continuï sent l’instrument vehicular de comunicació als Països Catalans.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a Illacrua, estiu 09

Roger Mas, com la cervesa

No m’agrada la cervesa. Bé, cadascú té els seus gustos. Reconec, això sí, que sempre m’havia sorprès que gairebé tothom confessés que, d’entrada, tampoc no els hi havia fet el pes, però que a mesura que n’havien anat bevent s’hi havien acostumat. “I per què hi insistíeu, si no us agradava????”, els demanava sempre. D’un temps ençà, però, ja no faig aquesta pregunta. I és que he començat a entendre que hi ha coses que, malgrat que no et cridin l’atenció en un primer moment, acaben creant addicció.

La primera vegada que vaig sentir en Roger Mas (després d’haver-ne llegit un munt de crítiques absolutament entusiastes) vaig pensar que potser no n’hi havia per a tant. Sonava molt bé, sí, però no acabava d’enganxar-me. El fet és que vaig continuar escoltant-lo, mogut potser per la meva debilitat pel Solsonès. I així, de mica en mica, vaig anar descobrint un univers diferent, únic, fins que vaig veure’l en directe i, aleshores sí, vaig quedar-m’hi atrapat. Ara, després d’uns quants concerts, el considero un referent absolut en el panorama musical d’aquest país tan estrany. De vegades, doncs, la primera impressió no compta.

I ara que hi penso, d’acord, potser hauré de tornar a tastar la cervesa...

“Un mar de boira on s’emmiralla el sol

cobreix totes les valls d’un país inventat”

Videoclip de "L'home i l'elefant"

La cara oculta

Avui fa els anys de l’arribada de l’home a la lluna. Deixant de banda les ja clàssiques sospites que aquesta expedició encara desperta -sí, ho reconec, tinc certa debilitat per la teoria de la conspiració, si bé com una manera de donar alternatives a les versions oficials i al pensament únic-, no hi ha dubte que l’arribada a la lluna és una de les grans fites de la història de la humanitat.

I, tanmateix, foll d’una dolça metzina, no puc deixar de veure la lluna com una cosa inabastable, com un somni que es repeteix nit rere nit i que es fon entre els dits quan arriba el dia. Què hi farem! La lluna, per molts astronautes que s’hi passegin, continua sent la lluna. I m’agrada dir que no demanem la lluna, sinó només la llibertat. M’agrada llegir i rellegir “La lluna a casa” de Pere Calders. M’agrada estar a la lluna de València, potser perquè rima amb “independència”. M’agrada que a les dues de la matinada em cantin cançons que parlen de la lluna. M’agrada tenir la lluna en un cove. I m’agrada perdre’m en la nit, il·luminat per la claror d’una lluna a la qual perdono que ens amagui, per uns hores, els estels que ens guien. Per això i molt més, sempre ens quedarà la cara oculta de la lluna. O com deia en uns versos inacabats...

“Per què fugiu?
Per què mentiu?
Mireu la lluna!
Mireu la lluna!”

Responsabilitat Lingüística Personal

L’objectiu principal de tota empresa és obtenir beneficis. Tanmateix, d’uns anys ençà, moltes empreses han pres consciència que el seu rol depassa estrictament els límits de l’activitat econòmica que realitzen i que, de fet, la manera com es relacionen amb els diversos actors que configuren la seva estructura interna (gerents, empleats, accionistes...) o el seu entorn immediat (proveïdors, clients, administracions públiques...) té unes repercussions socials que no han de ser menystingudes. Aquesta presa de consciència ha dut al sorgiment de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), mitjançant la qual les empreses planifiquen i fan públic el seu compromís social i les accions que duen a terme en aquest sentit.

Si passem del terreny econòmic a l’àmbit lingüístic, ens trobem que les llengües, a més de servir com a instruments de comunicació, també desenvolupen moltes altres funcions amb una repercussió social gens menyspreable, com ara descriure amb absoluta minuciositat l’entorn en el qual s’han originat, aportar una visió única i diferenciada del món i, també, esdevenir elements d’identificació col·lectiva i, per tant, eines inestimables d’integració i de cohesió social. En conseqüència, preservar cada llengua hauria de ser, per als parlants, un objectiu inqüestionable, el qual s’assoliria amb un gest fàcil i natural: parlar-la en qualsevol situació en el territori on és la llengua pròpia. Aquest gest, però, és encara una excepció entre els parlants de llengües minorades, els quals tendeixen a passar-se, per norma, a la llengua dominant.

