Parlant de Tallers per la Llengua

Sempre s'agraeix que et reconeguin la feina que fas, sobretot si és una feina voluntària, que estàs fent perquè creus en una idea, en un somni. I si que et fa aquest reconeixement és una persona de la qual, precisament, n’has après molt, algú els llibres del qual has llegit i has fet servir com a punt de partida per aquesta feina, la cosa no té preu. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig veure que el sociolingüista Jordi Solé i Camardons parlava de Tallers per la Llengua en un article molt interessant que ha publicat a la revista Escola Catalana, titulat És possible formar o educar en actituds lingüístiques?, l’enllaç al qual adjunto aquí. Detalls com aquest esperonen a continuar treballant. Gràcies.

Redactora Sandra, gràcies per fer-me arribar la revista tan ràpidament! ;-)

L'hispanocentrisme dels televisors

Imagineu-vos que podeu teletransportar-vos a l’estil Star Trek (Spock, beam me up!).

Som-hi, doncs. Feu “clic” i aneu a parar a una casa desconeguda. Per saber on sou, engegueu el televisor, pitgeu el primer botó del comandament a distància i us surt la BBC. Ja ho teniu: Anglaterra! L’experiència us ha agradat i decidiu tornar a fer-ho. Clic, casa desconeguda, primer canal del televisor... TF1: França! Un cop més. Una casa, un televisor, primer canal: TVE: Espanya! Cansats de tant anar amunt i avall, decidiu fer clic i tornar cap a casa vostra. Esteu asseguts al sofà, engegueu el televisor, pitgeu el primer botó i us surt... TVE de nou???? Com s’entén? Si som als Països Catalans, per què el vostre primer canal de televisió és espanyol?!

Sí, ja sé que el fet que la nostra televisió nacional sigui TV3, així, amb el 3, no hi ajuda. Suposo que, quan la van posar en funcionament, es devien descomptar. O potser és que, en lloc de crear-la amb vocació nacional, ho van fer des d’una mentalitat regionalista, considerant que ja hi havia dos canals autòctons? Vaja, allò que se’n diu hispanocentrisme, és a dir, prendre “Espanya” com a marc de referència... I és que si ets espanyol, és normal que tinguis aquest marc, però si ets català, no seria més lògic interpretar l’entorn des d’una òptica catalana? És el que fa la gent a qualsevol país! La televisió és, precisament, un bon reflex d’aquests marcs referencials: a tots els països la gent té sempre, com a primer canal de televisió, la pròpia, la del país. Per què nosaltres no fem el mateix, doncs? Entre altres coses, és molt més pràctic! Quan engego el televisor a casa, em surten primer tots els canals de la Corporació Catalana i després els altres canals en català, inclosos IB3 i -sí, ves, també- Canal 9. I tot seguit els espanyols... Prou lògic, em sembla. Penseu-hi!

Melodies

Si hagués de fer un rànquing amb les meves cançons preferides, no sabria pas per on començar. Hi hauria músics dels quals voldria incloure’n-hi dotzenes, d’altres potser només una, però la llista seria tan llarga! De manera que no, no ompliré el bloc amb un reguitzell de títols. El que sí que faré, però, serà compartir amb vosaltres una peça que de ben segur en formaria part: Em dius que el nostre amor, d’en Toti Soler. Per la melodia, per la lletra, per la senzillesa, hi ha poques cançons que s’hi puguin comparar. Espero que us agradi.

Em dius que el nostre amor (Toti Soler)

Tirant de llibres

Ahir al vespre vaig participar en el programa Tirant de llibres, que emet Ràdio Sant Celoni, per parlar de Tallers per la Llengua. Llibres i llengua alhora, quanta passió! No cal que us digui, doncs, que va ser un enorme plaer prendre-hi part i que em va agradar molt poder explicar la nostra iniciativa als oients. I, sobretot, perquè es notava que els conductors del programa també eren amants d’aquesta no tan petita llengua nostra, una llengua que destaca especialment en àmbits com la literatura -tornant als llibres- o internet -el programa es podia escoltar en directe des de qualsevol punt del planeta gràcies al web http://www.santceloni.cat/-, una llengua que, en definitiva, ens fa ser com som.

Nen, nena

Sí, ho reconec, sóc un fan de Bola de Drac (la primera temporada) i del Dr. Slump. La llista de coses que hi trobo genials seria massa llarga per escriure-la aquí, de manera que en diré només una: sempre m’havia fet gràcia com en Son Gokuh comprovava si la gent amb qui es trobava eren “nens” o “nenes”.

I és que això del gènere, encara que ens sembli quelcom evident, no ho és tant com ens pensem. Si no, com és que només un 20% de les llengües diferencien entre femení i masculí? És a dir, que el català, fent aquesta distinció, no segueix la norma més habitual... Sorprenent, però cert.

De fet, si ens aturem a pensar-hi, per què les parets han de ser femenines i els sostres masculins? Algunes llengües, com l’alemany, compten, precisament, amb un tercer gènere: el neutre. Però això no és tot. No us penseu pas que el gènere gramatical serveix per diferenciar exclusivament el sexe! Sense anar més lluny, el danès en té dos, però serveixen per distingir entre animat i inanimat. I d’altres llengües, com el polonès, el swahili o el navaho, disposen de gèneres específics per referir-se a idees abstractes, formes o fins i tot ubicacions espacials.

Tanta diversitat, doncs, només ens pot fer arribar a una conclusió: tots els gèneres són igual de vàlids, o sigui que, si us plau, deixem-nos de discriminacions!

Mentalitat de llibert

Això dels estatuts no té cap mena de gràcia. Francament, esperar que l’estat que fa 300 anys que ens nega com a poble hagi de dir-nos què som i què podem fer, em sona a mentalitat d’esclau. I encara hi ha qui els donarà les gràcies, si no ens el retallen! Tot plegat fa pensar en La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en què el protagonista està cofoi de saber que els seus amos, aquells que el tenen com a esclau, l’aprecien molt. Si som una nació? Això no cal que ens ho digui cap tribunal espanyol! Precisament, la llei de l’època tampoc no reconeixia els esclaus com a persones i, tanmateix, bé que ho eren! Doncs tres quarts del mateix.

En tot cas, i per no perdre’ns en divagacions, em centraré en un dels pocs avenços realment significatius de l’estatut del Principat: el fet que s’introdueix el deure de conèixer el català. És evident que aquest reconeixement representa un avenç remarcable per la llengua –si bé no suficient–; només cal veure com la justícia espanyola, sempre al servei de la nació única i indivisible, està preocupada perquè això comporta situar el català a l’alçada legal de l’espanyol. I això és intolerable! Una cosa és que ens deixin parlar català i una altra és que sigui obligatori saber-lo! Suposo que, adaptant les paraules de George Orwell, tots els (que ells consideren) espanyols són iguals, però alguns ho són més que els altres.

Sincerament, un estat que nega a unes llengües pròpies allò que reconeix a una altra no pot ser qualificat de democràtic. Davant la desigualtat i el descrèdit oficial de la diferència, no ens queda cap alternativa que no sigui construir un estat propi que garanteixi la plena normalització del català. En tot cas, i sense haver d’entrar en política, el que sí que podem anar fent els parlants per avançar vers aquesta normalitat és deixar de passar-nos a l’espanyol amb tanta facilitat, aprenent a utilitzar còmodament el català en qualsevol situació. Parlar la llengua pròpia és el primer pas cap a l’alliberament col·lectiu. I és que, com va dir Tàcit, la marca de l’esclau és parlar la llengua del senyor.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 4/01/10