De cara a avançar vers la plena normalització d’aquestes llengües, i a banda d’exigir a les administracions que adoptin polítiques fermes amb aquest finalitat, és important que els parlants, un cop conscients de la situació de minoració, es fixin uns objectius personals per incrementar-ne l’ús. Fent un paral·lelisme amb el món empresarial i la RSC, podem anomenar aquests objectius “Responsabilitat Lingüística Personal (RLP)”. En poques paraules, la RLP consistiria en identificar, de manera individual, totes aquelles situacions en què no estem utilitzant el català, classificar-les per ordre de dificultat i, tot seguit, començar a fer servir la llengua en les que ens semblin més fàcils. I un cop assolits aquests primers objectius, podríem reformular la nostra RLP per tal d’afrontar situacions més complexes. D’aquesta manera, i gairebé sense ni adonar-nos-en, estaríem contribuint a convertir el català en una llengua més usada, més normalitzada. Ens cal un petit esforç i, sobretot, un compromís ferm, però la causa s’ho val.

David Vila i Ros

Publicat a L'Escletxa, estiu 09

La drecera de les flors taronges vers la fressa d'estiu (Vuit del vespre)

Fa uns dies vaig comentar que havia escrit un parell de lletres per al grup de fusió Saiaia i vaig aprofitar per mostrar-ne una. Doncs bé, aquesta és l’altra. Breument, es tracta de l’adaptació d’un antic mite a una societat consumista, individualista i poc amant del lliure pensament. Espero que us agradi!

La drecera de les flors taronges vers la fressa d’estiu (Vuit del vespre)

Vuit del vespre, plaça Major. El sol es comença a pondre rere enormes gegants de maó i immenses consciències de palla. Un estol de ballesters, mofa i gaudi de la resta, simula peuades en un horitzó de color utopia. El fum, tanmateix, dóna a l’escena un aire d’holocaust. Coses del cinema. Tres illes enllà, l’últim raig de llum del dia -o el primer de la fosca nit- es filtra pel caire d’una persiana de fusta, d’aquelles d’abans. Un cop dins, el raig contempla la sala i, pres d’un desig de continuïtat, busca en tu un recer i un amic. Però tu no el veus. Abstret, engegues el televisor i apagues el pap. Escoltes què diuen i oblides qui ets. Estàs. Les herbes són verdes, el sol fa calor, la neu és sols aigua i l’amor no és amor. El temps no passa. Nosaltres passem. Perdem un llençol a cada bugada i ningú no ens diu on rau la flassada. No la busquem. No sabem que l’hem perduda. No sabem que l’hem tinguda. Un nou atzucac. Pas a pas, ens segresten els somnis i ens en demanen rescat. Mesells els que hi corren, perduts els afanys. La llum, cada cop menys forta, cada cop més farta, s’escola dessota la porta mentre intenta, debades, encendre un estel. Però l’estel hi és. El pot veure. I alçant la vista, s’hi fon. Negra nit. Només la llum del televisor omple la sala fins que, mig adormit, l’apagues, sense adonar-te que a tu, molt abans, t’han fet el mateix. Aleshores, sense que en sàpigues el perquè, decideixes sortir al balcó. És una nit de primavera i un dolç ventijol travessa la vila. Núvols de ponent avancen valents i deixen caure, fermes i tendres, unes gotes de pluja de color de mel. En aquell precís instant, alces la vista, veus l’estel i t’hi fons, mentre et respons, sense haver-t’ho mai preguntat abans, que la pluja no ve de l’àtic. I que tu eres l’ombra que et tapava el sol. Ara, però, ja no estàs sol. Ets sol. I els ballesters somien.

Liberalisme lingüístic?

En tribunes econòmiques de caire capitalista, els estira-i-arronsa entre els defensors del liberalisme a ultrança i els partidaris aferrissats de l’intervencionisme estatal ha estat des de sempre una font de discussions inacabables. Darrerament, i després d’una època en què la balança es decantava cap a la banda del neoliberalisme, les recents convulsions financeres han fet que se’n torni a obrir el debat, evidenciant la necessitat d’establir determinats marcs regulatoris.

La base de tot plegat rau en la confiança que es dipositi en el mercat: per als neoliberals, el mercat s’autoregula i és capaç de trobar sempre una situació d’equilibri eficient, és a dir, de punt on el benefici econòmic global sigui màxim; per contra, els intervencionistes consideren que el mercat, sense cap mena de regulació, és una font de discriminacions i, en conseqüència, d’ineficiències, de manera que cal intervenir-lo per tal que assoleixi uns equilibris que siguin realment òptims.

Aquesta dicotomia liberalisme-intervencionisme no és però, no cal dir-ho, un patrimoni exclusiu de l’economia. Entre els camps en què també s’aplica, hi trobem la sociolingüística.

D’una banda, els teòrics del liberalisme lingüístic consideren que el fet que unes llengües s’utilitzin més que d’altres és fruit de la capacitat natural que tenen aquestes llengües per adaptar-se a un entorn globalitzat i sotmès a un canvi constant (darwinisme lingüístic). Des d’aquest punt de vista, la desaparició de llengües és un fet natural, de manera que denuncien tot tipus de regulació en matèria lingüística ja que la interpreten com un atemptat contra els drets individuals dels parlants.

En un posicionament diametralment oposat, els defensors de les polítiques lingüístiques critiquen aquests postulats darwinistes bo i demostrant que, al llarg de la història, les llengües que han caigut en desús no ho han fet de manera “natural”, ans han estat substituïdes per unes altres, les quals, paradoxalment, havien estat prèviament introduïdes en el territori en qüestió per la via política. Els intervencionistes –o normalitzadors- consideren, doncs, que aquells que demanen la despolitització de la llengua i la no intervenció de les administracions públiques passen per alt el fet que totes les llengües són on són per motius polítics.

Cal afegir que, generalment, les tesis darwinistes són promogudes des de les estructures de poder vinculades a les llengües majoritàries, mentre que les polítiques de normalització lingüística són reclamades des de les societats amb llengües en situació de minoració o, dit d’una altra manera, en risc de desaparició.

Tanmateix, el més curiós del cas és que, de vegades, aquells que critiquen sense pietat l’intervencionisme lingüístic en un determinat territori, n’esdevenen, alhora, uns grans defensors en d’altres indrets. És el cas dels posicionaments espanyolistes, els quals demanen per a l’espanyol a Puerto Rico (en fort retrocés per la pressió de l’anglès) allò que neguen per al català als Països Catalans (on, curiosament, és l’espanyol la llengua dominant); o el del jacobinisme francès, que considera absolutament necessari normalitzar la llengua francesa al Quebec i que, per contra, es nega a reconèixer cap dret al català a Catalunya Nord (o a l’occità, èuscar, bretó, neerlandès, cors o alemany alsacià...).

En conclusió, aquesta doble moral dels defensors del liberalisme lingüístic permet entreveure que l’adopció de postures més liberals o menys en aquest àmbit no és deguda a uns criteris científics objectivament defensables, sinó a uns interessos polítics difícilment ocultables. I és que el liberalisme lingüístic, malgrat presentar-se com a despolititzador, està, precisament, al servei dels poders polítics i econòmics, mentre que l’intervencionisme simplement pretén (amb més encert o menys) normalitzar les llengües que es troben en una situació de minoració en el territori on són pròpies i garantir, així sí, els drets dels seus parlants.

David Vila i Ros

Economista i dinamitzador lingüístic

Publicat a El Punt, 4/7/09

Les llengües i la seva pervivència en el temps

Enguany celebrem els 200 anys del naixement de Charles Darwin, l’eminent naturalista anglès que va revolucionar la biologia amb la teoria de l’evolució de les espècies per selecció natural. Amb el pas del temps, aquesta teoria, plenament consolidada, ha depassat els límits estrictes de la biologia i ha estat reinterpretada des de molts altres camps, de vegades amb uns objectius i un rigor certament qüestionables. Una d’aquestes reinterpretacions ha tingut lloc en l’àmbit de la sociolingüística, amb l’aparició del corrent anomenat darwinisme lingüístic. Fent un paral·lelisme entre les llengües i el que passa a la natura, el darwinisme lingüístic pretén justificar la desaparició de llengües al llarg del temps basant-se en l’argument que només sobreviuen les més fortes i les que s’adapten millor a l’entorn. Tanmateix, aquest plantejament -que s’utilitza sense complexos per justificar l’arraconament de les llengües minoritàries- passa per alt el fet que totes les llengües disposen, a priori, de les mateixes capacitats per descriure l’entorn en què s’originen i en el qual es desenvolupen; són, per contra, factors econòmics, polítics i fins i tot militars els que acaben relegant determinades llengües a una situació de minoració, mentre d’altres van ocupant els seus espais naturals d’ús. No debades, els grans defensors del darwinisme lingüístic han estat, tradicionalment, els estats amb les llengües més poderoses demogràficament i política.

A l’extrem oposat al darwinisme lingüístic hi trobem l’ecolingüística, una disciplina que té com a objectiu la protecció de la diversitat lingüística mundial: les llengües no són només instruments de comunicació, ans també maneres particulars i úniques d’entendre el món, de descriure l’entorn i de relacionar-s’hi, així com elements d’identificació col·lectiva per als parlants. La diversitat lingüística entesa com un patrimoni de la humanitat és, precisament, el punt de partida del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), una iniciativa de l’entitat Tallers per la Llengua de la qual se n’han realitzat ja més de 160 sessions a escoles i instituts d’arreu dels Països Catalans.

Els orígens

El TEL va néixer l’any 2005 amb la voluntat de transmetre als adolescents el valor de la diversitat lingüística global i, a l’ensems, per fer-los prendre consciència de la importància que tenen els hàbits lingüístics individuals a l’hora de fer que una llengua mantingui la vitalitat com a instrument vehicular d’una determinada societat. De la mateixa manera que el civisme, la protecció del medi ambient o la igualtat entre gèneres s’han anat incorporant al corpus de valors que es transmeten als estudiants de Secundària, vam considerar que, en un marc cada cop més intercultural i amb una presència més notòria de llengües a les aules, el coneixement del patrimoni lingüístic global i la necessitat de preservar-lo també havien de formar-ne part. D’aquesta manera, l’aprenentatge del català -garantit per la immersió lingüística en el cas del Principat de Catalunya- aniria acompanyat d’una exposició que animaria els joves a voler fer el pas del mer coneixement del català a un ús desacomplexat i normalitzat de la llengua, especialment en el cas d’estudiants que no el tinguessin com a llengua inicial.

El TEL s’estructura en tres grans blocs: la diversitat lingüística, la desaparició de les llengües i el paper determinant de la llengua comuna.

La diversitat lingüística

El primer bloc dona a conèixer la gran diversitat de llengües que hi ha al món (unes 6.000) i arreu dels Països Catalans (prop de 300) i, com suara comentàvem, s’aprofundeix en el rol que desenvolupa cada llengua ultra la funció estricta de comunicació. Amb una sèrie d’exemples gràfics, i amb el valor afegit que aporta el fet que les aules catalanes siguin, també, microcosmos lingüístics, fruit de la incorporació d’alumnes nouvinguts, la diversitat lingüística esdevé quelcom tangible i valorable.

La desaparició de les llengües

Tot seguit, el taller s’endinsa en els processos de substitució lingüística. Deixant de banda els factors polítics que hi incideixen (el taller té un enfocament absolutament apolític), l’exposició es centra en la dinàmica existent en territoris amb llengües en contacte. Mitjançant un exercici pel qual demanem la participació activa dels alumnes, mostrem com els hàbits lingüístics personals són decisius a l’hora de determinar el nivell d’ús social d’una llengua. Com més freqüent és la pràctica de la submissió lingüística, és a dir, l’hàbit de passar-se a la llengua de l’interlocutor -un hàbit a bastament estès entre els parlants de llengües minorades- més baix és l’ús social d’aquesta llengua. Cal afegir, finalment, que una submissió lingüística clarament majoritària comporta, amb el pas del temps, l’arraconament de la llengua minorada i la plena substitució per part de la dominant. En el cas del català, aquesta submissió lingüística és practicada per més d’un 80% dels parlants, un fet que explica perquè, malgrat l’elevat grau de coneixement de la llengua, l’ús social continua sent força baix o, en indrets com ara el Rosselló, l’Alacantí o el Baix Vinalopó, està, fins i tot, al límit de la desaparició com a llengua d’interacció social.

El paper determinant de la llengua comuna

Després d’haver constatat la importància de preservar la diversitat lingüística, i coneixent el funcionament dels processos que duen a la desaparició de les llengües, el tercer i darrer bloc del taller exposa la necessitat de fer que la llengua pròpia de cada territori hi esdevingui també la llengua comuna, és a dir, l’instrument d’interrelació entre les diverses comunitats que hi conviuen. En el cas dels Països Catalans, amb gairebé 300 llengües, cal que el català adopti la funció de llengua comuna, sense que ningú hagi de renunciar, però, a la seva. Aquesta és la proposta del taller i l’eix central del debat que generem a la part final de les sessions, en la qual demanem als estudiants que participin, bo i aportant reflexions que permetin afavorir la pràctica de la fidelitat lingüística (oposada a la submissió) i que, per tant, ajudin a incrementar l’ús social del català.

La culpa no és del temps

La gran participació dels alumnes durant les sessions ens permet concloure que el TEL és una bona eina per despertar la sensibilitat dels adolescents envers la diversitat lingüística i per esperonar-los a adoptar unes conductes lingüístiques que ajudin a fer del català la llengua comuna als Països Catalans i que, de retruc, serveixin per aportar un granet de sorra a favor del patrimoni lingüístic de la humanitat. Els lingüistes d’arreu del món calculen que durant el segle XXI cauran en desús entre el 50% i el 90% de les llengües que actualment es parlen. Contràriament a les proclames que es fan des del darwinisme lingüístic, aquest fet no representaria una evolució natural, sinó una involució induïda. Les llengües, certament, evolucionen al llarg del temps, però no és el temps qui les va allunyant de les funcions per les quals van originar-se, ans la voluntat uniformadora que pretén reduir-les a una mera newspeak orwelliana de caire estrictament funcional. Som els parlants, doncs, els que tenim a l’abast unes actituds lingüístiques que poden ser decisives per tal de garantir per a la nostra llengua uns espais d’ús normalitzats. Sens dubte, hi intervenen molts altres factors, però el nostre rol és absolutament imprescindible.

David Vila i Ros

Secretari de Tallers per la Llengua i coautor del Taller d'Educació per la Llengua

Publicat a Escola Catalana, maig-juny 09

L'arbre més alt

M'han demanat que tradueixi a l’anglès la pàgina web dels Amants de Lulú i, aprofitant l’avinentesa, us en faré cinc cèntims.

Els Amants de Lulú són un grup format per músics d’arreu del país (el Ripollès, el Vallès, l’Anoia i el Vinalopó) que ofereix un repertori basat en la música d’arrel, no només catalana, sinó també gitana i jueva. Recuperant la tradició folklòrica d’aquests pobles, i fusionant-la amb la música clàssica i amb alguns tocs de jazz, els Amants de Lulú han trobat un so característic, mediterrani i intercultural, que els converteix en una proposta realment atractiva. Possiblement, la clau de l’èxit rau en el fort arrelament que tenen amb la tradició musical del país. Com se sol dir, l’arbre més alt, el que té la panoràmica més àmplia, és també el que té les arrels més enfonsades. I als Amants de Lulú, d’arrels no els en falten.

De fet, no cal que us en diguis res més. Vosaltres mateixos podeu entrar al seu web (en la versió catalana, eh?) i conèixer-los millor. Això sí, si hi trobeu la Lulú, aviseu-me!